Acció Catalana - 1929 - Barcelona
No ho entenc (La Publicitat, 20-2-1929)
Primer en un setmanari, després a La Publicitat, han aparegut dues violentes envestides contra Raquel Meller. ¿Em permeteu de dir que, si no pel fons, per la forma no les trobo gaire oportunes?
Fa sempre de mal mesurar els graus de bluff que hi ha en les reputacions mundials. És gairebé segur que tot i la nostra mania de passar per vius – a mi, no! – més de quatre vegades ens hem passat glòries internacionals sense gairebé més altres mèrits que una enorme propaganda.
La Meller no serà "la Duse de la cançó", [...] però tampoc és just de negar-li bruscament i rodonament totes les qualitats artístiques presents i pretèrites.
Té –o ha tingut, puix que fa un parell d'anys que no l'he sentida– la veu, que, indiscutiblement, és d'un timbre agradabilíssim. Té –o ha tingut– una dicció nítida que hem cercat debades en les seves èmules i successores; té uns ulls expressius; té una figura escènica.
Sense dubte aquestes qualitats no són excelses. Però basten per a imposar un mínimum de respecte.
¿Que l'heu vista per tres rals al Paral·lel i ara hem de pagar 12 pessetes a la Rambla?
Retret ben extemporani; retret ben català en el sentit perjudicial del mot. Enlloc de queixar-nos d'aquest canvi de tarifes, ens n'hauríem de felicitar. Tots els artistes que han pujat de mèrits o de prestigis, han pujat de preus... ¿Quant vàrem pagar per veure al Tívoli una Sarah Bernhardt invàlida i gairebé espectral? ¿Quant estem disposats a pagar per veure la mòmia de qualsevol reputació europea que hagi tingut la precaució de no debutar al Paral·lel?
També veig que acusen la Meller de fer-se passar per catalana, tot i haver nascut a Aragó. Aquest retret sol m'ha fet agafar la ploma... El trobo d'una inoportunitat tan monstruosa... Però, ¿on som? ¿En qui país ens trobem que hi ha escriptors disposats a renunciar a l'assimilisme més elemental i més incruent?
No tinc el gust de conèixer la senyora Meller i ignoro quins torts pot haver fet als redactors de les dues envestides que comento... Perdoneu-me, doncs, si els meus judicis sols descansen en fets públics i notoris. És Raquel Meller qui ha cantat en català a Nova York i qui, vestida de catalana, ha aparegut en les millors revistes dels Estats Units...
No sé com us mireu les coses; però, personalment, no trobo que això sigui un pecat mortal. Més aviat, goso considerar-ho com un motiu d'atenció i de reverència.
La Societat Castellonenca de Cultura, màxima autoritat valencianista –única que no ha patit la verola ortogràfica– arreplegà la crida feta a València, i de seguida començaren els treballs per tal de portar a efecte el que temps a venir ha d'ésser l'obra més important del nostre renaixement: la unitat ortogràfica.
I en el recó íntim que a Castelló té la dita Societat es discutiren les Bases amb una fe i un entusiasme sentimental.
Carles Salvador, Adolf Piscueta, E. G. Nadal, Salvador Guinot, Lluís Revest i A. Sànchez Gozalbo posaren tots el seu mestratge al servei de la Pàtria.
Tothom restà satisfet i d'acord, les Bases foren signades ràpidament per totes les societats culturals del País Valencià i per tots els escriptors i poetes de la terra, i el 21 de desembre de 1932 la bona nova era llançada als quatre punts.