Edicions Proa - 2004 - Barcelona
Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m'hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s'estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l'Empordà s'obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més enllà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre els alzinars; el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s'hi veu encara l'encinglada cova des de la qual diu que un temps el bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l'avenc, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll Roig, entre esquifits conreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brull. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d'Uja, Bestracà sobre els enderrocs d'Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu. Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s'havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans; i per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels soleis, fins al frescal faig de les obagues i l'airós pi de les altures que, formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats, per mica que en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-hi l'urpa el rebec alzinall, anc que fos llançant ses branques a l'abim.
Les paraules del bon rector ressonaven com un gemegor, sota les esvinçades i rònegues arcades de la vella iglésia, on la pobresa hi traspuava de pertot arreu, exhalant un baf com de tomba que glaçava l'esperit. Al fons, adossat a la pedra nua de l'absis, s'hi veia l'altar major, compost d'un retaule mig pollat, de columnes salomòniques carregades de fulles i raïms, que sostenien un parament de cornises cargolades i guerxes, fent de cobricel a un sant Aniol camacurt i inflat de robes, com si el vent se l'endugués. Davant d'ell, hi cremaven sis o vuit ciris desagermanats dintre candelers de fusta pintada.
Sota aquelles arcades, fartes d'aguantar un trespol mig podrit que arreganyava, ça i enllà, les teules de la coberta, hi formiguejava una bigarrada multitud d'homes, dones, vells i criatures, que seien pels bancs, per les llotoses marxes de pedra i per sobre les llambordes de terra, des del presbiteri fins a sota el cor, espècie d'encavallada de fusta com un barrastral de casa pobra, on s'hi pujava per una escala de barrons i era també farcit de gent.
Amb son pare fèiem negoci de rodells i carbó, i solíem tenir nostres col·loquis al pati del molí, ombrejat de tells, que venia a ser com una miranda sobre la riera on hi lliscava l'aigua passada, després de saltar, fent núvols d'escuma, per sobre el rodet. Allí hi havia una taula formada per una mola vella, i allí la noia ens solia servir un repàs de pa i llonganissa o formatge, ben regat amb vi verd, de qual manera sellàvem nostres tractes.
Jo m'hi encantava, mirant a la Coralí, feinera i moguda com un esquirol, tan aviat dintre com fora de la casa, donant cap a tot: a la roba que repassava, al despatx dels parroquians, al graduador de la tremuja, i a fer anar d'aire al mosso i a la minyona, sempre amb la mitja rialla als llavis i la contesta prompta sempre. Amb sa cara fresca i roja com una maduixa, son mocador de seda moradenca creuat sobre el pit i els rinxos del color de l'ala del corb, coberts, com tota ella, pel polsim de la farina, talment semblava una borraina besada per la gelada del matí.
En quant a les mosses, si bé totes se mostraven afligides i malmirroses, era de témer que no desitjaven sinó que ells les obliguessen a trencar els escrúpols... per força. Diferent de mi, que em creixia el mal humor a mida que s'esvaïa l'aire de tristesa que moments abans semblava abrigar-ho tot, molt més encara quan notava que també a la Coralí semblava que li ballaven les cames al sentir els escatainets de la gralla que, mig de frau, preludiava balls encisadors.
— Jo no sé pas de què es queixa mossèn Jeroni! — exclamà per fi l'Ivo, com sintetisant ses reflexions i tirant al bulto amb tot descaro—: ha salvat la gerra, li han tret el poagre de les cames que bé li serveixen per a predicar... Si l'haguessin rostit com als guetos de Ridols, bé fóra pitjor! Vaja, minyons!, jo crec que, con menos, per l'alegria de que ens l'hagin deixat cru, n'hauríem de ballar una! No ho trobs, Coralí?
Aquella grollera patotxada tingué el resultat perseguit: un tro de veus i riallades coronà el parlament de l'Ivo, qui, animat per l'èxit, s'atansà a la molinera i, prenent-la pel braç, mig de grat mig per força, se l'enrossegà cap al centre del planell, seguit d'altres pocavergonyes que imitaren son exemple.
Instantàneament, ressonaren per aquelles cingleres els gemecs de la gralla, i entremig de la gatzara de crits, riallades i protestes més o menos fingides, ne sobreeixia la veu plena de l'Ivo, corejada pels xiscles enjogassats de la Coralí i altres mosses com ella, fluixes de cervell.
Vaig quedar-me espalmat i tonto, sense saber com prendre-ho, allò que jo judicava com una traïdoria de l'amic i una desaprensió de la mossa. Allavors vaig tenir el primer pressentiment de que Ivo seria l'espina que em picaria tota la vida.
Les immenses cingleres que, com les runes d'un amfiteatre colossal, mig clouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m'anessin a caure a damunt, i les boscúries d'alzines que s'estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s'hi celebraven els funerals de les meves il·lusions. Prou remorejaven les cristal·lines aigües de la riera que, davallant de l'espantosa esbaconada de Brull, formen amansides gorgues d'un verd esmaragdí, enfilades les unes amb les altres per filigranes d'argentina escuma; prou s'hi emmirallaven els verns i castanyers revestits de novella fulla d'un verd tendral, i el sol prou ho hermosejava, matisant-ho tot amb els canviants de sa lluminosa paleta, i fins els aucells xerrotejaven agradosament per les bardisses; mes jo no sentia altra cosa que el corcó de la gelosia rosegant-me les entranyes, ni veia res més que les negrors que el meu pessimisme començava a dibuixar en l'auba de la meva ditxa, desequilibrant mon esperit, ja de si prou donat a la concentració i a la tristesa.
D'un bot salvà la curta distància que ens separava i, aixecant la seva manassa destra, me la llançà de revés a la cara, amb força capaça d'atuir a un bou; però jo, que ja el veia venir, vaig parar-li la meva i les dues toparen amb un xec! feréstec que retrunyí per la boscúria com el d'un brancall petat pel vent. Quedaren l'una amb l'altra unides com amb forta soldadura.
Allavors començà una dansa estranya: ell pugnava, tirant per descentrar-me, i jo, no poguent resistir la força passiva de sa mola pesanta, feia vibrar mon cos lleuger i nervut, mobilisant la resistència a son entorn i comprometent a cada moment sa estabilitat. Fins aleshores no vaig recordar-me de que no portava eina de cap mena i vaig sentir-ne gran recança, comprenent que em faria bona falla. Ell sí que en duia; vaig comprendre-ho de seguida per son apressament de butxaquejar amb l'esquerra i, amatent a inutilisar-li tal acció, vaig agarrar-li aquesta, brandant mon cos amb tota la força que em donaven mos nervis excitats, fins a rompre sa fermesa, fent-lo caure de jonolls, sí bé arrastrant-me ell amb el mateix moviment.
La lluita prengué un caràcter més feréstec encara. Desfets de mans, però lligats de braços, mútuament reguitnàvem, de jonolls, a rosegons per entre les bardisses que deixàvem aplanades amb el refrec de nostres cossos, bleixant i ruflant de fadiga i ràbia, per sobre munts de fullaraca que, alçant-se com polseguera, a moments ens cobria, com si fins la naturalesa repugnés de veure dos sers racionals lluitant igual que bèsties engelosides.
Entre els bromosos records d'aquella brega ferotge, tinc el d'una ombra que de tant en quant passava per mos ulls, com dibuixant cercles concèntrics a nostre entorn. Era la pobra Coralí que, desfetes a esgarrapades les trenes de son cap, se debatia a prop nostre, plorant desesperada i invocant sempre a sa patrona, la Verge del Coral.
— Ivo! Albert! Per Déu, deixeu's-e! Pare! Pare! Veniu que es maten! —cridava amb veu de gargamella, que retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars dels cingles, ni trobar més resposta que els escatainets dels picots i merles que s'escampaven pel veïnat.