Les altes matinades....

Autor: Nèstor Luján i Fernández
Pàgina: p. 15

Les altes matinades, a les branques dels plàtans, dormia la «infinita nació que juga, amorosa, lladre, feta d'aire i de foc», que deia el poeta Josep Carner: eren els ocells recollidets, embolats, indiferents als homes. La Rambla era un món infinitament exòtic: sortien els tipògrafs de les impremtes de les redaccions properes; mandrejaven els artistes teatrals després de la seva representació, o prenien un cafè amb llet al Cafè de la Rambla; les «tanguistes», les prostitutes de luxe prou conegudes i àdhuc les modestes i anònimes, anaven a la seva feina o en retornaven. Els burgesos, amatents, abans de retirar-se, compraven els diaris tot just sortits, la tinta fresca encara, olorosa i acre. Un món cosmopolita entre la ciutat burgesa i el port franc: mariners que tornaven als seus vaixells, burgesos que buscaven taxi amb una entretinguda abillada com un faisà, xinesos que ana­ven carregats de collars de perles, intentant vendre'ls, un japonès que proposava corbates a setanta-cinc cèntims, dones andaluses que cridaven la seva loteria amb una sonsònia prou coneguda: «El último que me queda para mañana. ¿Quién quiere la suerte? El último que me queda para mañana.» Pul·lulaven to­reros i picadors si era cap de setmana i temporada, cantants de tango, ballarins negres, putes franceses, cirabotes, noctàmbuls pàl·lids i venerables, serenos i vigilants espectrals, turistes il·lustres i literaris