Planeta (Barcelona), 1994
Les altes matinades, a les branques dels plàtans, dormia la «infinita nació que juga, amorosa, lladre, feta d'aire i de foc», que deia el poeta Josep Carner: eren els ocells recollidets, embolats, indiferents als homes. La Rambla era un món infinitament exòtic: sortien els tipògrafs de les impremtes de les redaccions properes; mandrejaven els artistes teatrals després de la seva representació, o prenien un cafè amb llet al Cafè de la Rambla; les «tanguistes», les prostitutes de luxe prou conegudes i àdhuc les modestes i anònimes, anaven a la seva feina o en retornaven. Els burgesos, amatents, abans de retirar-se, compraven els diaris tot just sortits, la tinta fresca encara, olorosa i acre. Un món cosmopolita entre la ciutat burgesa i el port franc: mariners que tornaven als seus vaixells, burgesos que buscaven taxi amb una entretinguda abillada com un faisà, xinesos que anaven carregats de collars de perles, intentant vendre'ls, un japonès que proposava corbates a setanta-cinc cèntims, dones andaluses que cridaven la seva loteria amb una sonsònia prou coneguda: «El último que me queda para mañana. ¿Quién quiere la suerte? El último que me queda para mañana.» Pul·lulaven toreros i picadors si era cap de setmana i temporada, cantants de tango, ballarins negres, putes franceses, cirabotes, noctàmbuls pàl·lids i venerables, serenos i vigilants espectrals, turistes il·lustres i literaris