Denes (Paiporta), 2011
Simat és en el fons del sac que forma la vall, als peus de l'enlairat mont Toro, que el separa de la conca del Xúquer. I al costat de Simat, dominant tota aquella reconada de verdor, s'aixeca l'imponent embalum del monestir de Santa Maria de Valldigna. Té forma quadrangular, com els campaments romans, i aquest vast circuit és cenyit per reforçats murs, que només deixen oberta l'entrada a ponent. Dues torres quadrades, sobresortints, les almenes primitives de les quals van ser substituïdes per un acabat festojenat que sembla que siguin coronades per la diadema reial, guarden el robust portal ogival les ventalles del qual estan guarnides de planxes de ferro, i conserven una de les aldaves, de bell caràcter gòtic. A l'esquerra d'aquesta règia entrada del monestir s'hi obria en temps molt posteriors una espaiosa i ben traçada capella dedicada a la Verge de Gràcia. És l'únic punt del monestir que es conserva dedicat al culte.
Penetrem en el recinte monàstic. Passat el portal, que en el seu temps va tenir vall i pont llevadís, ens trobem amb una gran horta: hort en d'altre temps! Avui cobreixen el terra no conreat esbarzers i ortigues, entre les quals creixen algunes oliveres i ametllers, plens tots ells de les rosades flors, que ofereixen el contrast de les gales primaverals amb l'aspecte de desolació i mort que entristits contemplem. Parets ruïnoses per totes bandes, llenques de murades derruïdes, portals sense porta, finestres sense marcs ni frontisses, com ulls sense òrbites d'un cadàver mutilat. Al front hi ha l'església, encara dempeus; a l'esquerra de l'església, el gegantí cos d'edifici que allotjava les cel·les dels religiosos: encara és dreta la façana, però el sostre, els pisos, les escales, els envans, tot s'ha esfondrat.
El nostre guia obre la porta, també ferrada, de la grandiosa església: quina sorpresa! Poques vegades els excursionistes han tingut una impressió semblant. Es creien que trobarien un temple, d'aspecte monacal, sever, tètric: res d'això; allò que es presentà davant els ulls, semblava una decoració de teatre, en la qual el més capriciós escenògraf donava renda solta a la seva fantasia.
L'església de Valldigna és molt gran i de voltes elevadíssimes: la seva traça, de bones proporcions, obeeix a la figura mística de la creu. L'única entrada està als peus de la nau, la qual té tres capelles a cada costat, fins al creuer, els quals torals del qual sostenen a gran altura una vasta cúpula. Fins al nivell de les cornises, la nau construïda de pedra i ornada amb marbres de buscarró, està nua de tot enfarfagament arquitectònic, però a partir de les cornises, el geni fantàstic del barroquisme ha desplegat les ales, omplint-ho tot de les més complicades labors. Corones i guirnaldes, flors i aus, espigues i raïms, fulles i plomes, s'estenen per les arcades i les voltes, contrastant amb la severitat i senzillesa dels murs i pilastres del temple. Sembla talment que s'hagi obert el sostre i es divisi allà en els cels una fantasia extravagant que resplendeix i aleteja. En el buit que ha deixat un dels florons arrancats de la volta, es llegeix un nom i una data: Pasqual Rams pintà la volta en 1696.