Tenia els ulls d’un blau tirant a violeta. 

No era de naixement. Era de mirar el cel de tan a prop. 

Duia un vestit aparracat amb pedaços de vellut de diferents tonalitats, com si s’hagués tirat per sobre unes estovalles gastades de quadres; es cobria el cap amb una gorra de visera decantada i es calçava uns esclops de fusta tallats a navalla. Alt i escardalenc, palplantat a la vora del camí del port, la llum obliqua del matí li atorgava l’elegància dels avets mil·lenaris. 

Feia una estona llarga que els guaitava mentre hi pujaven penosament. 

Quan els va tenir a tocar, no va mostrar gens de sorpresa, com si el fet de trobar-se uns senyors estrangers, abillats amb l’uniforme estrafolari dels excursionistes —jaqueta de vellut cendrós, pantaló lligat al genoll, botins i botes de claus de cabota triangular, casc de suro de doble visera i el llarg piolet que anomenaven alpenstock— enmig de les pastures de la Solana del Pas de la Casa fos una cosa habitual. 

Ells, en canvi, si se’ls hagués presentat l’emperador Carlemany en persona, si el ramat d’ovelles i cabres que pasturaven indiferents, amb l’abstracció innocent de les bèsties, haguessin estat dames i cavallers amb armadures brillants de la seva cort imperial, no s’haurien quedat més astorats. 

Aquell pastor d’aspecte imponent era el primer andorrà que veien. 

El grup el formaven quatre amics. Puritans, excèntrics i flegmàtics: quatre anglesos de caricatura. Havien salpat del port de Southampton a mitjan mes de juliol per complir un vell somni: viatjar cap al sud, partir a la recerca del sol i de la llum, com ha vien fet al llarg del segle molts compatriotes seus, personatges amb ànimes malaltes per la malenconia i pulmons corcats pels bacils de Koch. 

Poetes i tuberculosos exquisits. 

Qui dels quatre va escriure el llibre?, demano amb suavitat a la Maria. 

L’Henry Ballantine, un enginyer naval que, malgrat la seva professió, semblava l’únic anglès a qui el mar deixava indiferent. Es va convertir, sense voler-ho, en el líder del grup i en el narrador de l’aventura. Ja havia mort quan el llibre es va publicar l’any 1894 a Liverpool. Un amic va trobar el manuscrit al seu petit apartament de solter. No sabrem mai si tenia intenció de donar-lo a la llum o si el va escriure com una mena de diari íntim i personal, un quadern de bitàcola destinat a perllongar el plaer i els ensenyaments del viatge. 

Se’n va tirar una edició curta, enquadernada en marroquí i sense cap gravat ni fotografia. Una llàstima, perquè les fotografies que van fer durant l’estada a Andorra van resultar estranyes, fins i tot diria que misterioses. 

Unes fotos misterioses? La història promet ser fascinant avui, em frego les mans com un nen a punt d’obrir la caixa enorme d’un regal el dia del seu aniversari.

 

[...]

 

Per on van entrar al país?, demano àvid de detalls per reconstruir l'escenari de la manera més aproximada possible.

Pel port d'Envalira, com feien la majoria dels viatgers. Van abandonar l'hostal Soulé de l'Ospitalet sense fer cas del consell de l'amo que els oferia els serveis imprescindibles d'un guia; en canvi van acceptar de bon grat una ampolla de vi del Rosselló i una carta de recomanació, tan inevitable com innecessària, per a l'hostaler Miquel Calones d'Andorra la Vella. Duien l'ànima torbada per la perspectiva d'arribar per fi a la remota República d'Andorra.

 

[...]

 

La Maria mou el cap complaguda. Les paraules li brollen dels llavis amb la suavitat d’una font. 

Abans d’arribar, però, es van perdre. No en un bosc, sinó enmig de les solituds de la frontera invisible del Pas de la Casa. 

Morts de gana, amb els rostres cremats pel sol i la intempèrie, quan els començava a flaquejar la seva flegma britànica, van veure el pastor andorrà dels ulls blaus. Ballantine es va apropar i li va demanar en francès si els voldria ajudar a trobar el camí. El pastor, que amb la vara i la samarra de pell de xai semblava un profeta de l’Antic Testament, els va guiar fins a deixar-los a dalt del port d’Envalira, des d’on van poder contemplar totes les muntanyes del món. 

Estovats per la bellesa del paisatge, van voler gratificar-lo per les molèsties que s’havia pres i li van oferir un grapat de monedes. 

Monedes? Per què em doneu diners?, va dir el pastor. 

I si en veure’ls arribar no havia mostrat gens d’estranyesa, ara sí que va fer cara d’una sorpresa infinita. 

Després de molts mesos, i mentre passava en net les notes del viatge a Andorra al seu apartament del carrer Heathbank Road a Birkerhead, la petita ciutat a prop de Liverpool, Ballantine se sentia encara avergonyit pel record d’aquell dia i no s’explicava com havia pogut ser tan groller.