Llibres del Trabucaire (Canet de Rosselló), 1999
Vaig retrobar amb pler el meu germà. No ens havíem vist d'ençà de la mort del padrí. En Pere, vinyater a Pollestres, era deu anys més gran que jo. Aquesta diferència d'edat s'havia atenuat amb els anys. Robust, pelut. Molt caçaire, havia acabat per retirar als porcs senglars que matava. Em tractava de fanàtic però estimava tant com jo la nostra llengua. El vespre, recitava a la mainada, amb delectació, Les Catalanades d'Un Tal. Fins ara, no havia participat a cap manifestació de vinyaters perquè, els diumenges, ajudava el sogre, flequer a la vila. Per nodrir la seua gent, també feia de cantant a les tavernes. Cantava molt bé. Una bonica veu de tenor. El seu únic luxe era la gramola on escoltava discos de Caruso i cançons napolitanes.
— La voldriï vendre —em va explicar, mentre fèiem un cafè abans d'anar a la manifestació, mes dingús no té sous... C'est la misère en quatre volumes!
—Aquí rai... Es piri a la Gavatxeria. Dins l'Aude, som oït a dir que hi ha pagesos que atuden focs amb el vi que poden pas vendre. Bon Déu de bon Déu! El món que sem coneixit, el món del padrí, és mort...
Jo havia deixat l'auto als terrenys enderrocats a prop de l'antiga porta Magenta. Com cada cop que passava per Perpinyà, recuperava la geografia de la meua vila.
La multitud anava envaint l'avinguda de la gare. Milers i milers de persones. Com de costum, país i grans carteroles bigarrades indicaven els pobles. Hom reconeixia els manifestants catalans dels altres perquè arboraven al trau un brancó de pi o una fulla d'ametller en rèplica a la suggestió del senyor Dautresme, prefecte dels Pirineus orientals:
«La vigne ne peut pas vous nourrir. Remplacez-la par des pins et des amandiers».
Al peu del monument als morts, va començar el míting. En Marcelin Albért va agrair els catalans per l'acolliment. Va recordar els termes de l'ultimàtum que havia fet, la setmana passada, a Besiers.
Si, a partir del 10 de juny, el govern no havia pres les disposicions necessàries per provocar una pujada dels cursos, el comitat d'acció vinícola proclamaria la vaga de l'impost.
Quan va prendre la paraula, el doctor Ferrol va reiterar l'amenaça de Besiers. En Clemenceau i el govern havien de reaccionar sinó els vinyaters desorganitzarien l'administració dels departaments del migdia. El doctor parlava sense apunts, inspirat, la fórmula encertada al cap del fusell. Va acabar el discurs amb aquella proclamació en llengua nostra «Si sem d'acord, posarem el Canigó dins d'una banasta!»
Entusiasmat, en Pere em va tocar l'esquena:
— Colló! Això és ben dit!
— Belleu mes en Clemenceau cedirà pas...
—Ho creues?
—Amb en Mistral, belleu s'hagués pogut fer quelcom... Ara és fotut!
Malgrat la misèria, la pagesalla reia. Cantava, bonhomiosa. Totes les veus del Llenguadoc i del Rosselló s'anaven barrejant amb la dringadissa de les forquetes en les escudelles, amb els crits dels mainatges sota els plàtans de la Passejada i per les avingudes florides del parc. Un rec corria sota els balandres gegants entre la passejada i les hortes de Sant Jaume.
De les muralles no en quedava quasi res. L'antiga porta de Canet, misteriosa i muntanyenca com les entrades de Briançon o Montlluís, havia desaparegut sota els pics i les pales dels arrasadors. El senyor Bartissol podia refocil·lar-se. Cada pedra enderrocada del vell Perpinyà es transmutava en lingot d'or. L'especulació immobiliària del segle!
La vila, sense muralles, semblava fràgil i un xic ridícula com una bella dama nua, agafada en flagrant delicte d'adulteri. Sí! Perpinyà, la vila reial, l'havien violada.
—Som pas d'acord amb tu, Alexandre —em digué en Pere. És el progrés... Perpinyà s'estufava darrere de les seues fortificacions... Ara, serà una vila moderna qualsevol.
—Ho és pas... Sabes que, hi ha qualques dies, vaig veure el poeta Mistral. Me vaig envisar que Avinyon ten encara totes les seues muralles i això l'ha pas empatxat de créixer... Al contrari!
— Hi ha pas manera de discutar amb tu... Sempre vols tenir raó!