Edicions Laia - 1988 - Barcelona
Els capvespres, al carrer, solien agrupar-se la veïna, la mare, i un vell coix fadrí carregat de bitllets i mal d'ossos, que vivia sis o set cases més amunt, allà on el carrer s'eixamplava una colzada a cada part. Na Joana solia anar a ajudar-lo, fent-li de gaiato, i els veien venir acostadets, arrossegant un balancí i un enorme aparell de música car al vell, darrerament, li havia donat per cançons. I s'asseien tots tres davant el portal de casa amb la folla que els guaitava i els escopia i allargant-los les seves mans rossegoses amb la veu esquerdada els demanava alguna coseta per l'amor de Déu; mentrestant l'amo En Xesc engegava el tocadiscs, i llavors el carrer, abans silenciós, s'anava omplint de música, i amb les parets tan cruiades i la música tan forta, semblava a punt d'esqueixar. La mare era feliç, rallant, escoltant, historietes mil vegades repetides, amb N'Antonio Molina, «mar blanca que los luceros», i Na Juanita Reina, «la luna es una mujer y por eso el sol de España», i En Juanito Valderrama, «mi niña va hacia la iglesia».
A baix de tot del carrer, en una casa mig esfondrada, hi vivia una parella jove, ell alt i fi amb els cabells llarguers i ella una mica rabassuda amb els cabells bruns i curts, talment la mare de Déu, és a dir, com si ella fos sant Josep i ell fos la Puríssima. Eren estrangers i no parlaven amb ningú, com si visquessin només per a ells; algunes vegades s'asseien al terra damunt la voravia, fent cinturons de fil de ble i pintant figures de fang. Vestien pantalons tots dos i camises amollades, es parlaven suaument, i es somreien. Això els feia del tot diferents de la gent del poble, tothom amb cara de prunes agres, i s'aficaven amb ells contant el que no sabien, criticant-los la manera de vestir, la manera de caminar, la manera de viure i la manera de parlar, ja que ningú no els entenia. La mare i Na Joana així mateix els observaven amb un xic d'enveja, i de tant en tant es queixaven d'haver nascut vint anys massa prest, mentre que jo, una miqueta més cada dia, m'anava allunyant del carrer i descobria el poble, i amb una guarda de nines corria pel camp i botava parets, jugant a fer la guerra enfilades pels pallers matant-nos amb pistoles de fusta, al mateix temps que les més grandetes jugaven a fer l'amor, davall els ametllers.
De vegades, els braços del meu pare suren solitaris cap a mi, l'home em va somriure moltes vegades, però molt poques me va agafar. Les seves dents, dins la boca oberta, eren grogues, petitones, petitó tot ell, el veig enmig de la plaça, braços oberts, des de la meva carrossa, jo la santa, dalt de tot, amb el paneret ple de fruita i la gentada davant, darrera, pels costats, cridant visca la santa, la nostra, aquesta santa és nostra, visca que visca sor Tomasseta.
El cel, ben a prop del meu cap, semblava un llençol mostós, sense àngels ni dimonis, no hi havia tampoc les virgueries del vermell capritxós del sol ponent, era un cel barrat, sense cap grum de cel, que de blanc escalfeït va passar a negre aigualós amb alguns estels de color somort. Malgrat, la gentada seguia entusiasmada amb els seus cants:
Sor Tomaseta a on sou
ja vos poreu amagar
perquè el dimoni vos cerca
dins un pou vos vol tirar
que visca la beata, pum pum,
que visca Caterina, pum pum,
que visca sor Tomassa
que és santa i mallorquina, pum pum;
i el vicari al davant amb la campaneta:
—Que visca!
I la gentada, esgargamellant-se, sentimental:
—Que visca, que visca!
I vinga coets enlaire, dibuixant paraigües de foc entorn meu, la Santa.
Al final de la processó, les cames mig adormides de tant seure emperpalada, vaig davallar els graons del meu altar fins a caure dins els braços del meu pare. Aquest, orgullós, em duia com si fos d'uè, obrint-se pas amb colzades, murmurant paraules de somni: ho serà, gran, aquesta nina serà gran.
Va arribar el dia de la Benedicció dels Fruits, i el poble tot es va anar acaramullant davant l'església per a partir a peu cap l'ermita, cadascú amb la seva senalla amb el dinar i l'ampolla de gasosa. Eren tres quilòmetres de cantar i riure i contar historietes i pegar corregudes de bracet, atxe-i-cota-a-ene-eme-ele-a, i després pujar la muntanyola mig de grapes, panteixant, pedres que rodolaven, terrossos que s'esmunyien, sabates que relliscaven, si bé n'hi havia que donaven la volta al puig seguint la carretera nova, encara blanca, que no feia gaires mesos un grup de presos havia anat aplanant.
Quan tothom era dalt del puig, i després de fer cua per encalmar la set a la font vella amb el poal foradat ple de cops i de verdet, la gentada va entrar a la capella a punt de començar la missa per a demanar fertilitat per al camp i humilitat per al cor. En Pere i jo, però, ens esberlàrem cap darrere de l'ermita on, muntanyola avall, s'estenien sembrats i casetes escampades, corrals amb animals, alguns pasturant, altres encalçant-se, o simplement ajaguts a una recés. El cel semblava d'espígol amb esquits de lletrada.