La Santa

Pagès Editors (Lleida), 2017

Autor: Josep Franco i Martínez
Pàgines: 86-87
Indret: Sant Romà de les Bons (Encamp)
Al porxo de l’església de Sant Romà, asseguts pel terra i ben abrigats, ja hi havia uns quants nens esperant que el mossèn n’obrís la porta. Volien ser els primers a recollir les candeles d’aquell any per tenir la sort de cara, almenys fins al dia de la Candelera del proper any. Moltes de les mares que els acompanyaven acudiren de seguida a saludar Maria, que sortia ben poc de casa des de l’accident. S’alegraven en veure-la, l’animaven amb bones paraules i comprenien el motiu d’aquella tristor que la consumia, perquè totes eren mares. 
Una d’aquelles mares, que havia estat molt bona amiga de Maria des de la infantesa, perquè vivien en dues cases veïnes, era na Casilda Rella. Una dona alegre que sempre en tenia alguna a punt i que s’havia casat, feia uns quinze o setze anys, amb Anglada el ferrer. L’acompanyava el seu fill, un noi prim i llarg, tot ulls i orelles, amb un tel fosc de borrissol sota el nas, que feia cara de sant, però era espavilat i agosarat com un dimoni. 
Quan mossèn Picart va començar a repartir les candeles, els nens s’amuntegaren al peu de l’altar, com passava tots els anys, cridant i atropellant-se per ser els primers a recollir aquells cilindres de cera beneïda, de manera que el bon capellà, per evitar l’escàndol, va fer una passa enrere, agafà impuls i va llençar les candeles a grapats, lluny del sagrari i de les mares dels nens, que sovint acabaven barallant-se entre elles i amb els nois. 
Joaquim Anglada i Rella, aquell noi llarg i prim, inquiet com l’argent viu i malgirbat com un sac d’ossos, va saltar més que els altres, va repartir colzades i puntades de peu a tort i a dret, va recollir tantes candeles com va poder i, amb el lleu fora, va córrer a posar-se de genolls davant d’Eulàlia de cal Mas i li’n va donar tres: una de blanca, una de verda i una de vermella. 
Isabeleta no va poder amagar un somriure de satisfacció o d’afecte, perquè les galtes de la nena es van encendre amb el mateix color de l’última candela que li havia portat aquell noi tan eixerit. Però Eulàlia li les va tornar, sense dir res, morta de vergonya i amb el cap entre els muscles. En Quim Anglada, decebut i amb les orelles caigudes, va seure al costat de la seva mare, panteixant i amb un somriure d’orella a orella. Casilda el va mirar de reüll i, fent el paper de mare, li va pegar una clatellada més sonora que severa, perquè també li havia fet gràcia l’acció del fill.

Autor: Josep Franco i Martínez
Pàgines: 14-15
Indret: Església de Santa Eulàlia (Encamp)

Però així que mossèn Picart la va incloure en la llista preciosa de les filles de l’Església, a la pila baptismal de Sant Romà, el dia dels Sants Innocents de l’any 1725, Eulàlia Mas i Jaumet, que al cap de poc de temps ja havia de ser coneguda amb el sobrenom de la Santa, ja no tornà a plorar mai més: ni quan estava malalta d’aquelles febres que la consumien, ni quan es nafrava per accident o per les males entranyes de la dida, ni quan les penitències la mortificaven, ni quan el seu pare va consentir que Valentí fos acusat injustament i exiliat a la muntanya. Els més vells de la parròquia només recordaven haver-la vista plorar el dia que el Nostre Senyor es va emportar a la glòria l’ànima infatigable d’Isabeleta. 

Mentre la petita Eulàlia va mamar dels pits generosos de la dida, va posar de manifest la seva docilitat de caràcter, la seva capacitat de sacrifici i la seva paciència inesgotable, virtuts que havia heretat dels seus pares i que va polir i millorar al llarg del temps. La nena mai no plorava, ni gemegava, ni es queixava per res. Ni tan sols protestava en les nombroses ocasions en què aquella dona cruel li negava el pit, quan ningú no les veia, perquè hauria volgut matar-la de fam. Així li hauria resultat més fàcil engalipar Joan Antoni, quan encara era un home jove i notava molt l’absència d’una dona al llit de matrimoni.

Autor: Josep Franco i Martínez
Pàgines: 53-55
Indret: Sant Miquel de la Mosquera (Encamp)

La missa solemne, que es comentava que havia d’oficiar el bisbe d’Urgell, i la cerimònia nupcial s’havien de celebrar a l’església de Sant Jaume i el dinar s’havia previst de fer-lo a la plaça de la Mosquera, que era l’únic indret del poble on cabria una gentada tan gran com la que s’esperava. De la mateixa forma com algunes cases devotes de les Valls envelaven els carrers amb domassos i vànoves el dia del Corpus, per protegir del sol de juny o d’una pluja inesperada la processó solemne i la custòdia, aquell primer dia de març, la plaça de la Mosquera estaria coberta amb un envelat com mai no se n’ha vist d’altre, tant per a evitar que la pluja deslluís la festa, si el temps no acompanyava, com per alleugerir les molèsties a les senyores, si març començava amb un sol radiant. […] 

El dinar amb què els nuvis obsequiaren els convidats principals, servit per quinze fadrines vestides de vint-i-un botons i amb guants blancs, sota l’ombra de l’envelat que cobria la plaça de la Mosquera, també va ser dels que recorden i glossen moltes generacions, tant pel menú, que va constar de cinc plats de calent i tres de freds, com per l’eficàcia i la rapidesa a l’hora de servir-lo. Els convidats menjaren a tentipotenti i van beure tant com van voler, fins que, en fosquejar, els músics de l’orquestra, vinguda expressament de la Bisbal, es posaren a afinar els instruments perquè el ball estava a punt de començar.

Autor: Josep Franco i Martínez
Pàgines: 43-44
Indret: Museu Etnogràfic de Cal Cristo (Encamp)
Dilluns de bon matí, encara a hora fosca, anaren arribant a la casa del Mas els tonedors, que passaven dels trenta perquè hi havia molts caps de bestiar per tondre. Els rabadans es van posar de seguida a lligar les potes dels anyells, que sempre eren els primers. De seguida, els llauradors, que eren els esquiladors més joves i menys experimentats de la colla, esquilaven l’esquena dels animals, que era la part més fàcil; tant, que de vegades ho intentava, fins i tot, Valentí. A continuació, els esquiladors dits darrers, que eren els més grans i els més hàbils amb les tisores, tonien les parts més delicades, que eren les potes i el ventre dels anyells. Els uns i els altres feien brunzir les tisores esmolades amb destresa i la llana dels animals s’escampava sobre els prats verds com una nevada tardana. 
Finalment, els rabadans recollien la llana de cada animal, l’amuntegaven tan bé com podien i en feien un velló, més o menys gran segons la llana de cada xai. Aquells homes treballaven sense descans, sovint cantant i sempre fent broma, fins que els rabadans enllestien l’últim velló del matí. Aleshores tots anaven a esmorzar i comentaven les novetats del dia, les defuncions i els naixements d’aquell any o alguna història escabrosa sobre banyes i marits enganyats, que corria de boca en boca per les cases i els masos de les Valls. 
Així que acabaven d’esmorzar, més o menys contents segons la prodigalitat del cap de casa, els tonedors tornaven al tall amb les ovelles i, malgrat que les tisores no paraven de brunzir en tot el dia, sovint no acabaven la feina fins a la nit. En fosquejar, els vellons reposaven sobre els prats humits com carcasses immòbils d’animals. Aleshores, el cap de la colla o el més gran dels rabadans, si es posaven d’acord, triaven el millor velló o el més ben ordit i en feien ofrena a la mestressa de la casa, que els esperava al pati o a l’era amb la taula parada per sopar amb bones menges, pa i vi en abundància. 
A l’horabaixa, quan els esquiladors havien acabat de tondre els anyells i les ovelles de Joan Antoni de cal Mas, el cap de colla va triar el velló més gran i més ben adobat de tots, un núvol de llana grisa que li va costar molt carregar-se als muscles, i entre els crits d’ànims dels altres homes, el va posar als peus de Maria de cal Pont, convençut que aquella dona prima, alta, seca, pàl·lida i vestida de negre, era la senyora del casal.

Autor: Josep Franco i Martínez
Pàgina: 111
Indret: Cal Joan Antoni (Encamp)
Però, pel camí, sentiren veus, crits i laments de gent que s’acostava; van demanar al cotxer que aturés el carruatge i els preguntaren què passava. Eren un matrimoni de pagesos que venien de Canillo amb els seus fills: una noia gran, que ja devia ser dona; un noi petit, d’uns set o vuit anys, i una nena de tres anyets que la seva mare duia en braços perquè estava a punt de morir de febres per culpa de la verola. 
Quan els pagesos de Canillo els van explicar la seva història, les mongetes endevinaren que aquelles pobres persones tenien tanta fe en les virtuts d’Eulàlia Mas i Jaumet que acudien a casa seva per demanar-li un miracle. La nena, plena de crostes vermelles i encesa en febre, respirava amb dificultat i la mare no va poder dissimular les llàgrimes. 
De manera que les mongetes convidaren la mare i la nena a pujar al carruatge, feren mitja volta i van tornar a cal Mas, on van veure amb els seus ulls com la mà dreta d’Eulàlia, com una coloma blanca, va tocar el front de la nena i, a l’instant, les crostes purulentes de la pell se li assecaren i van desaparèixer, li va baixar la febre i se li destaparen els pulmons. La nena canvià els planys per un somriure i els pagesos van caure a terra, de genolls. 
—Així que pugui —va comentar sor Irene Lluch quan les mongetes tornaren al carruatge amb les ànimes transides i la fe renovada perquè havien vist un prodigi amb els seus ulls—, he de parlar amb monsenyor Sebastián de Victoria d’aquesta noia, que em sembla que fa miracles...