Edicions Proa - 2015 - Barcelona
Pujàrem fins a dalt del tot, fins al capoll, que deia don Carles. La vista immensa s'estenia pels quatre punts cardinals, i tots tres estigueren dient-se noms, reconeixent muntanyes, comentant pobles, viles i llogarets, albirant fins i tot les illes Columbrets, al bell mig de la mar. Don Carles va parlar de mossèn Cavanilles, i d'aquella ascensió que havia fet el naturalista al segle XVIII, i que li va permetre descobrir una planta exclusiva d'aquell cim. Tot era particularment nou i màgic per a mi: aquella conversa de descobertes, d'investigacions, de reptes personals, era temptador i encomiable alhora. Els escoltava en silenci, i ells de vegades em miraven i deien xe, Goriet, xe. Eren feliços, plenament feliços, i allò també em semblava admirable. Don Carles va treure un llibret d'un poeta que s'estimava molt, es va encaramar a les ruïnes d'una vella torre de guaita i va començar a llegir un poema titulat Les dues muntanyes, en una posa artificiosa que anava d'allò més bé amb l'aparatositat del text. El poema explicava com el Pic guaitava i dialogava amb una altra muntanya, gegantina com ella.
De vegades pensava en quantes casualitats i desgràcies s'havien hagut de donar: si el capità Mata no haguera mort mon pare, i si la meua germana no haguera hagut de fugir a Barcelona, jo no hauria estat tant de temps al camp, i les lliçons de don Arcadi no haurien tingut el seu fruit. Vaig traure el meu profit d'aquells dies. Duia la rabera als prats que més em podien interessar, o perquè esperava trobar una bestiola determinada, o perquè a prop hi havia fòssils, o perquè seguia algun niu. Conduïa la rabera fins als cingles mateixos del Pic, i allí, en aquella terra de cabres salvatges, em tremolava el cor d'emoció descobrir el vol de l'àguila daurada, i els renecs estridents de les gralles de bec vermell. Anava als prats del mas de la Cambreta, i m'admirava de la rectitud dels pins rojals, de la bellesa de les fritil·làries, de tots els ocellets que hi trobaven refugi; especialment m'agradava descobrir el vol maldestre del bectort: el mascle d'un vermell corall i la femella d'un verd maragda. M'agradava també seguir les ziga-zagues dels raspinells pels troncs dels pins, els botets de les senyoretes, o les voltes del pica-soques. La majestuositat de la muntanya dotava d'una èpica especial totes aquelles observacions, que assolien el seu èxtasi quan s'acompanyaven d'una nova i inesperada captura.
A la tornada pel barranc dels Teixos vàrem descobrir un acònit blanc, en plena floració, acompanyat d'un gran rodal de peònies, de pètals vermells i esponjosos com de roses. Al fons s'alçava el cimal orgullós de la muntanya, que senyorejava entre tots els altres, tocat per la llum de la vesprada, amb una encarnació malva i ataronjada. Des d'aquell dia vaig veure el Pic d'una manera distinta, no com una massa geològica esquerpa i estèril, de garrotxes inaccessibles o de mala petja, sinó com una individualitat única i singular, de la qual podíem sentir-nos orgullosos. I vaig començar a estimar aquella muntanya. Allò era del tot impropi d'un masover, però jo ja havia iniciat la meua metamorfosi i tenia ganes d'alçar el vol.