Eumo Editorial (Vic), 1989
El fet més carregat de significació, el que més exactament simbolitza l'essència de l'art és la Torre de Babel: l'home oposat a la natura; l'obra com a Font de llenguatges, d'estils.
Parafrasejant una coneguda frase de Goya: "Els meus mestres són Velázquez, Rembrandt i la Naturalesa", jo diria que els meus són Gaudí, Orson Welles i l'artifici.
Els meus inicis foren expressionistes, després vaig evolucionar cap a l'abstracte, ja que creia que era un llenguatge plàstic més del nostre segle. Vaig adonar-me que l'abstracció no podia arribar a tothom, ja que és un llenguatge massa críptic, massa per a les «èlites», i el que jo volia era trobar una manera, com els grans artistes del passat, que comuniqués amb tothom. Que el meu art fos entès per la major part de la societat. Com que vull facilitar el diàleg, per això he desembocat en aquest figuracionisme nou, lluny, però, del que feia en la meva primera etapa.
El caràcter català de la meva obra no ve en la seva totalitat d'unes posicions que podríem anomenar mediterrànies, sinó que té molta relació amb el món germànic. La passió de Catalunya per Wagner, el modernisme, Gaudí, el Dau al Set, palesen clarament aquesta nostra relació amb l'Europa del Nord.
Stendhal, Henry Moore, Le Corbusier, Thomas Mann, Coco Chanel, Visconti, Dalí, Kavafis, Béjart... entren dintre les meves admiracions. Com veieu, com a espectador sóc ben eclèctic...
Un escultor és un obrer de l'art. Per a veure culminada una obra cal passar-se cada dia nou o deu hores picant.
En la meva obra, el negatiu d'una figura és com el record d'un personatge que no hi és, però que ha deixat la seva empremta.
M'agrada treballar amb els materials de sempre: bronze, pedra, ja que així es demostra més clarament l'actualitat de la creació. Únicament el formigó m'ha temptat com a material del segle XX.
Penso que una obra ha d'envellir com una ruïna, no pas com una "xatarra". Per això no esculpeixo més que materials nobles que resisteixen bé el pas del temps.
En l'art de l'escultura hi ha uns materials que des de sempre han acompanyat el treball de l'artista: el fang, la pedra (de les més dures, d'origen eruptiu, com el basalt, el granit, el pòrfid, fins al fràgil alabastre), la fusta, el bronze. Els nous temps, però, han aportat nous materials, qualsevol dels quals pot ser útil a l'escultor per a crear les seves formes tridimensionals.
Potser sigui l'art de l'escultura on, més clarament, veiem que la forma és el resultat final de la unió de la idea i la matèria, i que aquesta unió ha de ser, forçosament, feta amb amor; l'artista no lluita amb la matèria, sinó que dialoga amb ella.
L'escultor és l'home del tacte i de la carícia.
Definitivament, la fotografia és una de les Belles arts. Ha costat, a causa de la seva relativa aparició, entrar a l'Olimp on es troben de sempre entronitzades l'arquitectura, l'escultura o la pintura.
Potser també la vulgarització dels aparells fotogràfics fa que costi valorar l'obra dels fotògrafs professionals, però hem de considerar els aparells que fan servir com els pinzells en mans del pintor. Aquests instruments que utilitzats per un "amateur" donen uns resultats i en mans de Goya o de Dalí en donen uns altres de ben diferents...
La Sagrada Família és la demostració del miracle que sorgeix de les obres d'art veritables: la de transformar la matèria, sovint ben minsa, en font d'energia transcendent.
Per a narrar les diferents escenes de la façana de ponent de la Sagrada Família he escollit una lectura que començarà per baix, a l'esquerra, i seguirà a la manera de l'escriptura bustrofèdica, dibuixant una línia ascendent en forma de S.
Quan admirem els ferros de la Pedrera podem veure-hi els Gargallo i Juli González posteriors. A les concavitats i convexitats de la façana ja hi ha l'Henry Moore que apareix cap als anys quaranta. En les formes on dominen els paraboloides hiperbòlics, el record de Gabo i Pevsner es fa present. [...]
Gaudí, representant genial d'un moment històric, té la qualitat dels grans creadors: la intemporalitat, ja que si per un costat en fa pensar en una nova Edat Mitjana, també, com la Pedrera, ens suggereix una prehistòria inventada, mítica.
El terrat de la casa Milà és un autèntic museu d'escultures abstractes, algunes clarament futuristes, ja que la impressió de moviment és evident, i el record de Boccioni, inevitable.