Garsineu Edicions - 1999 - Tremp
L'església de Santa Maria de Talló, recolzada als murs del castell per un dels costats, tenia caire, també, de fortalesa, si bé les dimensions en resultaven reduïdes. Disposava de cloquer d'espadanya, d'uns trenta pams d'alçada, amb dues campanes de bona sonoritat, una de grossa i una altra de més petita. Les seves parets, de llambordes grises, arribaven als vint-i-cinc pams de talla i vint passes de llarg. La coberta era construïda amb grans lloses negroses, en forma de làmines. Ultra les del castell, solament una altra casa del poble n'emprava: la del jutge Gaucelm, no pas gaire lluny. La resta de sostres, sobre les bigues, la componien una alineació de llenyams, trepitjats per rocs a les vores a fi d'aguantar-los amb més fermesa, i d'herba aixafada, generalment palla, fortament premuda amb terra i molsa. D'aquesta manera, llur consistència esdevenia prou utilosa, malgrat el risc constant que s'hi produís un incendi.
Els rajos de sol declinaven, quan arribàrem al pla de Cerdanya. Santa Maria de Talló es definia en la llunyania, rere una boscúria espessa de roures ferms i robustos. El camí, fins allí tortuós i estret, enlairat sobre una gorja pregona formada per roques blanques i grises, s'havia eixamplat de sobte. Hi podien avançar tres cavalls de costat, per l'apaïsat vial ramader berguedà. No fa gaires anys, aquesta ruta hauria estat força perillosa a causa de les incursions dels alarbs. Llavors, un any després de la caiguda de Barcelona, la presència de la morisma no significava cap risc, en cas de no trobar-nos més avall de Casserres o a ponent de Cardona. [...]
Aquell dia d'abril, un estol de cinc cavallers i cinquanta infants armats amb llança i escut entràvem al comtat de Cerdanya per la sinuosa via berguedana. Feia fred. Una nevada tardana recobria bon tros d'aquelles muntanyes ciclòpiques que havíem travessat pel seu punt més feble, el coll de Pendís. Al pla, ben endins del pagus de Talló, el sol es ponia i un vent glacial ens fuetejava els rostres, coberts parcialment per llarga capa burella i rígids cascos de ferro amb cresta.
Ubicat en ple vessant de la Carbassa encarat a migjorn, sota el turó emboscat de la Llacuna i entre els torrents de Prat de Codines i de la Guilla —aquest darrer creuava el clot de Matamoros— , Talltendre estava situat en un indret elevat que dominava bona porció de la plana cerdana i de la solana. No en va, n'era la població més important pel que feia al nombre de gent que hi vivia i a la quantitat de cases, les parets de les quals li configuraven la major part de les muralles de protecció, sobretot per la banda més alta, on tan sols unes estacades fixades amb pedres cloïen els passos cap als carrerons. Pels flancs, en canvi, a dreta i esquerra dels dos portals, els murs, de prop d'uns vint pams d'alçada, resultaven més ferms, així com al costat de baix, encarat a les calmes del tossal ras i al collet on hi havia el proper Ordèn.
Les construccions interiors eren d'una sola planta, llevat de la torre de guaita, força més destacada i dominant la totalitat del veïnat. La majoria eren bastides amb pedres de coloracions diverses, grises o bé rogenques, en funció de llur procedència. Com a Talló, disposaven de dues entrades, una per a l'habitatge i l'altra per a les quadres. Les cobertes, de bàlec amb algunes — poques— de lloses, abundants des d'allí en amunt. La fusta, dels nombrosos pins que arribaven, formant boscos extensos, fins a un centenar de passes a septentrió. Sota el poble, però, el terreny es tornava més aspre o bé amansit a causa dels murs que afermaven els petits conreus. Aquí a penes no hi havia cap arbre, de no ser freixes, oms o pollancs que delimitessin els camps.
El silenci no sols parlava, sinó que cridava. Per la boca eixia foc. Ni el cant d'un ocell, ni l'udol del llop, ni la trencadissa de branques provocada per algun senglar fugitiu dels propers caçadors. Res. Ningú. A Ordèn, gossos que lladraven. A Talltendre, més amunt i darrere, vestigis de fortalesa: una torre i muralles de pedra. Era més gran, aquest poble. I bell, sí, s'endevinava molt bell, emplaçat en plena solana i amb el bes del sol al llarg de bona part del dia. També s'hi veia l'església, de grandària considerable, amb un destacat campanar d'espadanya. I damunt de tot, tancant l'horitzó, una muntanya boscosa a la base i pelada al cim dilatat, ras, lloc excel·lent per al pasturatge.
Els devíem tenir a un tret de pedra, els solanencs. En canvi, aquests semblaven formar part integrant de l'indret. Els seus moviments aparentaven el pas de la guilla. Les veus, piuladissa d'aus. Els ulls, esguard d'escurçó amatent per a la mossegada. No lluitaríem contra aquells homes, sinó amb la mateixa natura.
Les passes ens dugueren amb celeritat fins al prat rodó. Massa pendents a una banda i l'altra. Hi estàvem indefensos, en aquell catau visible des de totes bandes.