Entre la bucòlica, inefable, pastoral i perfumada vall d’Incles, una de les més característiques de tot el Pirineu, i la regió del llac de Fontargent, que és també una pura meravella, hi ha el pla de Manegó, ben herbat i regat per moltes fonts, enclòs entre rebaixants flanquejats de tarteres i precipicis.

No gaire lluny de la pròpiament anomenada font de Manegó hi havia enterrat un peçó d’or. Per escrits antics i testamentaries de Barcelona hom devia tenir-ne esment, i uns pics de fusta, uns senyals a les pedres i uns «seclonets» (petits recs) que aparegueren sobre el terreny feren pensar que algú anava localitzant-lo. Més endavant els pastors s’adonaren que hom hi havia fet un gros forat. Però el fet paorós es produí després. Quatre persones, dos homes i una dona de Canillo, amb un foraster, van anar a Manegó. Feren un quadre amb quatre ratlles a terra, i van ficar-s’hi. Encengueren un foc. Un va treure’s un llibre de la butxaca, i un altre va començar a escalfar una burxa de ferro. Aquell llibre duia les instruccions, i així l’un llegia i l’altre feia l’acció corresponent. Al llibre hom els encarregava que, sobretot, s’abstinguessin d’anomenar Déu i la Verge Maria, i que només fessin les invocacions que hi eren dictades.

Quan la burxa era roent, la treien del foc i feien uns signes, mentre deien unes invocacions. A la primera, el diable els va aparèixer al cap del pla, amb un cabàs, i tot dient: «Aquí el teniu, i no l’haureu!». Tornen a enroentir la burxa, a llegir el llibre i a fer els senyals, i el diable fa un primer pas o salt cap a ells, i, repetint les paraules, els mostrava el tresor dins el cabàs. Anaven repetint l’operació, i el diable anava acostant-se, sembla que a contracor, ja que a cada cop deia: «Aquí el teniu, i no l’haureu!».

Segurament, però, l’haurien hagut, i ja se’l veien seu; sinó que a l’hora de fer el darrer pas, quan ja eren a punt de ficar el diable dins el quadre, la dona es va espantar i exclamà: «Jesús! Reina Santíssima!».

Llavors es produí un tal terrabastall, que l’un va anar a parar a Sant Pere, i l’altre, a Sant Pau, per aquelles muntanyes, i no es van tornar a trobar plegats fins quatre dies més tard.

Aquesta família, coneguda per l’antic cognom Guillemó, ha presidit tostemps, des de la seva casa senyorial que encapçala la Plaça, la vida social i, en gran part, la política de les Valls d’Andorra. Ja en documents del segle XV destaquen com a grans terratinents, i llur arbre genealògic ens mostra un vast embrancament que dona reiteradament síndics i clergues i que manté una tradició de senyoria i un ascendent que encara perduren.

A les antigues propietats dels Guillemó hom ha bastit gairebé la meitat de la moderna Andorra, o sia totes les cases que per cada banda de carretera van des de la Plaça fins al pont del Valira i més enllà, i encara les de l’antic camí ral fins a la capella de Sant Andreu, darrerament restaurada. El nom Guillemó roman aferrat a la diversa i curiosa toponímia d’aquests paratges (pastorer de Guillemó, closes de Guillemó, llacuna de Guillemó, prada de Guillemó, etc.).

A la Plaça andorrana, per bé que a les plantes baixes avui tot són comerços, alçant els ulls remarquem la pàtina dels vells temps damunt les façanes de les cases millors del país, les mateixes que hi trobà el nostre poeta. Els balcons de ferro de cal Rossell i de cal Molines ressalten a la banda de ponent, i a la de llevant la rectoria manté les línies avials.

No fa gaires anys que al costat de la rectoria hi havia la carnisseria del Comú i la presó. El cep era una argolla i un tros de cadena de ferro encastats a la paret, on lligaven els lladres i els delinqüents menors. Els criminals no anaven a parar al cep, sinó al garrot vil, que encara avui hom mostra a la Casa de les Valls.