Edicions 62 (Barcelona), 1983
(Vase el Capellán y queda la Señora, con sus criadas.
diciendo:)
SEÑORA:
Jo no sé quina paciència
baste per a comportar
tant de negre visitar
com ara s'usa en València.
Nunca gent tan impoxtuna
he vist, que no só senyora
en ma casa sols una hora
d'entendre en cosa nenguna.
Com los portadors no els fugen?
i elles, quines cames tenen!
I nunca veureu que vénen
sinó vesites que enugen.
Guzmana, digau-me vós,
no ho teniu per meravella?
Usa's res d'açò en Castella?
GUZMANA:
No, Jesús, guárdenos Dios.
Pues ver el retraimiento
con que están, no es de creer;
su vida, su trato y ser
es cosa de encantamiento.
SEÑORA:
També en fan negres i amargues.
GUZMANA:
En Castilla no es verdad,
¡oh, qué es ver su gravedad!
SEÑORA:
Sí, de vels i faldes llargues.
GUZMANA:
Acá hácense conciencia
de tenerlas por galanas.
SEÑORA:
Bé ens paren les castellanes,
mas passades per València.
GUZMANA:
Doquiera hay malos y buenos.
SEÑORA:
Només digau veritat;
¿usen poc la netedat?
GUZMANA:
No, de afeitarse a lo menos.
SEÑORA:
Veure lo calçar d'allà
quant brutíssim diuen que és.
GUZMANA:
Traen lo sucio en los pies,
no en el rostro, como acá.
SEÑORA:
Com vos allargau, Guzmana!
Poc a poc vos sobreixiu.
Com se mostra que teniu
la llengua ben castellana!
Ves mai la vilana porca?
estos castellans orats
presumen, sent uns pelats,
més que Rodrigo en la forca.
GUZMANA:
¡Jesú, cuitada de mi!
Pues, aun aquí donde estoy,
si bien supiese quien soy
no me trataría ansi.
SEÑORA:
Anau, que no ho vull saber.
GUZMANA:
Será por tratarme mal.
SEÑORA:
¡Oh, que cosa tan bestial
és lo castellà grosser!
GUZMANA:
Señora.
SEÑORA:
No em digau res.
Catalina, Catalina!
Cridau-me aqueixa fadrina.
GUZMANA:
Dios lo sabe si lo es.
¡Ay, Dios me torne a Castilla!
Catalina.
CATALINA:
¿Quién me llama?
GUZMANA:
Esta loca de nuestra ama,
que no hay quien pueda sufrilla,
que es una cosa salvaje.