La victoria de la creu

Edicions Proa - 2006 - Barcelona

Autor: Miquel Maria Gibert i Pujol
Indret: Escalinata de l'església (La Granadella)

Però la comitiva de la reina ja entrava al Pla de la Vila i, de tantes lluminàries, semblava que s'hi feia de dia, a l'aigua de la bassa. La sobirana, aclamada contínuament, descavalcava al peu de l'escalinata de l'església. Trobant-se encara vacant l'arxiprestat, don Esteve Bordonau, revestit de capa pluvial ramejada d'or, acompanyat de deu escolans, amb creu alçada, encenser, caldereta i salpasser, també revestits, s'inclinava amb tot el respecte davant donya Maria Teresa, i després l'aspergia mentre començava a resar el Venite Hierusalem. Acabada la pregària, oferia, perquè la besés, la creu a la reina, que havia seguit la breu cerimònia amb una humilitat corprenedora i que també va voler besar, amb tota la submissió de filla de la Santa Església, la mà del senyor vicari. Quan don Esteve ja indicava als escolans que avancessin en processó, i el sagristà, Serafí Rué, conegut per Serafí Campanes, apressava els homes del tàlem a cobricelar la reina, llavors, dic, don Constantí, mentre la gentada que encara baixava pel carrer de la Pobla s'afegia als reunits al Pla, va creure que havia arribat l'hora de dir a la sobirana unes paraules solemnes de benvinguda que havia de sentir tothom. Sort hi va haver que encara no havien començat a ventar les campanes...

Majestad, el corazón generoso de vuestros antepasados convirtió a los míos en barones de esta villa y señores de las aldeas próximas de Bovera, Pobla y Grañena. Como barón de Granadella, os pido humildemente que os dignéis entrar en esta iglesia arciprestal del Santo Cristo de Gracia, nuestro glorioso patrón y continuo favorecedor, como reina que sois, ahora, de España, y de igual modo entréis en Granadella, para disponer soberanamente de la villa y su baronía.

I altre cop els visques més exaltats van omplir un vespre que es feia decididament nit; una nit venturosa, estrellada i molt pura com potser cap altra no n'hi havia hagut a la Granadella i cap altra no n'hi hauria mai més.

I abans que donya Maria Teresa fes el gest d'aquiescència, don Constantí ja es devia sentir satisfet, molt satisfet, de la salutació que acabava de pronunciar.

—Curta i justa —es repetia ell mateix, que abans, al carrer de la Pobla, s'havia sorprès de la capacitat oratòria pròpia—. Trobo que no he quedat gens malament, que d'això es tractava.

D'altra banda, com que ell era qui era i resultava inevitable de donar una benvinguda pública a la reina, la manera com se n'havia sortit li proporcionava, encara, un altre motiu de complaença; un motiu que no afectava la forma sinó el fons de la situació. El senyor baró considerava que havia triat i col·locat les paraules amb una habilitat tan notable que, si calia, fins i tot les podia presentar com a meritòries davant dels cristins. La vila era testimoni que don Constantí havia proclamat que donya Maria Teresa entrava a la Granadella com a reina, perquè ara n'era la sobirana, perquè les circumstàncies, a les quals ell no podia oposar les seves escasses forces, així ho determinaven. Però demà, si les coses canviaven, ja no fóra ara, i una reina, una altra, també hi podria entrar com a sobirana. Veritable o no, això no comptava pel que feia al cas. Certament, era un excés d'optimisme, o d'aprensió, creure que una reina hi tornaria a passar. Però el món començava a anar d'una manera que un no podia assegurar res, ni per bé ni per mal. Com que el senyor baró sabia que la bona gent de la vila no estava per romanços, ni per subtileses, havia decidit de fer arribar al batlle, de paper, tinta, puny i lletra seus, les paraules de rebuda a donya Maria Teresa. Perquè constessin, molt precises, a la relació d'efemèrides. També s'adonava que, arribada l'hora, potser els cristins no s'entendrien de raons i tirarien al dret. Però ell no hi podia fer res més del que hi feia, i alabat sia Déu.

I ara sí que ja ventaven les campanes. I les harmonies de l'orgue, que tocava don Nicanor Fosalba, el mestre de minyons, omplien les tres naus de l'arxiprestal. Les dues files d'escolans —la neu pura del sobrepellís coronant la flama de la sotana—, el senyor vicari, la reina sota el tàlem i tot el seguici reptaven com una gran serp que, redimida i exalçada per l'encens, pugés per les escales del replà de davant l'església cap als peus de la creu. El Sant Crist, sacrificat eternament, l'acollia, llunyà, dins el cambril. Encara se sentia algun crit entusiasta:

—¡Visca la reina i la Santa Religió!

—¡Morin els protestants!

—¡Que morin!

Però aviat fins les llengües més arborades van callar. Deien que la reina ja arribava a l'altar major, i feia la reverència doble al Santíssim Sagrament exposat davant del sagrari. Ara pujaria les escales del cambril i, després de passar una porta custodiada per sant Miquel, amb l'espasa amb què havia defensat Déu nostre Senyor de l'escomesa dels àngels rebels, besaria el clau que travessa els peus de Jesús a la creu.

Autor: Miquel Maria Gibert i Pujol
Indret: Ruïnes del castell (La Granadella)

Mentrestant, donya Maria Teresa travessava el Pla muntant altre cop el cavall estelat i pujava pel carrer de Dalt, cap al castell, envoltada per l'estol immens dels vassalls fidels. Darrere la comitiva i la gernació que l'acompanyava anava quedant un rastre de cansament orgullós i de repòs ben guanyat. Però també semblava que els llums que fumejaven, apagats, les finestres que es buidaven a poc a poc, les converses que s'anaven acabant sense pressa, semblava, dic, que volien gaudir una mica més d'aquella pau beneïda.

Llavors el seguici reial ja enfilava la pujada que estirava el carrer de Dalt fins a la plaça de la Baronia, davant mateix del castell. Generacions de barons de la vila havien anat omplint de cossos d'edifici un recinte que, de tan sever, feia emmudir qui el mirava per primer cop. El conjunt era massís com un torm, amb nius d'oreneta i corredisses de dragolins. A les tardes d'estiu, en una figuera que vessava, incontenible i febrosa, sobre el tancat del gran pati del darrere, hi cantava el rossinyol. Estances i cambres no eren del tot inhòspites i n'hi havia alguna de molt ben parada. No hi sobraven els mobles —de fusta bona, ben conservada, de vegades amb ornamentacions de bronze daurat o platejat i una marqueteria floral elegant—, però tampoc no n'hi faltava cap de necessari. I els llits eren tous, i la roba neta, ben conservada i amb brodats de mèrit.

Prou que se n'havia ocupat donya Roser, la senyora baronessa, que tot estigués a punt per rebre la sobirana a casa seva, que fins aleshores mai no havia vetllat el son d'una reina. I tot va anar llis, com en la més elegant de les contradanses, quan don Constantí va fer la presentació a donya Maria Teresa de la senyora baronessa, que s'esperava al portal amb don Ròmul i el servei; tot va anar llis, dic, com un auguri que aquella nit havia de ser molt venturosa al castell dels barons de la Granadella. Tothom hauria dit que don Constantí posava els cinc sentits a servir la reina com ho ha de fer un senyor. Però realment, no n'eren la causa la lleialtat a la sobirana i la dignitat pròpia, tot i que l'efecte era el mateix. El senyor baró no havia deixat de figurar-se que els ulls negres d'aquella altra dona el miraven. I només a ell. I per això, per fer-se mirar més, ell, que mai no havia estat un presumit i que mai més no ho tornaria a ser, homenatjava la reina com el més fidel dels súbdits i el més delicat dels senyors.