Editorial Moll (Palma), 1958
Cala Fonollar també ha sofert lentes modificacions: abans era un recés de pescadors; llavors va anar-hi un pintor de gran prestigi i féu comprendre a la gent de la comarca que la Cala era bella. I ho entengueren. I vengué gent de fora, jo entre ells. Cada estiu trobàvem noves casetes; algunes, vertaderes vil·les. Al petit cafè dels mariners hagueren de posar tovalles a una taula perquè de tant en quan venien turistes. El cafè es convertí en fonda. Anys després se n'obrí una altra de nova. I, finalment, la tercera, l'Hostal dels Artistes, amb una bona terrassa, a la boca de la Cala: per una part se veu la mar gran, ben blava; per l'altra, entre el misteri dels pins, la verdor de l'aigua que s'estén fins als dos calons en què es bifurca, com una Y grega, Cala Fonollar. Alegre terrassa, ara indolent i nostàlgica perquè la gent ha marxat, i amb ells Na Jacqueline.
Durant la meva estada a la vora de la mar, m'entretenen els mariners arranjant els ormeigs; m'agrada veure sortir les barques que fan un solc de remor damunt l'aigua tranquil·la, si no hi ha llevants; la tornada dels pescadors sempre és interessant... No prenc banys per mor de la meva edat quasi provecta; però no em desplau veure nedar la gent jove. El temps passa agradosament contemplant el vol de les gavines, les ones que rompen damunt les roques, les poques veles que resten. No me mareig i pesc al volantí. A la taverna, bec amb els mariners que juguen a cartes. I, a les hores que els hostes ens reunim a la terrassa, si fan escambrins, en faig; si divaguen, divag; si tenen la mala idea de ballar, alguna vegada, ball amb la Sra. Mayer; si se murmura, murmur... Enguany, amb Na Jacqueline, murmurant hem passat de la mida.