Columna - 1996 - Barcelona
El pare de dona Maria-Sebastiana, don Sebastià Berga —i potser no ho era del tot, el pare— havia servit per espai de molts anys d'ajuda de cambra de l'arxiduc d'Àustria: Lluís Salvador d'Habsburg. I amb ell havia navegat pel Mediterrani per molt de temps en aquell iot —el Nixe—, la tripulació del qual semblava una tropa ambulant de circ, amb la muller —na Francina Mates— i la filla, quasi una minyona. Deien que na Francina era la dona més bella de l'illa: els cabells rinxolats i bruns, la pell com de seda, les mans finíssimes, els ulls incomprensiblement obscurs, i avars, i secrets com el mar. Que l'Arxiduc la passà per la pedra —aquest era el terme amb què la gent de la comitiva arxiducal designava les relacions íntimes del príncep amb les esposes dels seus servidors, o amb els servidors propis: domèstics d'alcova i criats— era tan manifest que ningú no en dubtava. Na Francina Mates fou durant llargues temporades l'amant preferida, en un temps d'alterosa competència. Convivien en la mateixa nau, com en un galliner, homes i dones: Anna, Antonietta, Eugènia, Antoni, Francina, Martí, Sebastià, Caterina... I la mòmia d'un déu. El Nixe s'assemblava a un galliner flotant que recorria el Mediterrani durant la primavera i l'estiu. Partien del petit port de sa Foradada el dilluns de Pasqua i no tornaven fins a mitjan setembre, a punt de celebrar la gran festa del vi. Havien recalat als ports de Nàpols, Alexandria, Corfú, a l'illa de Malta... Dona Maria-Sebastiana fou engendrada en un d'aquests viatges. Quan el mar es gronxa, l'amor s'amaga, agressiu, entre les cuixes; però ningú no va saber mai amb certesa, ni ella tampoc, qui fou realment el pare biològic. I és probable, si podem donar crèdit a les seves paraules, que tampoc no ho sabés la mare: la mateixa Francina Mates, muller legítima d'en Sebastià Berga. Diuen que un dia de primavera a es Barracar, quan na Francina era molt vella i els records de la joventut es perdien entre les ombres de la memòria, o entre les rugues de la pell, o en l'obscura blancor dels ulls, na Maria-Sebastiana s'encarà a la mare i li preguntà, provocadora:
—Sóc una Habsburg, jo? Digau-me si sóc una Habsburg. Na Francina Mates va somriure. Li va dir:
—Per què ho vols saber?
—Tota la vida m'ha perseguit aquesta pregunta. Vull saber qui era el meu pare. Sobretot, vull saber si sóc una Habsburg.
—I tu qui vols que sigui, el pare? —requerí na Francina, perduda en un mar d'incertituds—. Escull, si vols: podries ser una Berga legítima o una Habsburg borda. Els Berga eren una família pagesa que conraven les terres i es guanyaven la vida amb la suor del front, el pa de cada dia... Bona gent.
—Quina patata tractau de vendre'm? —preguntà na Maria-Sebastiana—. Només vull saber si sóc una Habsburg...
—Quan l'Arxiduc em féu casar amb el teu pare, no estava embarassada. L'havia seduït una altra dona i volia deixar les coses al seu lloc; perquè era un cavaller i no t'abandonava en una vorera del camí. No li era difícil de trobar un voluntari disposat a carregar-se el mort. Però jo —la cara de na Francina Mates s'il·luminava, en recordar les intrigues d'amor a bord del Nixe—, no em resignava a esser un mort.
—I tornàreu a veure'l?
—Ens inventàrem un codi secret. Jo sabia de quina manera me'l podia tornar a fer meu i no vaig escatimar ni els ardits ni l'astúcia. Les nits que em volia al llit, només penjava un calcetí al pal de la nau, que voleiàs amb la bandera austríaca. Però aquell joc aviat deixà d'esser un pacte entre nosaltres i el codi es va estendre: si volia na Caterina, penjava un guant de seda, si volia n'Antonietta, el coll postís d'una camisa, si volia n'Antoni, un mocador de daus... Quan et vaig engendrar, passava la meitat de nits al seu llit. I llavors, ton pare... Jo què sé? M'afalagava, quan m'escollia; perquè volia dir que em desitjava, que de tot el que tenia per triar, em triava a mi. I al llit era, t'ho assegur: un falcó. Tenia...
Na Francina no s'atreví a explicar en veu alta certes minúcies dels genitals del príncep. Però indicà a la filla que s'acostàs. Li va dir a cau d'orella:
—Tenia un pardal de moro més revengut i blau que el campanar de Cartoixa.
Però dona Maria-Sebastiana, perquè havia estat engendrada en una nau, no res la marejava i aviat sentia basques, fatics accentuats en sentir la descripció estrambòtica, quasi lasciva del membre del príncep. Succeïa sovint que dona Maria-Sebastiana tenia torns de cap: era com si de sobte hagués pujat en una nau, navegant perduda pels mars de l'oblit. Però potser hi havia anat sempre, embarcada. Els records que tenia del príncep es perdien dins la memòria opaca del temps. Recordava un seguit de seqüències fragmentades, separades unes de les altres per una boira espessa, que mai no havia estat capaç de confegir. La filla d'en Berga fou una nina graciosa i gentil que enamorava. Els ulls de l'Arxiduc tremolaven, de veure-la, exquisida i tendra, una mica xeuba. Potser era una Habsburg. L'últim branquilló nascut en un racó del mar de la gran família dels Habsburg. Per ventura es concentrava en aquell esquit la vitalitat d'una beneitura atàvica, quasi perversa, de sobte reverdida. Res no hi ha que quedi tan aferrat als gens com la beneitura, pensava l'Arxiduc. La grandesa de les cases imperials dels Habsburg —la branca germànica, la hispànica, la d'Habsburg Lorena— es concentrava sobre l'encant de na Maria-Sebastianeta Berga, tothora entretenguda en la persecució i la caça de les mosques que s'atrevien a passar per davant els seus ulls. A l'Arxiduc d'Àustria li agradava que dedicàs el temps a caçar mosques. La mare —na Francina Mates— li advertia:
—Sempre has de fer allò que més agrada al príncep.