Club Editor (Barcelona), 1969
Dona Antonina, vora una llumenera d'oli, estava molt ocupada brodant uns ornaments per l'església de Biniagual. A fora es destriava encara el vast panorama que es descobreix des de les cases de can Sec de Tofla i que a través de la pluja cobrava una bellesa inusitada: a llevant el Puig de Santa Magdalena i cap al nord la vall per on, entre el castell d'Alaró i el Puig de l'Alcadena, passà Jaume el Conqueridor amb motiu de la seva primera sortida contra els moros refugiats a l'interior de l'illa.
Tofla se li aparegué a la novia com un paradís. El casal, antiquíssim, amb un aljub del temps dels moros, encara que molt reformat a través dels segles, no té l'amplitud ni la majestat d'altres d'edificats dins el segle XVIII, ja en pla més aviat de palaus; les construccions realment antigues resulten més modestes i fetes amb mires a la defensa. Can Sec i can Jeroni, que poc abans eren una sola propietat, es troben a una altura que permet vigilar gran part de les terres i que domina per complet el camí que condueix a les cases. Vist des de baix, sols es descobreix l'ala de llevant, o sia can Sec pròpiament dit, que tapa la de can Jeroni, orientada al migdia. És evident que els primers toflins, d'origen moro, pensaven més en l'estratègia que en la comoditat. Els cristians hi seguiren pensant durant segles, amb molta de raó.
Dona Antonina sentí que des d'allà se li eixamplaria el cor. Don Miquel admirava per la seva part la vila de Binissalem amb casals de pedra daurada, neta i senyora. En sortir de l'església des del carrer de Bonaire es veia el castell d'Alaró i més a llevant la penya de can Jeroni, ja del domini familiar. "Mira si haurem de pujar amunt, li havia dit. ¿T'agradarà viure a un lloc tan salvatge?" Indubtablement. Sols dues vegades hi havia estat amb els seus pares i li havia semblat encisador. En realitat s'havia enamorat del fill de la casa, tan curro, tan alegre.
La idea fixa dels de can Sec, especialment pel que respecta al canonge negre, era tornar a unificar la casa. En Bielet estava destinat a realitzar aquesta missió. Era l'hereu i si importava (perquè prou que se n'adonava el sacerdot que na Margalideta, "aquell encant de nina", no podia agradar gaire), s'havia de sacrificar per la casa. A part de les creències religioses, era per això que don Gabriel no perdonaria mai al nebot les seves relacions amb una dona pública. En Biel havia d'encarnar la perfecció: "Primer mort que pervertit". Així el volia el canonge, que l'estimava més que res d'aquest món i que hauria fet d'ell un heroi i, en cas necessari, un màrtir de la fe.
Però aquesta fe, més que en Déu, que és etern, semblava situar-la l'oncle en allò que és contingent i efímer, en allò que ha de morir sense remei: en unes muntanyes de la serra de Mallorca o més exactament en un nom que, com el de Bearn, constava de cinc lletres: s'havia de salvar per damunt de tot l'estructura del mot aràbic de Tofla, vinculada en un sol llinatge, és a dir, en una paraula.
Pura màgia. Les paraules són màgia i mercès a elles Déu creà l'univers. Al llumeneret blau de la rondalla mallorquina, al llumeneret que sempre és lluny, no s'hi pot arribar perquè aleshores ja seria prop, cosa que aniria contra la seva mateixa substància; però, no arribant-hi, tenia sempre la seguretat que és lluny, és a dir, que existeix. I amb aquesta seguretat, amb aquesta fe volgué viure i morir don Gabriel Villalonga de Tofla i Muntaner, beneficiat de la Seu, defensor de Copèrnic i inventor d'un automòbil de fusta que aconseguí caminar quatre canes dins la clastra, allà pel temps de la Reina Governadora.
Don Miquel s'havia casat amb dona Antonina Gelabert, que aportava, en el terme de Binissalem, unes terres aproximes a les d'ell, les quals, si no fos perquè can Jeroni acabava de passar a una branca secundària, s'haurien pogut incorporar quasi sense solució de continuïtat a can Sec i a altres terres de la casa. Així i tot, si no confrontaven, les finques eren quasi veïnades. Des de Binissalem a la Penya de can Jeroni s'hi podia anar a peu i can Jeroni, ni que pertanyés als cosins, no deixava de ser un bocí de Tofla.
Perquè aquests llocs, que després he volgut poetitzar sota el nom de Bearn, fins al punt de descriure dins la clastra dos canons de bronze que mai no han existit, més que una possessió semblen constituir una comarca i més que unes terres immòbils li feien pensar a don Miquel en un organisme bellugadís i fabulós que assimila allò que el rodeja per a convertir-ho en substància pròpia i que perd al mateix temps bocins de la seva integritat per a recobrar-la més tard, com un dragó perd la coa que li tornarà a créixer; i així, dins la fugacitat de les coses, constitueix l'immutable, simbolitzat per un nom, igual que en les religions o en les històries de màgia.
Un nom que es compon d'altres noms que el defineixen i el diversifiquen: can Sec, can Negret (perdut pels avantpassats de don Miquel des del segle XVIII), can Morrut, can Jeroni (ara en poder de la branca segona de la família, resident quasi sempre a Binissalem) i can Bescaí, de la mateixa branca segona, que si bé havia separat can Jeroni de can Sec, fent-lo binissalemer, incorporava en certa manera a la vella Tofla les terres de can Bescaí, amb el seu casal antiquíssim del temps del moro, modest, quasi pobre, quasi un munt de pedres, però perdurable com la pedra mateixa. Hi havia a més altres parts secundàries, que es dessoldaven i es tornaven a soldar a la principal, com cas Carboner, Sa Rota dita des Capellà Cremat, abandonada dins l'alzinar, Sa Tanca de Sa Font o S'Hort de Baix.