Editorial Selecta (Barcelona), 1984
El plaer del visionari
La «Cova d'en Xoroi» era magnífica. Per arribar-hi, hom havia de baixar moltíssims d'escalons d'una escala estreta i sinuosa que vorejava els penya-segats. Des de l'escala, molt poc il·luminada, hom veia el mar, el qual també podia ésser contemplat des de la terrasseta que donava accés a la cova pròpiament dita. Des d'allí, el mar es veia encara molt avall, desplegant-se des de la base de les penyes fins a la llunyania en milers de llavis delicats, que eren onetes d'aigua: es veia mansuet i llis com un tapet violaci estès sota la volta celeste, pintada de blau fosc. Hom travessava un passadís natural, cavat a la roca, que presentava orificis a manera de finestrals damunt la mar, al voltant dels quals s'arrengleraven taules i cadires. El passadís s'engrandia progressivament, i esdevenia una cova àmplia on cabia el taulell d'un bar, així com moltes tauletes i cadires, disposades en nivells diferents. Si hom continuava progressant descobria que la cova tornava a fer-se estreta, malgrat que hi havia lloc per a més taules, que hi havia també finestrals naturals damunt el mar, com la proa d'un transatlàntic.
El més fantàstic, potser, era l'enorme finestral natural que s'obria de part damunt el mar, davant la pista de ball. Aquella obertura era limitada per una paret baixa, damunt la qual hi havia un arrambador fet de branques retorçades i envernissades. La pista s'il·luminava amb llums indirectes; i, a través del finestral, a més del mar hom veia la lluna, que deixava una llarguíssima estela damunt l'aigua, com una taca colossal, de plata líquida. La lluna guaitava per la part alta del finestral, com una làmpada de milions de vats encesa davant un decorat de celatges. Des del finestral, i a la llum de la lluna, el mar semblava una immensa extensió de cuiro lleugerament arrugat, de faç brunyida, situat molt avall, prou avall perquè hom pogués saltar-hi al damunt i arrencar de córrer, tot originant amb les petjades redobles de timbal.
Hi havia una llegenda sobre aquella cova, relacionada amb històries de moros, com moltes altres llegendes de l'illa. Un moro, en Xoroi, havia raptat una cristiana bellíssima, i habitaren clandestinament a la cova, duent-hi una existència feliç, procreant fills a l'empar de la pedra que la protegia; baixaven d'incògnit a la platja i s'hi sentien segurs, com en una illa deserta. I és possible que en Xoroi hagués acabat els seus dies tranquil·lament, a la cova, si no hagués nevat una vegada, en aquesta illa on gairebé mai no neva, i la neu no hagués delatat les petjades furtives del moro. Potser les petjades a la neu blanquíssima s'ompliren de sang. Potser, fins i tot, les petjades no quedaren gravades a la neu (perquè, hi neva tan poques vegades!), sinó a la penya viva. En tot cas, era una llegenda ben formosa.
Perquè, de nits, i en aquella cova on abans només se sentia la remor del mar (i, ara, una cançó de moda: «Nights in white satin»), era fàcil somiar. Les parelles ballaven davant la lluna i el mar. La llum de la lluna, o potser les llums artificials, grimpaven per les cames de les dones, per les cuixes que deixaven lliures les minifaldilles, i en retallava la silueta en or, un or que s'encenia a qualque pèl roig i curtet, crepitava un segon i s'apagava tot seguit. Els braços nus, les aixelles humides, els pits esclafats contra els pits dels mascles, les boques que es besaven, eren com ombres xineses davant el teatret de la lluna. Les cabelleres rosses, llargues, deixaven rodolar la lluna daltabaix, o eren acaronades pels seus raigs, que eren com dits llarguíssims rentats per l'escuma del mar, pels llavis tendríssims de les onetes que formava el mar, els quals també pujaven a la cova per besar les cabelleres de les dones i embellir-les amb flors de coral.
Mig amagat en un racó, repenjat a l'escaló que donava accés al nivell més baix, on hi havia la pista de ball, un noiet es masturbava amb delit, parsimoniosament, els ulls esbatanats per tantes visions.