Editorial Arrels - 2014 - Maó
El barri obrer de Santa Catalina, antany eminentment mariner, a tocar de Son Espanyolet, s'endevinava a l'altra banda de la riera. N'Antonio va penjar-se la senalla de l'altre braç i va tornar a enfonyar les mans a les butxaques de l'abric. Com cada nit, en travessar el pont, ja podia ensumar l'olor de salobre i brea entre les cases baixes dels pescadors o de les més noves, d'un o dos pisos, amb balcó a la façana, que s'havien construït, no feia molts d'anys, al voltant de fàbriques de vidres o de sabates, prohibides en el nucli antic. Va deixar el carrer Indústria a la seva dreta i es va endinsar per carrers estrets que havien emergit enmig de camps on encara hi pasturava alguna cabra. La ciutat creixia extramurs. Era inevitable. Tot canviava massa ràpid. Les ciutats, la vida. Quan ell i la família van arribar a Palma, n'Antonio sabia que seria la darrera destinació.
Feia un any, just després de casar-se, que en Joan regentava el bar Triana, al barri de Son Espanyolet, un local que feia cantonada i que agafava el nom d'un dels carrers on estava situat. El tenia gairebé a tocar de casa i era ampli i lluminós. Quan va veure que el llogaven, no s'ho va pensar un instant. Feia temps que li rodava pel cap deixar de fer de picapedrer. Encara, però, no se sentia amb cor d'agafar la navalla i la brotxa i tornar al seu primer ofici. Massa records. Tot necessitava temps. Darrere la barra, trobaria la feina distreta que li agradava, el tracte amb la gent, la conversa i, sobretot, no tenir amo.
Obria a trenc d'alba i si, en entrar la nit, l'ambient era agradable, no tenia cap pressa a plegar. Quan els clients no li feien el pes, baixava la reixa tres pams perquè es donassin per assabentats que frissava d'arribar a casa i estar amb la dona. Na Pepa. Vés a saber com estava, en aquells moments. Va tancar els ulls, mentre apurava el darrer glop de conyac. Després, va deixar la copa bruta dins l'escurador.
Quan en Joan va arribar a Palma, encara tenia gravat dins els ulls la imatge del port de Maó i la fortalesa de la Mola. Totes les hores mortes que hi va transitar. El van rebre la Seu, el palau de l'Almudaina, la Llotja; al fons, els campanars de Santa Creu, Sant Francesc i Santa Clara. I el Castell de Bellver, com un vigia imponent, entre el cel i la terra. El perfil de Ciutat era magnífic, però ell només volia arribar a terra i trobar-se amb l'oncle Jaume per saber què n'havia de fer, de la seva vida. No li va costar gens arribar a la pensió del carrer Miramar que l'home li havia dit. Hi va esperar el capellà durant més d'una setmana. Dies i dies que el van acabar desesperant. Va tenir temps de passejar-se, sense presses, pels carrers més cèntrics de Palma, un anar i venir continu de gent. Es va perdre, durant hores, per carrerons ombrívols on el sol gairebé no podia entrar. Va travessar placetes tranquil·les on va descobrir portals que tancaven palaus antics; va veure convents i esglésies al costat de cases petites amb flors a les finestres. I, sobretot, durant aquells dies, va passar llargues estones davant la porta del Mirador de la Seu, des d'on podia admirar la immensa badia que, des del primer moment, el va deixar extasiat. Intentava no desesperar-se en aquells dies eterns. Es repetia que era impossible que l'home l'hagués embarcat en aquell viatge per no-res.
L'oncle Ramon ho sabia i em seguia el joc. Tot és pur atzar, a la vida. No cal donar-hi més voltes. Encara que l'atzar, tantes vegades, s'hagi de lluitar amb desesperació. I el meu, l'havia de trobar al final del canal d'aigua que separava les dues illes. La meva, Mallorca, i aquella que havia de ser la meva per sempre, Menorca. Però jo encara no ho sabia. Vaig estar anys a saber-ho del cert.
El vaixell va penetrar la terra, que s'anava obrint davant dels meus ulls, fins arribar als peus d'un poble blanc, que amagava campanars i palaus de marès que es retallaven en un cel blau i net. El temps semblava suspès en les cases de pescadors, les pujades empinades, els vaixells de pals altíssims i cordam lleuger. Ciutadella. Una adolescent de quinze anys, enlluernada per una bellesa i una calma que feia anys que creia que ja no existien. Lliscar per la realitat sense traves. Durant quatre dies. Només quatre dies, de vint-i-quatre hores, que marcarien el meu destí per sempre. La guerra havia trobat l'oncle Ramon a Menorca. Fent el servei militar i enamorat de la germana d'un company. Ells van ser la seva família durant aquells temps que colpejaren sense treva la que havia deixat a l'altra banda de la mar. N'Anna ens esperava al moll. Era com a la fotografia que l'oncle sempre duia damunt. Rossa. D'ulls clars. Vam travessar els carrers del poble. Estrets. Traspuaven serenor i netedat. Fins que vam arribar a una casa del carrer de Santa Clara. Una casa blanca que en Ramon coneixia molt bé. Aquella va ser la darrera vegada que hi va entrar. Que va tornar a l'illa. Quan va pujar al vaixell que ens havia de dur a Alcúdia de nou, ell ja sabia que la seva vida era al costat d'una altra dona que havia conegut feia poques setmanes. Però va callar. N'Anna va rebre una carta desoladora, que va rompre en mil bocins i que es va saber de memòria fins a la mort.
Com cada dia, en Joan va veure el recorregut del sol pel camí del cel, mentre ell col·locava pedres feixugues, l'una al costat de l'altra, per aturar el moviment de la terra cap a l'aigua. Construïen un nou mur de contenció al Canal d'Alfons XII, una obra que, feia anys, havia millorat les comunicacions entre Maó i la Mola, quan els temporals de llevant batien la badia. La tramuntana dificultava els moviments dels homes i feia que la feina fos, encara, més dura. Treballaven en silenci, amb els ulls mig tancats. A tocar de l'aigua. Al rerefons, aquella construcció laberíntica que s'integrava dins el paisatge fins a semblar-ne part indestriable. Torres i muralles. Estances i més estances de sostres altíssims i galeries espitllerades. Des que havia començat a treballar-hi, en Joan podia veure com es feien realitat totes aquelles històries que mai no haurien d'haver estat res més que paraules. Ara, podia veure la Mola, tocar-la, respirar-la. Era com un ésser viu que havia crescut i que encara reclamava, de tant en tant, homes com ell, com abans el seu avi i el seu pare, per alimentar el seu perfil monumental. Fins que els vells van decidir tornar a casa, sense recança.
—Mirau, sembla que duen una nova remesa de presos. Vés a saber quina la deuen haver feta, aquests. —En Joan es va girar cap a l'edifici de la fortalesa que feia de penitenciaria des de feia prop de vint anys i, d'enfora, va veure un grup d'homes escortats a punt d'entrar-hi. El seu avi li havia explicat que, els primers anys de construcció de la Mola, quan encara no hi havia la presó, ja havia treballat amb presoners carlistes que havien complert la seva pena aixecant murs i excavant la terra i esmicant la roca. Sabia que, ara, un d'aquells edificis era una penitenciaria. Mai, però, en aquells mesos, no havia vist cap pres.
—Deu ser gent de sindicats que diuen que, a Barcelona i Palma, ho duen molt fort. —Els homes van assentir.
—Els preus pugen i els sous davallen. No anam bé...
—La meva escola donava al pati de la presó d'Eivissa —va interrompre en Joan, amb recança. Tothom va callar—. Era un tros de l'antic convent dels dominics. A la part de dalt, hi havia l'escola i, als baixos de l'edifici, la presó. Quan els presos passejaven pel claustre, jo els veia per la finestra de la classe. Sortien a prendre el sol i jo no tenia altre entreteniment que fer-los ganyotes o llançar-los el primer que tenia a mà.
Amb la llanterna a la mà, n'Antonio anava obrint, amb pas lent, la foscor del teatre. Nit d'estrena, ple a vessar, l'ambient espès era una barreja de respiracions feixugues, murmuris, frecs imperceptibles de roba i tossides incòmodes. L'home, amb un uniforme que li anava balder, travessava el passadís acompanyat d'una parella que feia tard. El segon acte de La Dolorosa era a punt de començar. Les cortines vermelles es van obrir lentament i l'escenari es va il·luminar de sobte. L'acomodador va tornar a la darrera fila, on feia un moment hi havia deixat les seves filles, na Rosa i na Lola, que, com cada vespre, li havien duit el sopar dins una senalla tapada amb un pedaç blanc. Va quedar dret al seu costat. Passava la mirada de l'escena als rostres extasiats de les dues adolescents que li costaria fer tornar a casa. La música era la passió de n'Antonio i va fer que també fos la dels seus fills. A l'escenari, un frare, amb hàbit blanc, que cerca la inspiració per una Dolorosa que està pintant, i la dona que el deixà per un amor malaguanyat. Deixa'm besar la teva mà generosa, canta ella, penedida, amb emoció, i l'home, desencaixat, amaga la lluita entre el deure i l'amor. La Dolorosa que pinta tindrà el rostre d'ella, impossible d'esborrar de la memòria. Una imatge gairebé idèntica a la que, feia molts anys, va capgirar la vida de l'acomodador del Teatre Principal de Palma i que, en aquells moments, mentre escoltava el duo tràgic que li tallava la respiració, recordava amb els ulls entelats.
En els miralls que omplien el vestíbul del Principal, n'Antonio hi va veure els anys i la vida. Es va aturar una mil·lèsima de segon. Mantenia les faccions harmonioses, travessades per unes celles gruixudes i un bigoti prou poblat, amb les puntes afinades i arquejades cap als ulls. Era el de sempre. Més el temps. Va sortir al carrer. Era tard i ja no hi havia ni una ànima damunt la vorera. Va deixar endarrere el teatre tancat. Fins a la funció de l'endemà, l'acomodador destil·laria les notes que encara ressonaven dins el seu cervell. Una nit magnífica d'estrena. Una obra intensa que traspuava dolor per transformar-lo en un cant a l'amor. La grandesa de l'existència. L'home caminava amb les mans dins les butxaques de l'abric i amb el coll aixecat fins al capell gastat que el cobria. Cada nit, fes fred o calor, recorria a peu el trajecte des del carrer de la Riera fins al barri de Son Espanyolet.