- 2004 - Calaf
No sé què tens campanar
de nostra vila estimada,
que al trobar-me un xic enllà
í no et copsa la mirada,
sento al cor enyorament
i a tu vola el pensament
com coloma enamorada.
Al peu de la Plaça gran
ets com etern sentinella,
unit al temple i guardant
tan preuada meravella.
T'enlaires tot respirant
del cel les aromes pures,
essent guia triomfant
de les humanes sutzures.
Tu com un imant atraus
a la gent de la contrada
a mercats, fires, saraus,
o a una festa senyalada.
Esperes dels calafins
que et retornin les campanes
per a escampar els sons divins
fins a les terres llunyanes.
De tant en tant veus passar
la comitiva endolada
que amb sentit llagrimejar
van a acompanyar al fossar
a una persona estimada.
Per Nadal a mitja nit,
malgrat el fred i boirina,
al bell temple has reunit
la bona gent calafina
per adorar amb emoció
al tendre i diví Nadó.
I quan la Pasqua ha arribat
i el toc de l'al·leluia has dat;
anunciant el gran dia,
a la plaça acut tothom,
omplint-se de gom a gom,
entonant cants d'alegria
els nostres millors fadrins
com un cor de serafins.
Als bateigs, ja no cal dir,
fas la repicada maca
si la padrina i padrí
han afluixat la butxaca.
Ara et diré amb devoció
que repiquis llarga estona,
com un herald que pregona
nostra gran Festa Major.
No sé què tens campanar
de la vila calafina,
que al trobar-me un xic enllà
i els meus ulls no et veuen ja,
se'm clava al cor una espina!