L'amant catalana de Mussolini

Gorbs Edicions (Viladamat), 2016

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Pàgines: 175-176
Indret: Casino de la Concòrdia (Agullana)

Sap que m'agradaria molt que féssim la propera vegada que em vingui a veure? Un llet i cafè a la Concòrdia, que és talment com eren els cafès de la meva joventut. M'hi durà? [...]

—Això sí que és cafè del bo i de veritat, a l'Asil ens posen llet amb un succedani fet de cereals que no val res. Diuen que per a les que estem altes de pressió és millor així. Sí, l'altre dia ja recordo que vaig començar a explicar-li allò dels àlies dels espies, perquè, ja se sap, els espies mai tenen nom ni cognoms i, si pot ser, ni rostre. Doncs, miri, la Clara tenia un germà que era metge, com el seu pare —per a ser més exactes el pare era el metge del papa al Vaticà—, i el germà, que es deia Marcello, era cirurgià, però res és el que sembla i en veritat el tal Marcello es dedicava a l'espionatge i el seu àlies era Fosco que és com se'l coneixia. La Queta, però, no tenia gens clar si la Petacci era una espia que s'havia cregut el paper d'amant del dictador per després perdre'ls, vull dir els papers, perquè el que sí és cert és que la molt fleuma va acabar enamorada perduda, ja no sé si del duce o de l'home, però val a dir que en qualsevol dels casos això era quasi una missió impossible. El cas és que totes —les unes més i, d'altres, menys— n'estaven boges, i aquesta ben cert, i més que cap. El que feia barrinar el cap a la meva germana eren un seguit de reflexions que fan pensar, ja ho veurà. El tema és que la Queta sempre va sospitar de la Claretta, no del seu amor irracional i obsessiu, però sí del fet que podia ser, com el seu germà, una agent anglesa o, si més no, una mitjancera que afavoria de manera secreta i clandestina les comunicacions entre Churchill i Mussolini, amb greus errors: la Clara ho escrivia tot, portava un diari —un modus operandi que l'acostà a l'espionatge—, un amor clandestí mai ha de deixar rastre, no li sembla?

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Pàgina: 201
Indret: Asil Gomis (Agullana)

Quan vaig tornar a l'Asil Gomis, la Teresa Roig ja no hi era. Havia marxat el quinze d'abril del 2014, el seu lloc a taula encara era buit. Tots ocupem un lloc en la vida dels que hem conegut i dels que hem estimat. Quan l'abandonem i la nostra ànima viatja, sempre sobreviu, indefectiblement, entre aquells que ens recorden amb un somriure, ni que sigui melangiós. El meu era un record carregat de tendresa.

Només desitjava a la Teresa un viatge plàcid allà on fos. Em va venir la imatge de les seves mans arrugades amb l'anell de prometatge que li anava balder, i vaig mirar pel retrovisor mentre conduïa en direcció a Figueres. El cel era immaculadament blau, nítid com després d'una tramuntanada de les d'aquesta terra, el verd dels alzinars il·luminava les suredes en un rèquiem vençut, lluïa el sol, i les Alberes semblaven somriure en un comiat seré i alhora dolç.

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Pàgines: 72-73
Indret: Fonda Duran (Figueres)

Encara ara, si s'hi fixa, veurà el portal número vint-i-dos de la Rambla, on hi ha la notaria, senyalat per la metralla de quan va volar el castell, i una mica mes enllà, a l'hotel Duran, un roc descomunal procedent de l'explosió els va entrar on ara és la recepció i va travessar tres pisos, amb l'esvoranc corresponent i, miraculosament, tan sols els va aixafar una cadira, per sort cap víctima. Els danys col·laterals, però, eren visibles en alçar la vista enlaire i contemplar directament el cel i les estrelles, com en una premonició de futur del referent gastronòmic que seria amb els anys. Doncs, el que li deia, ara fa un parell d'anys la meva filia m'hi va dur després d'anar a fer testament i li vaig ensenyar la forja malmesa, però al jovent aquestes històries no els interessen... Ara, això sí, ja que érem a prop, ho vam aprofitar i vam anar a dinar a l'hotel, que sempre ha estat un dels meus preferits, i veurà, la veritat, ja estic farta de tant règim i tanta dieta sense sal, i vigilar amb el sucre i amb el colesterol. Tipa de passar gana a la guerra i a la postguerra, i ara que no em falta de res, ara he de vigilar amb tot. Així que per quatre dies que em queden li asseguro que vaig assaborir el dinar amb la meva filla com si fos l'últim, perquè com els fogons de can Duran, pocs. Aquell filet al punt i el caramel·litzat amb ceba i les postres, exquisides, amb aquella carta, un dibuix del mateix Dalí, i aquella manera de fer que tenen, amatents a tots els detalls, perquè els Duran són una saga i tenen ofici, i això es nota en tot, en la presentació dels plats i en l'atenció al client. I què coi, un dia és un dia! Si hi anaven en Pla i en Dalí, que eren un parell de bocafins, per alguna cosa devia ser, no li sembla?