Quaderns Crema - 1997 - Barcelona
Palplantat al tros de platja proper a les Roques on desguassava el rierol pudent de les Tintes, contempla un panorama esplendorós. El regne antic i indisputat de residus de quitrà i dissolvents s'ha convertit en una llenca de sorra rossa i neta, defensada de la renglera de cotxes aparcats al passeig de terra per una línia de roques dolçament besada per les aigües manses d'un perfecte matí de fi d'estiu. Aquí, on en un altre temps la gent deixava un rastre d'ignorància cega a la sorra i les aigües, papereres de metall ben cepades, gronxadors i laberints de fusta, plataformes amb gràcils dutxes, puntuen la llisor de les platges i mostren la civilitzada mesura del control institucional sobre el medi. Just en aquest lloc, segons que acabava de llegir als diaris, pensaven construir un port d'amarres que, a través d'una xarxa de canalets, s'havia d'endinsar terres del Sorral avall cobrint-ne bancals, indústries, cases i solars, entre d'altres el del vell El Rancho Grande. Un projecte capaç d'esmenar-li la plana a la natura tot refent a la inversa el camí de les brogidores riuades de tardor, que, mogudes per una rauxa fosca, baixaven, de cop, arbres i vides a la mar.
Ha sentit una mena de xivarri que ve de la banda nord de la platja i arrenca a caminar. Entre una munió de llegendes guixades i repintades damunt els murs dels grans tancs de combustible, pot llegir: Defiende tu lengua @. Una colla d'autoritats i funcionaris, presidida per una banda de nenes amb cornetes i tambors, penons diversos, familiars bocabadats, i alguns incondicionals de les desfilades, celebren un acte al lloc d'on surt el pont del Petroli, l'antic moll sobre estaques. Feia tants anys que no et visitava que sembla com si no hi fossis, pensa. I no hi és, no hi són, els vint ulls que van estar oberts a totes les aigües de la mar, ni els setze pilars folrats de molsa i musclos saturats de querosè, ni els sis ferms contraforts de l'estructura, tampoc no hi són.
Al ritme del xim-xim de la banda, «lolites» anorèxiques remenen malucs esquifits fent saltirons de gamba i somriuen amb la mirada perduda en el no-res, ardidament satisfetes de reivindicar, ara i aquí, el paper social de la dona. Ceballuts fatxendes de roba barata, acabada de planxar, acompanyen les desfilants amb la fúria de trompetes i timbals, convençuts que marcar el compàs, segons l'imperiós baladreig del pinxo de taverna, fa home. Un representant de la corporació municipal comença un discurs en una de les dues llengües oficials per celebrar que la companyia de petrolis s'ha avingut a ensorrar l'antic pont i fer-ne un de nou, i al cap d'uns segons es passa a la llengua més oficial per desitjar públicament que el pont nou sigui tan útil com ho ha estat el vell. Després dels aplaudiments preceptius, el representant de la companyia de petrolis fa el corresponent discurs en la llengua més que oficial, enaltint els serveis històrics prestats pel pont vell, desitjant el millor per als que ha de prestar el pont nou, i esperant que el pont tot just inaugurat tingui tanta utilitat pública com l'havia tinguda el pont tot just enderrocat. Després de la qual cosa, i sense haver canviat de llengua, és preceptivament aplaudit.
[1] Jòdar, Julià de, L'àngel de la segona mort, p. 370-372.
La tarda es deixa caure peresosament a la platja del pont del Petroli. Damunt la mar encalmada suren canyes i gomes, taques de greix, alguna rata ofegada. Vigilat des de la sorra per una noia que es protegeix els ulls amb una mà a tall de visera, un nedador desplega una estela d'escuma que es fa més ampla i més lleu a mesura que se'n va mar endins. Del costat de les Roques, la llum s'escampa en taques blanquinoses sobre el verd brut de les aigües calentes i vibra d'esclats punxeguts contra el granit de l'escullera. «Cisco, vine a berenar!», crida una veu de dona des d'un grup aplegat sota els grans carreus. Un nen de bolquers arrenca a plorar i la seva mare corre a donar-li el pit.
Al costat de la caseta de carrabiners abandonada, el Gabriel s'ha tret les sandàlies. El terra és ple d'excrements, i a les parets hi han deixat records d'escenes d'amor gravats a punta de totxo. Amb les sandàlies penjades de la mà dreta, i el braç esquerre ben arrapat al cos, camina en diagonal fins al pont del Petroli, que arrenca del mur i s'endinsa uns cinquanta metres en el mar.
A mesura que s'interna en el pont, mirant de no ficar els peus en els forats de la passera, li arriba de baix el remugó del vell esperit de les aigües encadenat als pilons de ferro. «Llança-li deu cèntims», li deia l'oncle Masián, «¿que no el sents cridar? Tira, tira! Guaita'1, com fa pujar l'aigua per treure el cap i com es queixa de tant esforç inútil!» Quantes vegades havien fet aquell camí amb l'Àngel, sense poder vèncer mai la inquietud que ara mateix encara li pot, i que l'obliga a prémer instintivament el paquet contra l'aixella, com si la força misteriosa del geni del pont l'atragués cap al lloc on dia i nit es barregen i res no és clar!
Deixa enrere el pobre pal de llum plantat al bell mig de la plataforma i, agafant-se amb precaució a la barana devorada per l'òxid, arriba a l'extrem del pont. La superfície de les aigües apareix esquinçada per una infinitud de ratlles blanques que se superposen i es confonen i se separen en un moviment continu. Lluny, a l'horitzó, un polsim blavós difumina la unió del cel i de la mar. Enllà de les grans xemeneies, cap al sud, el pont de l'Energia és un buc embarrancat amb la llarga carena foradada.
Desembolica el paquet i deixa caure a plom el peu de l'Àngel en el llenç d'aigua, on s'enfonsa girant entorn d'ell mateix mentre el remolí blauverdós li esfilagarsa la mortalla vegetal i li'n teixeix una de nova i de més subtil amb tots els colors de l'aigua. Un breu esclat de llum és l'últim senyal deixat per la resta pelegrina, abans que les ombres l'embolcallin per sempre, quan, en el centre de l'embut que es tanca com una cargola al voltant de la massa blava i negra, apareix, en darrer comiat, la imatge refractada del rostre de l'Àngel: un somriure capciós d'invitació al viatge, que els rínxols de la superfície converteixen en una altra imatge més inquietant, un rictus d'amargura de qui sembla que retreu a l'amic que no es guardi el peu com a penyora per tal de restar sempre plegats. Commogut per la visió, el Gabriel s'ajup i allarga una mà cap als cercles espectrals de l'abisme: la generositat que un dia no va saber mostrar no serveix de res, i la vida viscuda per tots dos ja és en braços de les ones. Es descorda amb ànsia la bragueta i pixa en la mar, quieta i voraç.
El pont de can Clos era un lloc benèfic i malèfic. L'havien inaugurat a comen^aments de segle com a passera de la via del tren per un compromís del MZA amb l'ajuntament. Arrencava a banda i banda de la via des de rotundes pilastres amb molts ornaments, i cada braç comptava amb tres trams de dotze graons cadascun separats per dos replans, el superior endolcit amb una glorieta. Benèfic, sí: una vegada hi va descarrilar un mercaderies i es vessà una bona càrrega de Carinyena, i totes les dones del barrí s'hi van presentar amb cubells i galledes per fer-ne un bon arreplec. «El vi és el millor adob per als camps», exclamava, feliç, don Goyo Pacheco. I els nens que s'enfilaven als vagons semblaven més contents que mai. Malèfic, també: un dia, el Jaimito, que era el menut del Boni i de l'Angustias, va fugir de casa dels avis materns i es va esguerrar la mà dreta quan intentava saltar des de la tàpia als graons del pont. Bona ocasió perquè l'Angustias no parés de gemegar, voltada de veïnes: «Ai, el meu fill, que se'm quedarà manc per a tota la vida!», sense que els seus somnis li fessin veure que allò era l'avís que el nen no se li havia de fer gran. Benèfic, encara: tot creuant-lo, s'arribava a la platja del pont del Petroli, on feien cap cada estiu moltes famílies carregades amb nens i cistells, tovalloles i estores, portant salvavides de suro, pneumàtics de cotxe i pilotes de goma; i els nens i les nenes s'aturaven davant les aspes de ferro de la passera a esperar el tren de Barcelona i, així que el tenien sota els peus, i la baluerna sencera tremolava amb el xiulet de la màquina, el fum semblava engolir-los, i era com si se n'haguessin anat a les platges de la costa dalt dels sostres dels vagons. Malèfic, tanmateix, per la gran plaga: les dones que es tiraven des del mateix lloc on potser un dia els seus filis havien vist el tren quan fendia l'aire; l'última, la Bernala, un Divendres Sant, i això que el seu marit i el seu fill se l'estimaven, però es veu que havia perdut el cap, moltes dones es trastocaven, en temps tan cruels per a la pobra gent, i bevien salfumant, o es cremaven vives a la comuna, si no es tiraven al mar i les seves restes apareixien costa enllà, menjades per les tintoreres. No, si d'exemples per matar-se no li'n faltaven, a un noiet com l'Àngel Cucharicas.
La Rosita es va adonar que només aquella bèstia podia dur-la on era el seu fill, incapaç de valdre's, com era notori, per ell mateix. De manera que la Rosita pren el cordill, calent encara de la carn encetada del Chane, i, amb una estrebada, incita l'animal («Busca, Canela, busca!») perquè la porti fins al lloc d'on venia. Dona i gossa que tiren Cervantes avall, torcen per Progreso cap a l'esquerra i després a la dreta per Weyler fins a Indústria, on, altra vegada a l'esquerra, Reconquista amunt, segueixen pel rierot, camí de mar, fins al peu de l'escala del pont de can Clos que travessa la via del tren. Un cop allí, la gossa no para de lladrar al peu de la tàpia de la via; amb l'ai al cor, la Rosita la fa tirar cap al nord, creuen el pas a nivell de l'Anís, refan el camí per l'altra banda de la via i arriben sota el pont de can Clos, davant la fàbrica de sabons. La Canela, una descàrrega de lladrucs retrunyint enmig del silenci assolellat d'un dia de festa, es llança com una boja, arrossegant la dona amb el seu instint pel pedruscall dels carrils. A l'altre costat de la via, sota la tossa dels Xarols, ha de tornar a plorar damunt el mig cos de l'amic, entaforat dins d'un clot. Lliure a la fi de dona i estrebades, la Canela ensuma ran de la tàpia fins que, entre les Tintes i can Clos, ha d'ensopegar amb un tronc humà ocult entre els matolls.
La tia Eulògia ja es morta: els seus darrers dies, borratxa d'anís, espantava les cavalleries del Molí cantant romances de sarsuela, amagada rere la persiana del balconet —ella, que havia estat vicetiple amb el Gran Kiki al teatre Zorrilla. Damunt el solar de la casa del Sorral van aixecar un edifici de nova planta, propietat d'una família d'usurers del centre de la vila que comptava entre els seus membres amb una monja de clausura, una nena que, com més gran es feia, més bavejava, i un fadrí que es disfressava de mag xinès amb molta versemblança. La casa, orientada a llevant, tenia soterrani, planta baixa per al comerç i un pis dividit en dues vivendes. A la planta baixa hi van posar el cafè d'El Rancho Grande, amb un taulell de marbre, una cafetera italiana molt lluenta, un molinet de cafè amb una boca com de xemeneia de màquina de tren, pintada de vermell sang, i sis taules rodones de jaspi amb tamborets rodons i quadrats per als amics de la mistela i l'aiguardent. Damunt la porteta que separava el cafè de la rebotiga, el rellotge de pèndol amb l'esfera daurada i la marqueteria de caps de serp que un dia havia de tocar les hores mortes a l'Angustias.
Es van haver de conformar a servir famílies mortes de gana, tot just arribades d'Andalusia, Múrcia i Extremadura, gens ni mica formals a l'hora de pagar (si és que ho podien fer: els homes es bevien o es jugaven la setmanada a la taverna); o amb les que, arribades abans, ja tenien esgotats el crèdit i la paciència d'altres establiments i s'aprofitaven de la bona pasta dels nous botiguers. Al cap de poc, tenien tants deutors que no podien pagar els seus proveïdors: el Boni era incapaç de no fiar un petricó d'oli a una extremenya que li vingués amb el conte de la llàgrima del marit sense feina i una colla de nens afamats; l'Angustias, pel seu cantó, sentia pena pels corredors de comerç, sobretot si feien pinta de senyors, i els comprava articles que es morien de fàstic als prestatges. A la fi, i quan el Boni ja havia après a regatejar amb els proveïdors, l'Angustias va començar a representar el paper de la seva vida inspeccionant cada dissabte les llibretes del fíat i destrossant-les amb una fúria fosca, el seu marit consentia massa les clientes i a ella la deixava sola per anar-se a fer la manilla amb els amics al cafè de la Nélida.
Poc després del comiat del pont del Petroli, el Gabriel va somiar que la màquina de fer punta al llapis li mossegava el dit i, al dia següent, va caure malalt. La primera nit de febre, en ple deliri, contava la història, tants de cops escoltada de llavis de l'Eulògia al peu de la gran figuera del jardí ensotat del pou de les Orxateres.
«Com de costum, l'Home va sortir de bon matí cap a la feina... Treballava a la fàbrica del gas, mitja hora a peu de casa seva... Tot just havia arribat a la sala de control, quan va sentir una remor sorda, continua, amenaçadora... Els cossos de la Dona i de la Nena van restar tres dies soterrats...»
La segona nit, amb el cos xop i els ulls esbatanats, relatava la història de l'aviador caigut a la batalla de l'Ebre.
«Ell manejava un Chato. Un Fiat li va passar per davant del nas, el va perseguir i li va poder disparar una ràfega curta quan picava. Va passar un altre Fiat, perseguit a uns 200 metres per un Rata. Aleshores, ell li va disparar una ràfega de foc creuat, segurament per animar-lo... Tot seguit, un Me 109D el va atacar de front i tots dos van obrir foc alhora. Els dos trets es van entrecreuar i els avions van virar amb rapidesa procurant agafar-se la cua. El cercle entre tots dos es feia cada cop més estret. Després de la segona volta, i sense saber per què, ell va picar per tal d'esquivar l'enemic. Però això era, justament, allò que buscava l'altre, que es va precipitar rere seu en picat vertical, apropant-s'hi a tota velocitat i disparant sense treva. L'avió d'ell va entrar en barrina i tot seguit va començar a treure un fum negre i espès; al cap de pocs segons, es va estavellar prop de l'Ebre...»
En sentir el relat febril del Gabriel, l'Angustias es va quedar de pedra. Aquella història era, de cap a cap, la mateixa que li havia fet saber per carta un company de Guido Falconetti, el brigadista italià de qui havia estat padrina de guerra. I es feia creus pensant com havia pogut tenir accés el seu fill a l'arqueta on guardava totes les cartes de l'aviador, quan ningú no sabia on amagava la clau, ni, encara que l'haguessin trobada, a quin pany corresponia. Però la capsa pintada de negre amb dibuixos de flors a la tapa i els costats era intacta.
Després de la tercera i última febrada, el Gabriel es va despertar molt pansit. Asseguda al capçal del llit, l'Angustias li passava suaument la mà pel cap quan ell li va dir:
—¿Saps què, mare? L'altra dia vaig llançar al mar el peu de l'Àngel que s'havien deixat oblidat a la via del tren.
—¿Què dius, fill meu?—va dir l'Angustias—. Si el cos de l'Àngel era sencer...
—Doncs, corre, digue'm què vaig llançar al pont del Petroli...
El gran mirall penjat sota la finestreta del soterrani, on es van trobar per primer cop el Gabriel i sa mare, res no semblava duplicar.