22 de maig de 1919. Cap al tard he arribat a Premià, a aquella hora en què els colors es conjuguen amb més harmonia, quan les vinyes semblen més clares damunt la terra vermellosa; a l'hora en què els pins, sota el verd més clar que hi ha a la part alta de llurs copes, tenen un to ombrívol i avellutat i s'ajunten i es confonen suaument. En ser a casa, m'he posat un vestit camperol i amb el gos he anat carretera enllà. M'he assegut sota els pins i he contemplat llargament el paisatge a la llum indecisa, sota un cel ben serè, davant la mar; tot d'una, entre entonacions opalines, n'ha sortit, rodona, una gran Lluna de color d'or vell. He seguit una rasa, fresca de pluja, entre les vinyes immòbils. He contemplat la Lluna entre els pins. He resseguit els mateixos camins on, ara fa un any, vaig collir flors d'acàcia per a Anna.

Ara estic commòs, meravellat. Quina nit de maig més pura! Després d'aquests dies de temporals i de núvols, aquella llum, aquesta Lluna claríssima són com un tast de paradís. La Lluna idealitza els colors, les formes, els perfums. Les cases tenen un to blanc, com vistes en somnis, i amb ombres contrastades. Es veuen les muntanyes, amb masses de boscos, i la carena destacant-se netament del cel translúcid i blau. Veig el jardí, les acàcies, el til·ler, l'eucaliptus amb el tronc blanc, tot tan quiet dins la puresa nocturna. I, emergint de la puresa nocturna, el cant intermitent, apassionat, d'un rossinyol. Oh primavera, quina pura beatitud! La casa d'Anna és tota blanca del clar de lluna. Finestres closes, damunt els arbres del meu hort. I el rossinyol, i un murmuri d'aigua sota els arbres.

24 de gener de 1939. Vaig a Premià, amb la Josefina. És la primera vegada que hi anem després de la guerra civil. Pugem per la carretera a peu. Alegria de reveure aquelles carenes d'ondulacions tan dolces, els pins com una gran molsa fosca, els camps verds i argentats! Veig que els boscos es conserven bastant bé: només el de Sant Sebastià i el d'en Costa han estat severament reduïts de brancatge. Els xiprers de can Moles han crescut molt. Hi ha pereres i presseguers florits, llimoners daurats de fruita, ametllers de fulla tendríssima. M'emociona entrar a casa, omplir ampolles de vi vell, passejar per l'hort en la tarda assolellada, neta... Aquest any llogarem la casa. Som pobres, i ens cal treure rendiment del que tenim.

1r. d'octubre de 1940. Vaig a Premià amb l'Albert. Fa un dia clar, tardoral, amb cel blau i algun núvol blanc torrejant darrera les muntanyes. El paisatge i el poble tenen una delicada alegria. Terra i pins rentats de la pluja; fenàs d'or; farigola olorosíssima. Hem dinat al turó d'en Pons. Hem vist, entre els pins lluents, el blanc cementiri on reposen els avis. I al fons un mar assolellat, seda tibant i joiosa.

26 de febrer de 1943. Vaig a Premià amb la Josefina. Està núvol, però surt alguna ullada de sol. Es veu el blat tendre entre els garrofers. Els ametllers ja acaben de perdre la flor, i les pruneres posen una blancor indecisa, tímida, entre el verd de les hortes. Al celler de casa, poso 50 litres d'un vi escollit a la vella bóta de vi ranci sec, fortíssim. Recordo les veremes de la joventut: em sembla veure davant la premsa -té més de cent anys- el meu pare agafat al samaler, fent rajar el most olorós cap al dipòsit, que té ja la fusta tan corcada.

24 de novembre

Visitem Antoni Tàpies a Campins. Masia deliciosa del segle XV, amb molt de bosc propi al voltant, racons acollidors, una vella premsa al jardí (del 1768), plantes de lavanda francesa, iuca florida. A dintre, molts atuells agrícoles antics, una «romana» enorme, jous (hi ha el dels darrers bous que llauraven a la comarca), un exquisit mirall venecià, una figura de l'Escaler i un tapís d'en Tàpies. Hem dinat a l'Hostal de Sant Marçal. Les fagedes nues eren de color gris moradenc i, més a sota, esclataven l'or i l'aram de castanyers i rouredes.

23 de juliol

Quan obro la finestra, al matí, sento cantar les abelleroles. N'hi ha una ramada que volta vora el Mas. Es posen al cim del noguer, als avellaners, a les pereres; van al pomerar i al barranc. Llur estranya piuladissa, que sembla d'ocells aquàtics, omple la calma del dia clar i veig el color groc dels caparrons, les ales fines, afuades. De sota els plàtans, el Mas sembla una pintura, una evocació impressionista. Les branques baixes es mouen lentament contra la casa ocre, amb vidrieres i finestres de color de vi fosc; un roser s'enfila a la dreta; l'escorça dels plàtans, trencant-se, deixa veure el tronc de color de vori, ben llis. És, en conjunt, un amable Cézanne; fins la casa sembla una mica francesa.

11 de setembre de 1970

Quan el Sol es ponia, m'he assegut al terrat (en una d'aquelles cadires baixes, tan còmodes) a contemplar el paisatge. Al bosc del negret i al nostre encara hi havia una zona assolellada. Després l'or dels pins s'ha apagat. Quedava una pinzellada de sol a les carenes, a la serra de la Mussara. En un punt de la cresta, no gaire lluny del mur que apuntala un difícil tomb de la carretera, hi ha una formació de roques que sembla un petit burg, presidit per un castell de torre rodona. La posta s'ha entretingut en aquell indret, deixant un llarg matís rosat a l'ocre grisenc de la roquera. Després tot s'ha apagat. Al coll de l'Alforja persistia el gran incendi: el magenta i l'or a l'horitzó, més amunt una franja verd pàl·lid i, coronant la posta, el blau pur.

7 d'agost de 1978

Ha fet un capvespre inoblidable, un dels més impressionants que he vist al mas. A ponent, el cel netíssim, escombrat per la ventada, era verd-groc i, més amunt, blau. Però damunt de nosaltres, agafava un to més fosc, gairebé moradenc. Cap al coll d'Alforja brillava, fina, la Lluna nova, encarada amb Venus. Tot era encantat, transparent, irreal –o sobrereal. Tots hem sortit al terrat per contemplar-ho. Era un d'aquells moments en què un sent –com si fos un perfum, com si fos un so– l'enigma i la màgia del Cosmos.

5 de maig de 1980

Mitologia primaveral. He obert el balcó que dóna a la terrassa del mas. La sobtada aparició del paisatge, de l'ampla vall conreada i dels boscos que la circumden, ha estat com una irrupció, com una invasió irresistible de verds flonjos, compactes, tendres. El gris lunar de les oliveres formava unes petites illes entre la verdor nova dels avellaners. Davant meu s'alçava un noguer solemne, però amb les fulles encara menudes. I ha estat també una invasió musical: a les denses fondalades, els rossinyols apassionats i els merlots litúrgics; i més lluny, les tórtores, amb la monotonia del seu cant d'amor. He pensat en aquest temps prestigiós, però discutit, que és la primavera, i he reflexionat sobre la seva mitologia.

30 d'agost de 1962

Aquest matí, mentre llegia prop de la mina, el so tranquil de l'aigua tenia per fons, allà al mas, un cloquejar de gallines, aquell remoreig que és com un símbol de la vida monòtona i encalmada del camp. De tant en tant, sento caure, amb un so sec o rebotent, una avellana madura. Les estiveroles ja han iniciat el cant tardoral de dues o tres notes, que repeteixen, com si fossin estrofes, tres o quatre vegades. Però a muntanya hi ha unes boires feixugues. Fa una calor que enterboleix el cap. En canvi, a la matinada, quan tanco la finestra de la cambra, em ve una alenada de rou, d'herbes, de boscos. Les estrelles brillen en el gran silenci.

11 de juliol de 1965

Arribem al Mas cap a les set i vaig a la mina a beure aigua amb mel. Hi ha moltes avellanes i la font raja abundosament, malgrat que a la primavera no va ploure gaire. A la nit, la Lluna, encara invisible des del terrat gran, il·luminava lleument els núvols que hi havia a la muntanya. El cant dels grills era rítmic, tranquil, i la nit tenia un repòs feliç, com de dorment que encomana a qui el contempla una sensació de misteriosa pau, d'una pau gairebé metafísica. Al cap de poc han callat els grills, i només se sentia un raucar en la llunyania, puntejat pel flauteig, molt espaiat, dels tòtils. Olor d'arbres, aire pur.

11 de setembre de 1970

Amb la Josefina he anat a passeig cap als pous. Quin crepuscle llarg, extàtic! Les primeres estrelles parpellegen vivament. L'aigua de la bassa gran, on s'emmiralla una franja d'herbes, reflecteix vagament, obscurament, la posta.

17 d'agost de 1962

A la tarda ens arribem al Mas de Borbó. Vénen les quatre noies suïsses. Aturats al bosc , tornen a cantar cançons franceses o helvètiques:

Oui, ma chaumière

je la prefère

avec toi

au palais d'un roi.

Sota l'arc fosc de les alzines es veia un paisatge equilibrat: conreus, boscos i serres llunyanes en el sol d'agost. L'airet era agradable. L'alzina del Mas de Borbó té les branques decorades amb líquens grisos i verds, que fan unes configuracions geogràfiques, una mena de Polinèsia en l'escorça negra. Hem visitat per dins el Mas de Garrut, que es troba al mateix camí. Les noies xisclaven quan han començat a volar ratpenats per les alcoves buides.

21 d'agost

Scala-Dei. Fa frescor; he hagut de posar-me el suèter. Al matí fa vent, és sud-oest, que ací anomenen «seré», però ha minvat al migdia. A primeres hores de la tarda marxem al Priorat. Fins a Scala-Dei hi estem 55 minuts. El paisatge es pàl·lid, té com una fina timidesa: vinyes d'un verd clar o ametllers delicats damunt la llicorella. La negror dels troncs, contrastant amb la verdor transparent del fullatge, dona als ametllers com una qualitat oriental, japo­nesa. Des del poblet fins al monestir de Scala-Dei hi ha, a peu, vint minuts. Al fons, el mur solemne del Montsant és com un orgue majestuós, amb taques de petites pinedes i botjar: es dreça darrera un pri­mer terme d'ametllers pàl·lids. Segons com, el to ocre vermellenc de les roques sembla un flamareig llepant la part grisa que forma els grans tubs de l'orgue.

Les ruïnes del monestir són d'una punyent melangia. Un portal del segle XVII, de pedra grisa, té una petita figuera borda vora l'escut, que és de pe­dra daurada. L'estructura del temple deixa veure el cel, amb grans cortinatges d'heura a l'esvoranc. L'heura ho domina tot. Té uns troncs enormes i com peluts. Hi ha també, cobrint soterranis i antigues estances, enormes esbarzers, bells noguers majestuosos i molts saüquers, clapejats de baies negres. Un gran pi prospera sobre la volta del temple, que és de pedra vermella —llevat del portal neoclàssic, que és gris—. A terra hi ha un gran toll d'aigua, que ve dels recs de l'horta. Quan hi érem, regaven; el so abundós de l'aigua sembla donar una mica de vida a les ruïnes. A l'estuc de l'església, molt malmès, encara es veu alguna inscripció i algun bocí d'ornamentació abstracta. A 1'hort, vora les gerdes i altes bajoqueres, hi havia petúnies d'un morat delicadíssim.

17 d'agost

VALLBONA DE LES MONGES. A les 3 de la tarda marxem tots, en tres cotxes, cap a Vallbona. Passem per La Febró, Prades i el bosc de Poblet. Aviat hem entrat a la província de Lleida —vinyes, ametllers— i a quarts de 6 arribàvem a Vallbona de les Monges. El gran pati, al costat de l'església del monestir, té una font amb cinc o sis dolls. La paret del temple és grisa, amb zones més fosques. La decoren moltes taques de liquen color d'or vell, rodones, però irregulars i de mides diverses: semblen una nevada groguenca de grans borrallons, contra un cel gris... A la façana lateral hi ha uns quants sarcòfags de gent noble i unes rajoles en honor de Violant d'Hongria, que els hongaresos refugiats a Espanya hi van fer posar després de la guerra 1936-1939. En Piquer, excel·lent erudit, ens ha acompanyat en la visita. El claustre, trapezoïdal (no n'hi ha gaires així) té un costat del segle XII, un altre del XIII, un del XIV i un del XV. Els capitells són llisos, segons l'esperit cistercenc d'austeritat. A la sala capitular hem vist les tombes de les abadesses. Les lloses són bastant diferents; una d'elles té un joc d'ombres tan important —remarcava en Piquer— com l'esculpit mateix, sembla una mica la tècnica dels relleus egipcis.

Al peu de l'altar del temple hi ha més tombes, entre elles la d'una abadessa que era filla de Roger de Llúria (es deia, penso, Maria). El sarcòfag de Violant d'Hongria, muller de Jaume I, és en un mur de vora el cor, un sarcòfag senzill, ornat amb l'escut de les quatre barres. En Piquer ens ha dit que també és enterrada al monestir la princesa Sança, filla del rei Jaume el Conqueridor. Ell anà a Vallbona quan hi van portar les despulles de la reina Violant.

Posteriorment, Eduard Valentí –era el dia de l'homenatge a Rosa Leveroni, amb motiu de complir la seixantena– em contà que el dia de les noces de Carles Riba amb Clementina Arderiu va ser padrí en Carner. El poeta anava mudat i duia al trau una gran flor blanca. Hi hagué un moment de perplexitat, ja que el clergue anava a casar Clementina amb en Carner, pensant que aquest era el nuvi. No havia reconegut el nuvi en aquell jove petitó, tímid. L'aplom i la patxoca d'en Carner l'havien desorientat.

30 de març [1970]

CLEMENTINA ARDERIU. Un dia d'aquest mes, no recordo quin, vaig visitar Clementina Arderiu. Vam parlar de la pròxima visita d'en Carner a Ca­talunya, i ella em va explicar la intervenció amical del poeta quan Carles Riba i Clementina festejaven. Els pares de Clementina no volien que es casés «amb aquell estudiantet». I precisament s'esqueia en una temporada de dificultats i de crisi moral per al pare d'en Riba. S'havia incendiat la seva fàbrica i es quedà sense un cèntim. Poc després, una parent li deixà una bona quantitat, el pare d'en Riba la invertí comprant una casa a l'Hospitalet, i heus ací que els llogaters no li pagaven ni cinc, i el pobre escultor —el pare del poeta— tornava a estar arruïnat, deprimit, sense esma per defensar-se. S'estava en un racó de la casa, abatut, abandonat a la desgràcia. Llavors en Riba contà aquelles dissorts al seu amic Carner. Era quan el poeta de La paraula en el vent estava a punt de casar-se amb la xilena Carmen de Ossa. Un dia va anar a l'orfebreria del senyor Arderiu a encarregar l'anell de prometatge.

Durant l'entrevista parlà del seu amic Carles Riba, un jove extraordinari —digué—, a qui esperava un brillant futur. Aquell comentari d'un home com en Carner —que llavors ja tenia un gran prestigi— va canviar l'actitud negativa dels pares de Clementina. A més, en Carner procurà de resoldre la crisi (econòmica i moral) del pare d'en Riba. Anà a trobar en Bofill i Mates, que aleshores era regidor de Bar­celona, i li demanà que obtingués una «col·locació» a l'Ajuntament per al vell Riba. La cosa reeixí, i l'escultor recobrà la confiança i la calma. Tot plegat va fer possible el casament d'en Carles amb la Cle­mentina.

Ens hem arribat a Besalú i en Pla comentava la bellesa del paisatge. Un cop a la vila, s'ha quedat al cotxe, amb la muller del pintor, i nosaltres hem visitat el bany ritual dels jueus i hem passat pel pont antic, reconstruït amb traça. És grandiós, d'un ímpetu que no s'oblida. Al Fluvià, tot d'una ha saltat una carpa, deixant cercles més clars a l'aigua verda, tèrbola, pol·luïda. En Pla ha tornat al seu mas en el cotxe del periodista Gil Bonànsia.

Hem anat cap a Porqueres. Pel camí ens ha parlat d'Eugeni Xammar, de Jaume Bofill i Ferro (n'ha fet un gran elogi), de les terres de l'Empordà, de Besalú... Ha dit que podríem anar a Besalú aquella tarda.

En Pla ha dinat amb bona gana. Ha fet un ardent elogi dels Estats Units. Després, quan parlàvem de política espanyola, he preguntat què li semblava d'un polític que té molta experiència i és un excel·lent orador. Ràpid i breu, s'ha limitat a dir: «És un lladre», i ha afegit: «Pregunteu-ho a...» (no recordo qui va citar-nos). Ens hem referit a Portugal, i l'Albert ha dit que potser ací hi ha algun general a punt de fer coses. «Qui?» —ha preguntat en Pla. I ha esmentat interrogativament un general prestigiós. L'Albert ha contestat: «Qui sap?». I en Pla, contundent, ha comentat: «És un cretí». En Pla ha lloat el dinar, la casa, l'estudi d'en Fontseré. Però quan el pintor li ha mostrat un petit oli d'uns tons foscos —blau i vermellenc—, l'autor del Quadern gris l'ha apartat amb la mà tot dient: «Inintel·ligible!» A l'estudi de l'artista ha mirat unes quantes fotografies de Roma. En Pla es cansava. En Fontseré ha anat mostrant-li més fotografies (en té més de 40.000!), i en Pla ha fet: «Deixem-ho córrer...».

10 de maig

JOSEP PLA. Amb el pintor Carles Fontserè i l'Albert vaig a LIofriu. En Pla ens esperava. Olor de vaques, mas solemne i vetust. Cobert amb la boina, en Pla m'ha saludat: «Esteu molt bé» —comentava. Berrugues a la cara, pell mal rasurada; mira sovint amb els ulls gairebé closos.