Edicions 62 (Barcelona), 1976
La cuina
Pel caràcter del treball que ens hem proposat de fer en la present obra, solament ens ocuparem, i encara amb no massa detall, de la cuina, per ésser l'element de la casa que més directament afecta l'home, tant en la vida familiar com en la de relació. Per tant, la principal característica que volem fer ressaltar, prescindint ara d'altres detalls i variacions en la disposició interior de la casa, és que, tant si l'estatge humà es troba a peu pla del carrer o de l'era, com si es troba al primer pis, en la immensa majoria de les cases de la Catalunya occidental (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp, Urgellet, Urgell, la Noguera, la Segarra, Conca de Barberà, Prades) el foc, cuina o llar, es troba reclòs en una cambra, més o menys gran, voltada de bancs, i separada de la sala-menjador, però amb una porta que generalment comunica directament amb aquesta.
En canvi, en totes les cases de la Catalunya oriental, la llar i el menjador formen una sola peça que rep el nom de cuina. I solament en les cases pageses i masies benestants, malgrat fer la vida ordinària a la cuina, tenen una sala apropiada per a les festes familiars. Aquesta sala de convit, a part la sala pròpiament dita de vora del foc, també la trobem en les cases riques, mig senyorials, de la Ribagorça, el Pallars Sobirà, etc., com a menjador dels senyors. Si tal disposició fos privativa només del Pirineu, diríem que el costum obeeix a un fet climàtic, per tal d'estar els habitants més recollits a la vora del foc durant les llargues vetlles d'hivern, però s'esdevé que aquest tipus de foc, tancat amb envans, es troba igualment en altres comarques de clima més benigne que el Pirineu i el Pre-pirineu, des d'on creiem que s'ha expansionat cap amunt. Com per exemple a la Segarra, la Conca de Barberà, el Baix Urgell, on el foc serveix de minjador a l'hivern.
En canvi, ni els pallaresos ni els ribagorçans no tenen el costum de menjar a la vora del foc durant els tres àpats regulars del dia, com no siguin les dones, alguna persona vella o quan es troba el matrimoni sol, sense família. Car, al voltant de la llar, hi treballen, hi resen, hi reben les visites i hi passen les llargues vetllades hivernals, mes, per menjar, seuen al voltant de la taula quadrilonga de la sala. La cuina de la casa oriental, compresa àdhuc la zona pirinenca de la Vall d'Aran, la Cerdanya, cap al Ripollès, la vall de Camprodon, la Garrotxa, la comarca d'Olot, etc., presenta la doble utilitat de servir per a guisar i per a menjar, i s'hi desenrotlla, principalment, la vida de les famílies durant els dies rúfols, i tot l'any durant les nits. Per això, la cuina-menjador oriental es la dependència on els mobles estan més apilats, per raó que és on es fa una vida més intensa que en tota la resta de la casa. El que dóna caràcter, sobretot, a aquesta cuina és el caixabanc o banc-escon. Aquesta mena de seient, col·locat al davant de la llar de foc, sota mateix de l'ampla campana de la xemeneia, i recolzat d'esquena a la taula de menjar, està disposat de tal manera, que els principals comensals (l'amo, l'hereu, etc.), només tombant-se un xic d'esquena al foc, poden menjar a taula com els altres que seuen a l'altre costat en un banc o en cadires. A la mateixa cuina sol haver-hi l'aigüera, amb l'escudeller al dessobre per als plats i plates d'ús corrent, tupins, olles, cassoles, etc., així com els fogons, en forma d'armari, preservats per unes portelles reixades o de gelosia, i la pastera de pastar el pa casolà, amb la boca del forn tocant als cremalls, en el mateix fumeral de sota la xemeneia de la llar.
La llar de foc
Aquest és l'element principal de la cuina i el més característic de la casa catalana; si ho estudiéssim a fons, veuríem com en la llar de foc perduren encara molts arcaismes de l'habitacle humà.
Segons la seva disposició i forma, la llar de foc es distingeix pels noms de foc de racó, foc de regle, foc de rotllo, foc rodó, llar de mig i cuina rodona. El primer tipus, el més general, es caracteritza per un petit pedrís arrambat a la paret, damunt el qual una pedra, la pedra foguera, en les més arcaiques, o una planxa de ferro, en los més modernes, col·locada de cantell, resguarda la paret de cremar-se. Si aquest pedrís, colgó o colguer de pedres o de cairons, està voltat dels tres costats per unes pedres que surten més que no la part central, a fi de privar que la cendra caigui per les vores, rep el nom de foc de catxal o foc de clotxa. I si és completament pla, resguardat sols per una mena de volandera quadrilonga de ferro o altra matèria, l'anomenen foc ras. A vegades, tal com hem vist a la Plana de Vic, el colguer és tot de pedra picada, àdhuc els tions o capfoguers dels costats per a mantenir la llenya enlaire, i rep el nom de sitial del foc. Recull el fum, per conduir-lo amunt, una campana, més o menys alta i gran, anomenada la falda, el davantal, etc., de la xemeneia, de forma obliqua o vertical, segons els llocs, sostinguda per una biga que va d'un costat a l'altre de la cuina i fa una petita lleixa.
Sala de convit
En canvi, tant a la Ribagorça oriental pirinenca com al Pallars i a l'Urgellet, en les cases tradicionals que encara no han estat reformades, aquests elements, o sia l'aigüera, l'escudeller, l'armari dels fogons, junt amb el bugader, el rellotge encastat dins la paret i, en alguns llocs, una capelleta, gairebé sempre es troben a la sala-menjador, com a extensió, encara que separada, de la cuina o el foc. Molts d'aquests elements decoren també la sala de convit de la casa olotina i lluçanesa. Per exemple, a Prats, a Can Marçal, després de creuar el portal adovellat a l'estil del segle XVI, es troba l'escala de pedra a mà esquerra que condueix a la sala de convit, sala llarga i espaiosa, on donen tres portes que comuniquen a peu pla amb les habitacions dels familiars de la casa; presidint la llarga taula de noguera, amb un banc adherit al mur, hi ha un rellotge de paret, encabit dins d'aquesta (tal com s'estilava antany al Pallars), tancat amb una porta de fusta, i en el mateix mur, més enllà, coincidint amb l'altre cap de taula, hi ha una capella de nínxol, tancada amb dues portelletes. Al capdavall de la sala, en un buit de la paret, abans hi havia la lleixa o escudeller de pedra, en forma d'arc, a l'estil de la comarca; ara hi ha un armari de vidre. Després es passa a la cuina, que encara no fa vint anys era de rotllo, de la qual es conserva la xemeneia central amb la gegantina campana, el banc-escon amb la taula acostada al seu respatller, l'aigüera i els típics fogons tancats amb belles gelosies.
Formatgeres
D'aquests recipients, propis per a emmotllar el formatge, ja sia en forma de cassola, amb mànec o sense, en els més antics, o de forma composta per una planxa i un cercle d'escorça o de fusta prima com un collar, solament se'n troben al Pallars, la Ribagorça, l'Aran, Andorra i algun al Musen de Ripoll, obra dels pastors i d'altres camperols donats a fustejar. En tots els casos, el fons de la formatgera i, en alguns, fins la premsa o el tap de premsar (Vallferrera, coma de Burg, Andorra occidental), es presenten bellament esculpits i decorats amb magnifiques sexifòlies, rosetons i motius geomètrics diversos, o, a vegades, fent només canaletes i forats per on descorre el xirigot en manipular i modelar el formatge. El primer és el típicament tradicional del país, mentre que l'altre tipus, compost de l'escorredora i el cercle, és d'influència francesa, la qual es va introduint al Pallars, des de l'Aran o bé directament des de l'Arieja (Cardós, Vallferrera), i la trobem també a tot el Pirineu aragonès i de la Navarra oriental.
Cistellers són anomenats els artesans productors de cistells i coves de tota mena, teixits amb vímets i canya, en les comarques orientals i meridionals de Catalunya, així com a la Conca de Tremp i a l'Urgellet, mentre que al Segrià i el Pla de Lleida, la Noguera i l'Urgell reben el nom de sargaires, tal com ens diu la corranda popular:
Un sargaire no val gaire,
un sabater no val re,
més m'estimaria un sastre,
si no fos tan «mintidé» (Almenar.)
En canvi, al Pallars, ja hem dit que hi ha les cistellaires productores de coves i cistells de vímets, com algun cistellaire d'aquests que també trobem a la zona meridional del Pallars Sobirà i més encara a la Ribagorça, a més dels artesans de producció més rústica ja descrits. Aquests artesans de la cistelleria pròpiament dita, de vímets i canya, al Pallars més homes que dones, no solament feien cistelles a casa, com encara fan avui, sinó que anaven per les cases de la rodalia on els demanaven, a jornal més les despeses (compresa la manutenció), a treballar els verducs que la casa els proporcionava, car la canya hi és molt rara. Llur producció principal, a part la cistelleria artística que descrivim més enllà, era la següent: paneres i paneretes o coves amb dues anseres per a les dues mans, emprades en usos diversos, les quals varien un xic de forma de les panistres i coves d'altres llocs; les destinades a les feines agrícoles i domèstiques menys fines, fetes de verducs o vímets prims sense pelar, o a vegades combinats, en el teixit del voltant, amb passades alternades de pelats i sense pelar, de manera que resulten molt decoratives; i les paneres destinades a la roba, per a anar a rentar o cosir, fetes sempre de vímets pelats, motiu pel qual aquestes reben el nom de paneres blanques, i les anteriors el de brunes (Sarroca del Bellera).
Molt rudimentàries de forma, si fa no fa com els coves, són les cistelles ordinàries de mà o de braç, generalment brunes per als usos rústics, i blanques per a portar menjar, ous, etc.; antany, però, el més corrent era que per a dur el menjar al defora o portar ous o formatges al mercat les dones pallareses portessin una cistella blanca tapada, com les que també s'usaven a Tremp i a l'Alt Aran, les quals també difereixen de forma respecte a les de les comarques meridionals i orientals. Més notables són les pallusses o coves, les quals han pres el nom i l'ús de les de palla teixides de vímets pelats, en forma d'àmfora ventruda i tan escanyades de la boca que recorden les caragoleres d'altres llocs. També són molt curioses les gàbies, de forma cònica com les de filferro, teixides de vímets sense pelar, emprades pels caçadors per a portar-hi el perdigot o reclam viu de caçar perdius (les Esglésies), així com els bergats (Pallars) o bergades (vall de Boí) de pescar, obra dels cistellaires ribagorçans i pallaresos d'antany.
L'art de la forja, per tant, o art de convertir un lingot de ferro en un instrument de treball, o en un aparell per a fer joc i fermar les portes, protegir les obertures de l'alberg o habitació humana, etc., de forma més o menys reeixida, necessita un llarg aprenentatge, acompanyat, a la vegada, d'un gust poc o molt artístic que no tothom sabria adquirir. Car, fixeu-vos: des de l'operació d'anar caldejant el ferro a la fornal així que es refreda l'objecte que es forja, de donar-li forma ara i adés a l'enclusa o al caragol, per mitjà del martell, les tenalles, el tallant o la llima, segons si s'estireganya, es recargola o es talla, es rebaixa o es llima, fins a exornar-lo, després de llest, amb sengles cops de punxó en forma de pies o de tallant, traçant-hi dibuixos lineals, geomètrics i florals, etc., segons sia una obra artística o no, tota aquesta labor és dura i molt entretinguda, i, a la vegada, no exempta d'un gran enginy i d'un remarcable sentiment d'artista. I era tan pregon aquest sentiment de bellesa en els nostres ferrers i serrallers d'antany, que per humil que fos una peça produïda per ells, a més de bonica de forma, sempre anava acompanyada d'algun motiu decoratiu, ja fos d'estilització animal, o d'ingenu traçat geomètric, floral, etc., com ens ho proven les mostres que donem, corresponents a l'art de la forja popular del segle XVI fins al XIX, període florit de la nostra producció artística del ferro, practicada no solament pels grans serrallers especialitzats, amb aire d'artistes erudits, sinó també pels nostres ferrers rurals i urbans tradicionals, i no cal dir que aquests darrers són els qui entren de ple dins de 1'art popular i decoratiu que forma el conjunt de la present obra.
Els cremalls, cremallers, calemàstecs, etc., són els estris primordials de la llar o cuina, car serveixen per a sostenir penjats els calders o peroles d'aram i les olles damunt el foc per coure el menjar; i si bé, en un temps llunyà, col·locaven els atuells elevats sobre tres pedres, disposades de forma que es pogués fer foc a sota, tal com encara es fa actualment quan es cuina al ras, o bé els penjaven en un tronc enlairat o en un broc de fusta clavat a la paret, com fan els pastors pirinencs quan fan vida de muntanya, no obstant això, els cremalls de ferro forjat ja apareixen en la primera edat del ferro, a les darreries de l'època de Hallstatt i més encara en la de La Tène, de factura igual que molts dels actuals.
A Catalunya coneixem tres tipus ben característics de cremalls, adequats a la forma del foc de la llar: els d'una sola cadena, de tres i de cinc. Els exemplars més interessants es troben a les comarques pirinenques i pre-pirinenques occidentals i centrals, com escau a un país ric en meners de ferro i fargues per a caldejar-lo o forjar-lo. Car aquest material, en les valls més septentrionals del Pirineu, ha servit més per a decorar la llar o cuina, amb els monumentals cremalls i capfoguers, com trobem arreu de la serralada central i occidental, fins a Bascònia, que no pas per a embellir la façana de la casa, amb els artístics balcons i alguna reixa, com s'estila en totes les comarques més meridionals.
Els cremalls més interessants i decoratius del primer grup consten d'una artística cadena, formada per anelles recargolades, després de soldades a la forja o calda amb arena i cops de martell, i de dues banyes a la part superior, en les quals hi ha un ganxo o anella per on se sosté. Aquest és el tipus de cremalls predominant a tota la zona meridional pallaresa, usat tant en els focs de rogle com en els de racó; a Ripoll, on també apareix aquest tipus en un exemplar del Museu, l'extrem d'aquestes dues banyes es presenta en forma d'un cap de serp o de gall estilitzat; i a Tàrrega i a Vic, així com en algun poble pallarès, apareixen amb quatre banyes, manta vegada acusant un cap d'animal molt més estilitzat encara que els de Ripoll.
Un tipus de reixa molt senzill, però ple de gràcia, i molt pràctic a la vegada, destinat a protegir les obertures o finestres petites, generalment dels cellers, graners i rebosts de la nostra casa popular, de dues i tres centúries enrere o àdhuc mes velles, és el llangardaix o esciuinça-robes. El primer nom li deu venir que en la seva forma primitiva devia acusar la figura, molt estilitzada, d'un llangardaix, segons hem pogut veure en una casa del segle XVIII de Prats de Lluçanès, el qual llangardaix, a més de les quatre potes, insinua àdhuc la forma del cap en la part superior. Un altre, del Museu de Ripoll, ja està tallat amb vuit potes en forma de mitja lluna; però molt més populars són els retallats en diverses punxes, doblegades o no, acusant a vegades la forma d'espina, com el que hem trobat en un finestró d'una casa de Sant Julià de Vilatorta datada l'any 1749, sense comptar-ne d'altres de diversos llocs més.
Un capfoguer semblant, destinat també a sostenir l'ast, conserva el Museu de Ripoll, el qual està coronat per una graciosa espiral que queda definida del mig en forma d'un cap d'animal estilitzat. Al davant hi havia tres ganxos, un dels quals està trencat. En altres casos, un dels capfoguers d'aquest tipus portava al cim un plat rodó que servia de teiera o fallera, tal com he trobat a Espot. I podríem parlar, encara, d'altres que, si be tenen també els ganxos de sostenir l'ast, acaben en una bola per la part superior i son mes baixos que els descrits (Museu de Solsona, Pallars, Ribagorça).
I sense apartar-nos gaire del tema que tractem, sobre la influència religiosa en l'art general dels pobles, veurem encara com en les creacions artístiques més properes a nosaltres, que no pas a les belles pintures murals romàniques i les talles d'imatges gòtiques, produccions medievals que, com les de l'arquitectura i l'escultura antigues d'arreu, més que el sentiment estètic i de bellesa que crea l'art lliure o profà, després del religiós, plasmaren el sentiment místic o religiós de l'època (imatges, temples, tombes o monuments funeraris), el Renaixement inicia un moviment de renovació exuberant i florit, acompanyat gairebé sempre d'un sentiment religiós puixant i dominant, a la vegada, ben manifestat en l'art erudit així com en el popular. Però, això no obstant, l'element popular, encara que inconscientment, segueix gravant i plasmant en les seves produccions els símbols amulets representatius de religions arcaiques, eclipsades pel cristianisme (rosetons, estrelles, esvàstiques, sol i lluna, etc.), que en altre temps, segons ens informa l'estudi de Fart antic en general, sembla que havien tingut una veneració tan mística i reverent com els mateixos símbols característics de la nova religió.
Naturalment que molts d'aquests signes geomètrics, senzills i evolucionats, poden tenir origen en el traçat de compàs, com algú suposa... Però com comprendríem, llavors, per exemple, que la sexifòlia i altres rosetons curvilinis apareguts en l'art preromà hagin captivat després totes les generacions de vint-i-quatre, o més, centúries, sense pèrdua de continuïtat, quan es poden crear, amb la precisió del compàs, tantes altres figures encara més decoratives i belles que la secular sexifòlia i l'esvàstica curvilínia multi ratllada?