L'Atlàntida

Eumo Editorial - 2002 - Vic

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Indret: Reixat d'entrada als Pavellons Güell (Sarrià) (Barcelona)

Lo cimeral de l'arbre per abastar, s'hi atansa,
quan llest descargola's lleig drac d'ulls flamejants,
i, en roda la gran cua brandant com una llança,
tanstost amb gorja i urpes li copsa ambdues mans.

Ell sortenjant-lo aixafa d'un colp de peu sa testa,
i el monstre deixa caure ses ales i son vol;
sangnós verí espurneja les flors, i sa feresta
mirada va apagant-se com llum d'un sec gresol.

Morint, al tronc de l'arbre se nua i caragola,
a cada revivalla fent-lo cruixir d'arrel:
quan veuen les Hespèrides que fil a fil s'escola,
llur crit de verge s'alça planyívol fins al cel:

–Ai, Atlàntida trista!, mes ai de qui et diu mare!,
que veiem el dia renàixer serà prou,
pus, mot per mot, l'auguri se va complint del pare,
que amb sos Atlants, sa pàtria, sos déus i tot conclou.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Indret: Reixat d'entrada als Pavellons Güell (Sarrià) (Barcelona)

Oh, cimeral de l'arbre –li diu- que em veres néixer!
Del teu redòs, oh!, fes-me'n plaer fins morir;
jo et faré de mes llàgrimes amb la regada créixer,
i escoltarà planyívol lo meu darrer sospir.

Mentre em recolzo sota ta verda cabellera,
amb renadiues fulles  abriga mon cor nu,
que jo, esqueix  trasplantat a platja forastera,
no sé, ai de mi!, arrelar-me, ni reflorir com tu. –

Creix l'arbre, i ans de gaire, de ses branquetes flonges ,
a penjoiades, queia la pura i blanca flor,
i entre el verd groguejaren, a rams, belles taronges,
com en el d'esmaragdes ruixat d'estrelles d'or.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Indret: Cantal Roig (Calp)

Balada de Mallorca

 

A la vora vora del mar on vigila

Montgó, els peus a l'aigua i als núvols lo front,

omplia una verge son cànter d'argila,

mirant-se en la font.


 

Son peu de petxina rellisca en la molsa,

i a trossos lo cànter s'enfonsa rodant;

del plor que ella feia, la mar, que era dolça,

tornava amargant.

 

Puix l'aigua pouada cristall n'era i perles,

com gaires no en copsen los lliris d'olor;

no és molt si sospira, quan veu les esberles

del canteret d'or!

 

La mar se'n dolia, les pren en sa falda,

i al maig, per plantar-hi, demana un roser;

València, a tes hortes, verdor d'esmeralda,

i a ton cel, dosser.

 

Per bres la conquilla de Venus los dóna,

gronxada pel Zèfir de vespre i matí,

i els testos, que una alba de roses corona,

ja són un jardí.

 

Amb flors de l'Aràbia l'enrama i perfuma;

i d'Àfrica amb palmes, d'Europa amb aucells,

alegra ses ribes, que es prenen d'escuma

més amples cinyells.

 

Tres eren los testos, tres foren les illes;

i al veure-les ara volgudes pel sol,

les crida a sos braços la terra per filles,

i el mar se les vol.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Indret: Monument a Verdaguer (Tarragona)

Del món quiscú a sa branca volà: Tùbal a Espanya

dels regnes de son pare triant el més feliç,

i a on jau Tarragona bastia sa cabanya,

sos camps i ribes fent-li records del paradís.