Eumo Editorial (Vic), 1990
La nit tot just encetada, tot just estrenada, donava pas a una nova vida. La vila renaixia en la foscor dels carrers, en l'espai reduït de les places, dels porxos. Els habitants tancaven portes i finestres, encenien les espelmes, les llars, les estufes.
La vila emergia de l'obscuritat en l'hora indefinida del capvespre. La plaça més gran, la del Corral, era voltada d'arbres; amb els primers freds se'n marciren les fulles, les grans fulles dels plàtans, que caigueren a terra, parsimoniosament, empeses pel vent i la pluja. La Casa Comunal que la presidia adquiria més que mai un aspecte de caserna despullada.
La segona en importància era la plaça Gran. Irregular i porxada, que veia com els diumenges s'omplia amb el bullici del mercat, era ara sumida en el silenci. Només l'espetec metàl·lic d'unes ferradures i el xerricar del carro de les escombraries li torbaven la quietud.
La més petita i ben urbanitzada s'utilitzava per a mercat dels porcs. I així era de tothom coneguda: la plaça dels Porcs, tot i que el nom oficial era plaça d'Espanya.
De les tres places, com artèries que comuniquessin els òrgans d'un cos viu, en sorgien els carrers estrets, alguns d'ells encofurnats. Del comerç diürn només en restaven els carretons que interceptaven el pas, bocois i feixines. Els dies plujosos s'enfangaven i s'hi formava una canalera al mig, un rierol que les veïns evitaven fent saltirons a banda i banda.
Pel costat de la carretera de Barcelona s'obria el Passeig. Arbres i bancs donaven ombra i repòs als vianants. Al mig s'hi dreçava un sortidor que veia ampliada la finalitat estètica amb altres funcions més pràctiques: alguns s'hi proveïen d'aigua, d'altres hi rentaven els esparts, o el que convingués. A l'extrem s'alçava una creu de terme mig oculta per un urinari.
Quatre ponts comunicaven la vila amb el món. Els vianants que els passaven els vespres de pluja experimentaven la fredor humida a través de la roba. Només el vent de les nits de neu i tramuntana superava aquella àlgida sensació.
La boira s'esvaí un xic i la vall de Ripoll s'obrí davant d'ells, fluvial i tendra. Confluència de corrents joves, rieres tot just nascudes: més plàcid el Ter, assenyat; més impetuós el Freser, precoç en la seva fi. I al bell mig la vila monacal, solcada per canals atàvics, antics aqüeductes i rescloses. Bassiol de torrenteres que es precipitaven des de les muntanyes de l'entorn. Vila comtal que en els vespres de pluja tardorenca adquiria una fluïdesa transparent, una grisor vítria. Vila fluvial tant en l'origen com en l'agonia: no en va la seva destrucció havia estat concebuda en altres temps com un aiguat, com una inundació capaç de submergir els seus mil anys d'història.
Els rius baixaven impetuosos i enfangats. Havien revingut amb la pluja dels darrers dies. Les serralades quedaven enrere i l'aigua agafava empenta abans d'arribar a la plana. L'aigua, en un misteri de permanència i fugacitat, parlava encara de torrents, saltants, obagues, racons feréstecs per on havia lliscat moments abans. En les hores lentes de la nit les rieres feien via com un espill mutant on s'ofegaven les boscúries i els roquissars. Més tard s'hi havia emmirallat l'albada, entre les ombres dels ponts, i els seus raigs s'hi reflectiren com espurnes inconstants. Als marges, com guardians d'honor, es dreçaven els pollancres translúcids, hi flamejaven els roures de la tardor i els prats rebien el seu tendre amanyac.