Editorial Empúries - 1993 - Barcelona
L'edat de les pedres
Al Femando de la Feliça de Salàs que, fa
setanta-un anys, va néixer en una «chacra».
Quan jo tenia vuit anys, vam abandonar el poble perquè a Malpui ja no s'hi podia viure. El pare ens deia sovint que la culpa de tot li'n tenia la pesta de la fil·loxera que havia exterminat les vinyes a principis de segle, quan ell encara era jovenot. A ca l'Esquerrer, van quedar tan atordits que no van tenir esme per replantar les feixes amb ceps americans, tal com s'apressaven de fer les altres cases del poble. Mon pare va començar anant a jornal per aquests mons de Déu, fins que van arribar els de la «Riegos» i el van llogar per a la construcció de la presa de Susterris. Acabat el mur de l'embassament, es va trobar sense feina, amb les terres mig ermes i amb cinc boques per atipar: la padrina, la mare, mon germà Domingo, i la Mercè i jo, que érem germanes bessones. Encara vam fer la viu-viu uns anys, fins que es va morir la padrina. «Ja veuràs com ara que han enterrat la vella, els de l'Esquerrer fotran el camp cap a Amèrica», deien al poble, quan vam vendre la ruca i l'escamot de cabres. I tenien raó: dos mesos més tard tancàvem casa.
La nit abans de marxar, la vam passar en blanc, fent dissabte per tots els racons de la casa. Com que, segons deia el pare, havíem de tornar al cap de cinc anys després de fer fortuna, la mare volia que la casa quedés neta i endreçada. Fins i tot, ens va manar a ma germana i a mi, que féssim els llits. Mentrestant, el pare i el Domingo apariaven les goteres de la teulada, tatxonaven les finestres per dintre i tapaven el gaial dels caps de casa amb saques de palla.
El dia u de gener de l'any 1923, el Joanot de Gavatx ens acompanyà amb les mules a la Pobla, per agafar el cotxe de Tàrrega. Recordo que, quan vam passar per Tremp, la mare ens va dir que ens fixéssim bé en aquell poble perquè en tornar d'Amèrica ens portarien allí en un col·legi de monges per aprendre de lletra i de costura. A Tàrrega vam agafar el tren de Barcelona i, un cop allí, ens vam embarcar amb el «Reina Victoria Eugenia», un vaixell que llavors em va semblar més gran que el poble de Malpui tot sencer. La travessia va durar dinou dies i vint nits, i se'ns va fer interminable.
D'allà estant, ens afiguràvem Malpui com un paradís, com un poblet de pessebre arrecerat a la falda de Roca-roia. I llavors imaginàvem el carrer de Missa, amb una casa que per fora tenia les finestres i el balcó emblanquinats de calç i per dins feia olor de lleixiu i tenia els llits fets. Desitjàvem tant el poble que el vèiem cada instant. El vèiem en la gorra musca que exhibia el Moliner d'Aransís; el vèiem en la fotografia del poble que presidia el menjador, la qual malgrat ser borrosa i en blanc i negre ja ens encarregàvem nosaltres de tenyir-la amb els colors vius de la nostàlgia; en fi, el vèiem quan el dia del mandongo el Roca de Gavet tastava la llonganissa i bramava: «Carallot de Déu, que bona que us ha sortit!».
Al temps de la collita del blat de moro, hi havia el costum de deixar les pinyes atarterades al camp. Per protegir-les de la intempèrie, es cobrien amb les mateixes canyes del panís, construint així una mena de garberes d'uns quants metres d'alçària, que reben el nom de «trojas». Al mig d'aquelles planúries, ens semblaven autèntiques muntanyes. «Des del capdamunt de la troja, ens deia el pare rient per sota el nas, un dia clar es veu la Roca de Malpui». La Mercè i jo ens hi corríem d'enfilar, clavàvem els ulls a la ratlla de l'horitzó fins que ens cansàvem de no veure res més que cel.
Vam fer aturar el cotxe a l'entrada del poble, li vam donar una bona propina i vam posar els peus damunt del fang. Plovia a bots i a barrals. Mentre l'auto maniobrava, vam agafar les maletes i vam enfilar el carrer de la font, amb l'aigua fins als turmells. Naturalment que aquelles cases eren molt diferents de les que nosaltres havíem deixat feia cinquanta anys, així i tot, vam anar directes a la porta de ca l'Esquerrer. Una barra travessera, lligada al pany amb un filferro mantenia la porta ajustada. Només d'entrar, ja vam sentir el clapoteig de les goteres que anaven per tota la casa. La Mercè es va treure la llanterna de la butxaca de la gavardina i la foscor es convertí en un munt de runa: el primer pis de la casa, on hi havia el menjador i el foc s'havia ensorrat. Només hi quedava la part de les escales. Allà dalt, a mitja paret, encara hi penjava un calendari amb el desembre de l'any 1922 sense arrencar. «No et moguis d'aquí, Lola, vaig a veure com està el pis de dalt», em va dir ma germana. I desaparegué escales amunt darrere un feix de claror.
Al cap d'una mica, vaig sentir el trepig dels seus peus damunt del trespol. «Mercè, Mercè, encara estan fets els llits?», vaig cridar un parell de vegades per damunt del xipolleig de les goteres. Ella no va contestar. Poc després, es produí un terrabastall estrepitós, com si el món sencer se n'hagués d'entrar. Sort que era vora de la porta i em vaig orientar per la llum que entrava del carrer. A l'acte, em vaig fer càrrec de la desgràcia, de manera que vaig començar a trucar les portes com una esperitada: auxili! auxili! La gent es feia a la finestra i al veure'm xisclar sota la pluja, feta una calamitat, em miraven com si fos una bruixa o una vella tocada del bolet. «Ajudeu-me, hi ha hagut una desgràcia! Ma germana està atrapada dins de casa!» Tan aviat com va acudir la primera dona, li vaig dir: «no sé qui sou, però segur que us conec, perquè jo sóc la Lola de l'Esquerrer que he tornat de l'Argentina». I es va encunçar que aquella vella era la Pilar de l'Arreuaire, una nena amb qui jo havia jugat en somnis durant cinquanta anys. Fins al cap de molta estona que van arribar els bombers de la Pobla, no van trobar el cos de ma germana, colgat de bigues, de rocs i de panasques de guix. L'endemà passat li vam donar sepultura en una tomba cavada al cementiri del poble.
Sovint em llogo un taxi i la vaig a veure. El taxista ja em coneix i només de veure'm ja em fa: «què Lola, anem al cementiri?» Ens hem fet molt amics i m'ha promès que quan jo em mori, ell s'encarregarà que m'enterrin al costat de la Mercè i em farà un tarteret de rocs damunt la tomba. Les pedres, saps? no tenen edat, els anys és com si no passessin per a elles. De vegades, quan pujo pel caminet del cementiri i plego un roc de terra per portar-lo a ma germana, penso que la pedra és allí des de fa moltíssims anys, i doncs, que va veure com la Mercè i jo fèiem saltirons per aquelles costes de romers.