Columna Tresmall (Barcelona), 1996
El primer diumenge de maig del 1915, vaig anar per primera vegada, i amb una gran il·lusió, a l'anomenada «Fira de Móra».
Tot i que no era fira de bestiar ni d'aviram ni de cap comerç susceptible d'interessar massa els pagesos de la Ribera i de la Terra Alta, sinó simplement de joguines i d'esplais infantils, cada any, el diumenge en qüestió, Móra d'Ebre bullia de forasters vinguts de tots els pobles de la rodalia. Instal·lada a la plaça de Baix, davant l'Ajuntament, sense gaires ornaments ni andròmines supèrflues —perquè els morencs sempre han estat gent pràctica—, la fira, pròpiament dita, es reduïa a cinc o sis barraques de fusta i canyissos, un «carrousel», una tómbola i unes tauletes de llaminadures. De manera que, per ella mateixa, mirades les coses sense passió, només podia atalentar els infants delitosos de trompeta, de cavallet de cartó, de nina, o ninot, i d'aquelles bufetes de goma que s'inflaven, feien un xiulet llarg i, a la curta o a la llarga, petaven als nassos. (Per cert que el primer firaire que va portar-les a Móra, va descobrir l'Amèrica.) Com s'explica, doncs, aquella afluència de forasters (de Móra la Nova, però, no gaires car ja hem dit que les dues poblacions estaven de punta), aquella gernació inusitada? L'explicació surt d'un fet i és que Móra d'Ebre, vila de 4.000 ànimes, oferia, al marge de la fira, certs atractius menys innocents i de més consistència. Així, mentre els petits i les petites, agafats de la mà del pare, de la mare o de la germana gran, badaven en el clos de les barraques o pujaven als cavallets, els joves de quinze o setze anys, altres de més granats i fins homes declaradament madurs, entraven d'amagatotis a Can Llesca, o al cafè del Pinella, on podien pessigar les anques de les cambreres o jugar al monte si això els feia més gràcia. Al monte, sovint, no l'encertaven, però a l'altre joc l'encertaven sempre. (Són coses que vaig anar sabent amb el pas dels anys.) A part d'això, la gent anava a Móra a berenar. No fer-ho hauria estat un mancament als costums establerts, un sacrilegi gairebé. Els petits menjaven, per regla general, torrons de Xerta (de mel i avellana) i bevien gasoses (o «gracioses» com diuen allí). En aquell temps les gasoses morenques d'una determinada casa passaven per ser les millors del món i llur bondat pervenia, segons deien, d'un secret que passava de pares a fills. A Móra se'n gloriejaven i parlaven de les famoses «gracioses» com a Sant Sadurní deuen parlar del xampany. Als nois, però, tant se'ls en donava d'una marca com d'una altra (el que fa la ignorància!) i el seu goig principal, abans de beure, consistia a desfer els cordills vermells que amarraven el suro i a fer-lo petar. Com més petava i més lluny anava, més gran era el plaer. De vegades, malauradament, rere el suro sortia un raig del líquid borbollejant la qual cosa indignava els petits. Els xicots menyspreaven les gasoses i demanaven un cigaló d'anís o de calisai. Ara, els gats vells, els entesos, cercaven les tavernes del carrer de la Barca, a la vista del riu, s'entaulaven i es feien servir grans amanides de ganyims —o de «sorreta»—, tomàquet, ceba i olives negres, menges suculentes i d'un cert rascalum, que feien raspera la qual calia suavitzar a còpia de traguejar copiosament.
Així, entre una cosa i l'altra, tothom trobava el que cercava, passava el temps d'una manera més o menys agradable i, al final, la gent retornava a casa amb l'aire pansit i amb les butxaques buides. Devia ser això el que suscitava la coneguda paròdia: —On vas?— A fira! (amb entusiasme). —D'on vens?— De fira... (tristament). [...]
Entre la doble fila de les barraques hi havia un passadís estret on s'amuntegava la gent. Calia veure-ho tot i això no era possible en una passada ni en dues. Pepito i jo suàvem com a carretells i no ens cansàvem de mirar i admirar. Jo portava una pesseta en xavalla que començava a fer-me nosa. I encara que a casa tenia moltes joguines, em sentia disposat a comprar la fira en pes començant per un vaixell de guerra, llarg com el braç, de corda, i una gorra d'almirall amb una àncora daurada al damunt de la visera. També em feia goig una barca amb totes les veles desplegades. (Decididament, el mar m'atreia.) I, de més a més, tenia el propòsit de berenar en el fons d'una vella taverna marinera —diguem fluvial per a ser més exactes—, en companyia de Pepito. (Ell portava un ral a la butxaca.) Abans, però, calia comprar el vaixell de guerra. El tenia a la vista, una mica escorat contra un canyís, amb les tres xemeneies altives i tots els canons en formació de combat. Pel fet que sempre he estat indecís i ple de dubtes en el moment de comprar, vaig dir, secretament, a Pepito, mentre li assenyalava amb els ulls el gran bastiment: «Pregunta quan val». Ell s'adreçà al venedor, un home alt i ferreny que portava un bigoti plujós, de pirata, i una brusa color de rovell d'ou. I apuntant el cuirassat amb el dit, preguntà amb decisió: «Quant val aquell barco?». L'home de la brusa ens mirà compassivament i contestà: «Sis pessetes». El vaixell s'enfonsà ràpidament enmig d'una boira negra i vam sortir de les barraques amb l'aire derrotat dels qui, realment, acaben de perdre una batalla.
Vam anar a meditar contra la barana que donava al riu i, mentre contemplàvem el pas indiferent de l'aigua, va fer-se l'hora de berenar. Justament, al nostre davant teníem una parada de torrons, «casquetes» i magdalenes. La venedora feia brandar un gran arruixador de tires de paper multicolor sobre la taula i quan oblidava un moment de moure el braç, un núvol de mosques s'aplomava i cobria les llaminadures. Vam comprar dos torronets rodons, esgroguissats i prims com tels de ceba, amb alguna cagaradeta d'afegitó, i dues magdalenes. Caminant i menjant, vam creuar la plaça per la banda exterior de les barraques, i vam fer cap als porxos de fusta on venien les incomparables gasoses del secret. Estaven en remull dintre un bassiol. Vam despatxar-ne dues —una per barba— i, després de pagar, vam constatar que la nostra fortuna havia baixat molt. De fet, no sobrepassava pas els vint cèntims. El nostre estat d'esperit, tal com sol passar, s'acordava amb la situació econòmica. Devien ser cinc hores i el sol encara batia fort sobre la plaça cada vegada més plena, mes estrident, més polsosa. Arruïnats, decebuts, suats, sense vaixell, ni barca, ni gorra, no sabíem què fer ni on anar. A dos quarts de sis, portàvem les barraques a l'espatlla i la plaça ens queia al damunt. Vam pensar que el millor de tot consistia a renunciar a les glòries del món i retornar a casa. I, en definitiva, podíem estar contents ja que no havíem pres mal, arribaríem d'hora i no faríem patir els nostres familiars.
Matí al bar
S'han vist sovint al bar
a les hores de sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
¡Ah, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
¡Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.