Edicions 62 - 1996 - Barcelona
L'Empordà vist com a rebedor català de les civilitzacions clàssiques és el substrat més culte, el més refinat i intangible de la mitologia empordanesa. Respon a un parell d'evidències històriques: Rhode (> Roses) va ser una de les colònies gregues més antigues de l'occident mediterrani, i Empòrion (> Empúries > Empordà), la ciutat grega més important de la península i, més endavant, la porta d'entrada de la romanització (Via Augusta; escampall de poblats i vil·les que donaran topònims tan característicament empordanesos com Viladamat, Vilacolum, Vilamacolum o Vila-romà) i de la cristianització: el bisbat d'Empúries és conseqüència de la comunitat constructora d'una basílica paleocristiana sobre la Neàpolis grega i està documentat del 516 al 693 (el bisbat s'extingeix com a conseqüència de la invasió àrab i es converteix en reivindicació nostàlgica dels comtes d'Empúries: origen de molts conflictes amb el bisbe de Girona i, sobretot causa de l'existència de la magnífica catedral de Castelló, alçada per impressionar i pressionar, inútilment, a favor del retorn de la seu episcopal).
Aquest substrat històric, de tota manera, no explicaria gaire res més que un record vague: amb el passat pelat, un mite no fructifica. Sobretot si es tracta d'un mite refinat: l'Empordà entès com a port del classicisme. De fet, aquesta llegenda forma part d'una de les més belles i més intel·ligents invencions del Noucentisme (el primer moviment nacionalista català amb intel·lectuals orgànics i voluntat de poder). I per observar-lo amb una certa perspectiva, haurem de fer una petita excursió: El sentimentalisme català romàntic del segle XIX s'havia inspirat, com tot el romanticisme conservador europeu, en la tradició medieval, i va recrear el passat gloriós d'una Catalunya romànica, gòtica i militar, la qual, després de fer-se un raconet propi en la reconquesta peninsular contra els àrabs i després d'haver assajat sense sort la creació d'un imperi cap al nord amb els comtats occitans, s'havia expandit gloriosament pel Mediterrani. Els noucentistes, en canvi, van voler construir una identitat en la qual no pesés tant la idealització de la història com el simbolisme d'un ideal civilitzador. Els noucentistes volien depurar Catalunya del populisme estil Pitarra, del ruralisme barratinesc. de la dependència provinciana i del romanticisme exaltat i gasós. I van reinventar Catalunya presentant-la com un territori sembrat des de ben antic per les llavors més nobles de la cultura occidental: les llavors del classicisme, enteses com a substrat de la Catalunya futura. D'una societat civilitzada, en sintonia amb els fonaments culturals de l'Europa rica i cultivada.
Els antropòlegs diuen que no hi ha cap identitat que no hagi estat construïda (i reconstruïda) per mites fundadors. L'operació noucentista era intel·ligent: Catalunya sortia amb molta confusió d'uns segles de dependència cultural forçada i la recuperació romàntica havia estat més aviat escumosa: estrictament sentimental. «Vulgues, Artemisa -escrivia Eugeni d'Ors- per record i amor a la vella Catalunya grega, donar un sentit a la moderna Catalunya confosa.» Feia falta un bany d'higiene clàssica: depuració, ordre, civilitat, pedagogia. Europeïtat. Es tractava de fer recular el naixement de Catalunya, de remarcar que no havia sortit, com proclamaven els romàntics, d'un esqueix de Carlemany, sinó de les llavors gregues d'Empúries.