Editorial la Campana (Barcelona), 1999
Avui hem contemplat una mena de miracle. Al fil de l'horitzó, al nord, inesperadament, hem vist que s'obria una llenca de cel clar, prima però lluminosa. Ho hem comentat il·lusionats: «S'aixeca la tramuntana!»
De mica en mica, sobre Girona, el cel blau i límpid, tocat d'un puní de grogor de la posta, ha anat creixent. La tramuntana encara no ens arribava, però es veia que anava avançant i arraconava la nuvolada cap a migdia, com qui plega una estora. Quin espectacle! Ha vingut un moment en què la meitat del cel l'havia guanyada la tramuntana i era immaculada, d'una puresa cristal·lina, mentre que a l'altra meitat s'acumulava la torbonada, que s'havia tornat encara més fosca, d'una blavor profunda, de grop. La sort de la bromassa, però, ja era decantada. Semblava un exèrcit de molta aparença i petulància que, a l'hora de la veritat, és expulsat del camp de batalla per un enemic eficaç, fornit i ràpid. La boirada s'ha anat acastellant a migdia i a ponent, amb turbulència, resistint l'embat de la tramuntana amb escassa fermesa, fins que, en menys d'una hora, no n'ha quedat ni rastre.
Llavors ha arribat la nit amb una lluminositat bellíssima, amb un cel d'una blavor marina, metàl·lica, més intensa al punt alt de la volta, des d'on anava difuminant-se, amb una gradació de gran finesa, fins al daurat de la posta, sobre el qual es dibuixava el perfil del Montseny i de les muntanyes de ponent.
El dia, oblidat l'ensurt, esvaïda l'amenaça, s'ha adormit amb una gran pau, a poc a poc. A entrada de nit, com si fos un fanal de fira, del cel penjava una lluna tendra, fulgent, d'una blancor tímida. En un camp llunyà, un pagès cremava un munt de matolls i canyes seques i les flames dansaven en l'aire de tramuntana i s'enlairaven com si volguessin calar foc a la lluna.
Així, el capvespre d'avui ha estat molt especial, d'una qualitat i una finor peculiars. Aquell punt de boira que sempre entela la blavor del cel en aquest temps, havia desaparegut. Hi havia un cel net i lluent, com en dies de tramuntana, a la tardor. L'aire semblava rentat i filtrat. El sol tornava a escalfar, però la seva llum s'expandia amb una altra tonalitat sobre el paisatge, donava als boscos una verdor més intensa i al cel una blavor transparent. Els tudons tendres emprenien un vol elegant i ràpid d'alzina a alzina. Sentíeu que som a l'estiu, però es respirava una frescor i una humitat molt agradables. Després de tants dies de pols i pedregar, els peus, als camins, retrobaven el goig de trepitjar terra molla, un gust que, en altres èpoques de l'any, detestaríeu. Al Celrè, que ha revingut, un eixam de crancs de riu arrossegats per l'aigua miraven de remuntar el curs cap als seus caus.
La posta ha estat llarga, serena, clara, amb una llum daurada, d'una gran bellesa. Sobre les Gavarres s'ha alçat la lluna, que aviat farà el ple. Durant uns minuts, mentre a llevant, la lluna començava a projectar la seva llum líquida, nocturna i pàl·lida, a ponent encara s'anava fonent el coure de la posta. Aquesta coincidència ha estat el preludi d'una nit de juliol fresca, dominada per la llum lunar, com un llençol de fil, blanc i olorós, que cobria tanta vida emergent i adormida.
Aquesta nit la lluna fa el ple i a entrada de fosc s'eleva, lenta i majestuosa, per l'horitzó de llevant, sobre les alzines de les Gavarres. A mesura que el dia s'esvaeix, la resplendor lunar s'imposa, poderosa i subjugadora. En un cel cristal·lí, d'una blavor pulcra i homogènia, senyoreja entre les estrelles. Aquesta lluna us domina els sentits, us captiva el pensament, us pren la llibertat, us absorbeix. La seva llum blanca, misteriosa, banya la casa, entra, com un braç d'aigua, pels finestrals i ho toca tot, els mobles, els objectes, els llibres, amb una mà màgica i ho transporta a un altre món. La casa, sota la lluna, es transfigura i el paisatge es torna irreal, com un decorat de teatre il·luminat amb un estrany caprici.
Aleshores hem tingut el moment més màgic del dia, que només se sol poder viure amb aquesta intensitat a l'estiu. A llevant la lluna anava il·luminant-se. Semblava una peça d'ivori, brillant, vernissada. A llevant ja dominava la claror de la nit. A ponent, en canvi, sota la solitària lluïssor de l'estrella del dia, com un far en el cel, encara es percebia la llum del crepuscle, la llum d'un sol ja llunyà, que agonitzava sobre el paisatge. Així, mirant a una banda i a l'altra del cel, es podia contemplar alhora -i la distinció era ben clara- la nit naixent i el dia que declinava.
Era una imatge d'una bellesa insòlita, la pura visió material del pas del temps.
Ha durat pocs minuts, però. La lluna s'ha anat elevant, cada vegada més majestuosa. Mostrava, amb una claredat diàfana, la seva orografia, que tant ha fet somniar els homes al llarg dels segles. Regalava sobre la terra una llum blanca, densa, benefactora i totes les formes de vida reposaven del martell del sol i es lliuraven a l'abraçada maternal i aquàtica de la lluna. La nit serà breu, però per a tot el que viu i respira serà consol i manyaga fins que demà el galop dels cavalls que estiren el carro del sol ressoni de nou a llevant, entre pols i fúria.