Núria

Autor: Jordi Sarsanedas i Vives

Núria

Quan dic mar,
només parlo del mar
de músculs tibants i escuma,
alt i dret,
amb la rosa dels vents per cabellera.
Però també de la nit, tendra i severa,
i del bres que no gosa ser cançó.

Quan dic ginesta, que ho tinguis ben entès,
parlo del sol esbatanat al front d'un cel
blau com el foc
i de cansar-se feliçment
rostos amunt.

Quan dic muntanya, parlo de l'estesa
de conreus i de boira fugissera,
i l'horitzó s'amaga
cap on es perden el riu i el reng de vimeteres.

Quan dic hivern, evoco
el plat de sopa que fumeja a taula.

Quan dic sorra, parlo de passar el pit
pels herbassars de posidònies,
un goig cualluent.

Si no dic res, és la tarda: s'allarga
darrere el vidre, i la llum
bri rere bri se'n desaferra.

Quan dic dormir, parlo de llibertat,
de crueltat en la immediatesa del somni.

Quan dic ciutat, veig la plaça
fecundada, voldríem, pel crit nou d'abrivada.

Quan dic ciutat, veig la cara mesella
d'un viure ras, eixarreït.

Quan dic el teu nom, parlo de l'alegria
de camins i parades, de bivacs i de sostres,
de la celebració deis teus ulls i el teu riure,
de la pau que retorna i de l'engrescament,
de l'exigència i de la gratitud,
de l'abandó constant i compartit,
de la claror de l'alba per entre els teus cabells.