Quaderns Crema - 2003 - Barcelona
L'aspre bruel dels bous mugins ressona
en l'aiguamunt que trenca el Grau, on suren
entra l'arena morta les petxines.
És el moment que el sègle, las de noses,
com una serp muda la pell que deixa
vora el camí, mantell perdut de nacre,
pels collarets mirífics de la lluna.
I al coll submís de Panissars, Hanníbal
marca la petja on Pere el Gran exulta
al pas de l'oncle mort, i els almogàvers
espaventables, en allau, barregen
l'host pestilent en fuita vergonyosa.
Vila de Lledó, la senyorial,
la dels olivars fullats d'or i plata,
les feligresies de baix i de dalt,
el clos de canonges en col·legiata,
i un odi rival
entre el veïnatge de cada beata,
si no surt de missa pel mateix portal!
Magaulí –comte reu d'enveges
reials-, jacent estàtua de pàl·lid
marbre, en l'obaga de la Seu purpúria
vessa el robí de sang, última gota
que sobreïx la copa enverinada.
La mare em deia que, essent criatura,
va bressolar-me una dona de Llers.
Suau embruix que en mi encara perdura,
em prenc la vida com si fos en vers.
Temo la mort, incisiva cesura;
l'amor em sembla d'inútil esmerç.
Ai, a vegades la vida és molt dura
ai, a vegades el ritme és molt ters.
L'alexandrí que té corbes de sina
talment un dors sibil·lí de serpent,
l'hendecasíl·lab que s'infla i declina
massa em són causa de goig i turment.
Els versos ragen a doll, perquè al caire
del cor, batega una bruixa cantaire.
Bruixots i bruixes en folles rengleres
volten la vara de Roland;
cap per avall, llurs sinistres crineres
baten els núvols escombrant.
Tota la nit és teixida amb musica.
El sac de cuiro té el gemec
del riu d'argent, del gripau que somica,
o l'oriol d'esquiu renec.
Com ratpenats, ara es pengen al sostre
del cel blavenc amb un sol dit;
adés, celant la careta del rostre,
van per les frondes de la nit.
Bufen els corns del gregal en comparsa,
cascavelleja el gai estel,
canta la deu, xiscla folla la garsa;
vidre sonor, s'esquinça el gel...
Bruixots i bruixes en màgica fuga
ixen de nit a donar el tomb;
les set arcades del pont de la Muga
tornen el riu de seda i plom.
Com fumarel·les s'enfilen pels arbres
prenent les branques per camins;
topen de cap amb els bocs i les cabres
si, enllaminits, van als Salins.
Juguen a acuit amb la lluna, la bruna,
entre els xiprers parroquials;
llisquen alats dibuixant la llacuna
amb pas de danses rituals.
Cada llersenca a Palau troba un èmul,
mentre es pentina a sol batent
i s'emmiralla al llac blau que es fa trèmul
de l'alimara d'Orient.
Mentre apaivaguen afrosos desficis
damunt el dolmen secular,
frisen, enyors d'oblidats sacrificis,
les alenades de la mar.
Diuen pels aires la malaventura
reminiscent d'una altra fe,
mentre s'esquerda la posta insegura
que torna ardit al faune obscé.
I es fan lleugers com els ulls de la daina
de les febleses de la son.
El món antic trenca un bleix de becaina...
Els grills li resen la non-non.
I el canyer a cor, cada canya una lira,
plora elegies de difunt;
la dolça gralla del tòtil sospira...
Quan el mussol fa el contrapunt
tornen a prendre's en amples rengleres
bruixots i bruixes follejant
i, en l'alta nit, llurs alades crineres
vessen un rou de diamant.