Destino (Barcelona), 1960
A penes havien ultrapassat Corbera, quan en un revolt del camí els nostres amics contemplaren, al peu de la serra de Cavalls, l'alterós campanar de Gandesa, vila que, a partir del sisè setge, fou ascendida a ciutat amb els títols de MOLT LLEIAL, HEROICA I IMMORTAL CIUTAT DE GANDESA, i declarats els seus habitants exempts de contribució i de lleves d'un a deu anys, a judici de les Corts.
Gandesa vivia en permanent vigilància. Entorn del perímetre de la població, els gandesans havien obert un fossar de sis metres d'ample per quatre de profunditat. No tenia muralles, però totes les sortides dels carrers havien estat emmurades i espitllerades. Dalt del campanar, un sentinella de la Milícia Nacional sotjava constantment els camins que conduïen a Gandesa.
S'entrava a la població per una porta única: la de Corbera. El caporal de l'escamot de la guàrdia examina els papers de Montpalau i, veient que es tractava d'una persona important, els conduí, de seguida, a casa del batlle, Josep Alcoverro, a qui deien "Pep Timbales", que ocupava una casa grandiosa, laberíntica i barroca, davant per davant del famós porxo romànic de l'església. Montpalau explicà l'objecte del seu arriscat viatge a Josep Alcoverro —que, sigui dit de passada, era procurador dels Tribunals— i veié com aquest es quedava bocabadat pels extraordinaris esdeveniments que li contava i pel perill que representava per a Gandesa la presència pròxima del Mussol. Com que, naturalment, ignorava la tècnica defensiva de l'all, Josep Alcoverro volgué, de totes passades, que Montpalau donés una dissertació pública, que tindria lloc a la Societat Recreativa, aquella nit, si és que el dissertant no es trobava massa cansat, per tal que la població aprengués aquella eficaç tècnica defensiva.
Montpalau i el seu parent foren complimentats a l'acte, amb la cortesia més exquisita, per Antoni Galvan, el metge, erudit lector i gran coneixedor dels plaers de la taula, que era, per temperament, una mica voltairià. Acudiren, també, Oriol Mani i Josep M. Pasqual, dos jurisconsults casuistes, amb ulleres fumades; Francesc Escoda, director de l'Administració de Correus, gran calador i cantador de jotes; Josep Sol, ric comerciant a l'engròs, de vèrbola matemàtica; Pablo Ruiz, apotecari, filòsof a estones perdudes, aragonès de soca-rel, que sabia la recepta complicada d'una menja refinada: Vespedo. Comparegué, per fi, el notari Manuel Ocaña, liberal, una mica francmaçònic, eufòric ballador de polques.
Donaren un tomb pel poble, begueren vi de la Terra Alta, cosa que produïa una agradable escalforeta a l'estómac, i contemplaren el cel estrellat.
Havent sopat, Antoni de Montpalau ocupa la tribuna del saló de conferències de la Societat Recreativa. Era un saló que, al mateix temps, servia per a fer-hi ball. Fou presentat pel batlle, Josep Alcoverro; que aprofità l'ocasió per a dir unes quantes paraules gruixudes contra la carlinada. Després, Montpalau, amb paraula justa i ponderada, tenint l'auditori suspès d'un fil, explica el seu objectiu, que era la determinació científica de la naturalesa del Mussol, terrible vampir camuflat de guerriller.
Com sempre, Montpalau obtingué un èxit apoteòsic. Fou molt felicitat per les simpàtiques autoritats gandesanes. Abans de marxar, una rondalla d'aficionats interpretà l'himne de Riego i Las habas verdes.
Les autoritats acompanyaren Montpalau a la fonda, on l'esperava un llit dur i grinyolador. Després, fent-se creus de la saviesa del nostre jove científic, se'n tornaren a la Societat Recreativa a jugar al set-i-mig.
Desembocà al Pla de les Comèdies, on grups de menestrals i de pagesos comentaven els esdeveniments de la guerra carlina. Hi havia cecs que venien romanços, i unes dones espitregades oferien per dos xavos el retrat del general Mina i la litografia il·luminada del seu estómac devorat per un càncer.
Faltava poc per al migdia. El sol acariciava les façanes de les cases i l'empedrat de la Rambla de Santa Mónica. El cel era límpid i d'un blau transparent. En un esforç titànic, l'"àurea picuda", en la seva rigidesa, maldava per entonar el seu cant irresistible en homenatge al cavaller de Montpalau, però l'acústica no era favorable i la gent, a part de les cançons de moda de significació política, només es complaïa a escoltar els aires de la "Fattucchiera", de Vicenç Cuyàs, jove de vint-i-un anys, que moria tristament, el dia i a l'hora mateixa en què la seva òpera era aplaudida amb deliri al Principal.
Romangué un moment entristit i pensarós. Recordà com, no sabia on, havia llegit que els elegits dels déus morien joves. Però l'espectacle, ni que fos "in mente", de la joventut sacrificada el deprimia. Procurà derivar els seus pensaments devers el camp preferit i considerà com era de llarg encara el camí, i dificultós, per a assolir la completa classificació de les espècies animals. Si, almenys, el règim del país fos estable i els servils no s'entestessin a fer triomfar la reacció i la intolerància. Se sentí, de sobte, inflamat per les seves conviccions liberals.
Havia arribat al Baluard de les Puces. A la caserna de les Drassanes, una mica més amunt, la tropa maniobrava i, pel seu aspecte i per les precaucions que prenia la guarda, alguna cosa no marxava com calia a la ciutat. Els soldats duien uns uniformes de color blau i vermell, amb cartutxeres de cuiro pintat de blanc, i capells altíssims. Cada dos per tres hi havia revoltes i bullangues, execucions o assassinats. El país estava en plena efervescència. Encara hi havia runes i edificis ennegrits de llavors de la crema. El poble baix cantava:
Van sortir sis toros.
Tots van ser dolents.
Això fou la causa
de cremar els convents
A llur davant aparegué, sinistre, el bastiment enrunat del castell de Mataplana i la silueta de la capella de Sant Joan de Mata. Caigué un llampec seguit d'un gran tro.
El canonge Matons es tragué el breviari i es posà l'estola. Els restants expedicionaris s'asseguraren de les creus pectorals i es palparen les butxaques a la recerca dels alls. Cabrera havia envellit considerablement.
S'anava fent fosc i el sol descendia per a colgar-se darrera les muntanyes. Montpalau decidí que havia arribat el moment tan llargament esperat. O ara o mai. En efecte, era el moment oportú. Féu un senyal indicant la porta del terrible castell, i allà es dirigiren els nostres amics, que mantenien, entre ells, un silenci impressionant. En penetrar al clos del castell se sentí un udol llarg, endolat, funerari, com el d'un llop perdut pels voltants. Se'ls posà la pell de gallina, esgarrifats, i s'aturaren en sec, interrogant-se amb la mirada.
Fou uns moments, només; car Montpalau, tement que no es fes massa tard i vingués el capvespre, avançà algunes passes sol. Això trencà el sortilegi, i tots avançaren com un sol home.
Baixaren les escales de la cripta a la llum d'unes llanternes. Hi havia per les parets una gran quantitat de sepulcres de pedra, reposant en mènsules esculturades, antiquíssimes. Es llegien, pertot arreu, inscripcions amb un llatí indesxifrable. Grans teranyines creuaven, en totes direccions, la gran volta de la cripta.
Com era d'esperar, al centre, hi havia un gran sepulcre destapat, sense llosa. S'acostaren cautament, enarborant els alls, pel que es pogués esdevenir. Dintre del sepulcre, l'esguard atònit dels presents contemplà el cos vigorós, de gran talla, de l'embaixador que fou de Sa Majestat, Onofre de Dip. Anava cobert amb una gran capa i tenia el rostre fresc i en la característica actitud dels No-Morts, quan no es poden valer. Era un rostre ferreny, en certa manera noble, velat per una gran tristesa.
El sol devia estar a punt de colgar-se. El canonge Matons s'avançà i amb veu solemne resà els exorcismes. Se sentí un soroll estrany que eixia d'aquell cos prostrat. Quan acabà, Montpalau, repetí la fórmula del conjur màgic:
El vampir és al llençol.
Un cadafal és son bressol.
Hi dorm amb la lluna i el sol.
Llavors es produí quelcom d'increïble. El rostre del No-Mort, del vampir, reflectí una gran pau i un mig somriure se li dibuixà als llavis. Lentament, després, tota la sorprenent frescor es marcí, la pell anà corsecant-se i esdevingué terrosa, momificada. Era horrible, però tranquil·litzador. Aparegueren els ossos i feixos de cartílags. Tot s'anà polint de mica en mica. Finalment, quedà reduït a cendres.
En un sol pensament, tothom es girà vers el comte de Morella. Com per art d'encantament — i així ho era, en efecte — aquest sentí com li revenien les seves antigues forces i li tornaven els colors a la cara. Montpalau l'examinà i veié com els dos foradets havien desaparegut totalment.
La petita comitiva caigué de genolls i es resaren pietoses oracions per l'ànima del difunt. S'entonaren també accions de gràcies per la gran mercè atorgada. L'angoixa i l'estranya tensió anteriors havien estat substituïdes per una serenitat miraculosa. Tot era diferent ara, i els cors bategaven àvidament
L'aire fresc els sobtà a la cara quan eixiren de la cripta, després de col·locar la llosa damunt del sepulcre definitiu d'Onofre de Dip. Havien desaparegut els núvols amenaçadors i una dolça posta de sol agonitzava darrera el blavós horitzó.
El gorg dels Banyuts, una mica més avall, lluïa amb una llum fosforescent que, a poc a poc, s'anà apagant.
Impensadament, hom veié, en una estranya visió retallada contra el cel, el príncep Lichnowsky que cavalcava adelerat, deixant enrere la ciutat de Berga. El seu rostre reflectia espant i un desconcert total, definitiu. Cavalcava, furient, devers Castellar de N'Hug. A la seva espatlla s'agitaven les fúries infernals.
L'ull penjava una mica fora de l'òrbita. L'iris tenia quelcom de fosforescent en la mitja penombra, però cada dia, a la mateixa hora, quan la llum venia a tocar-lo, es feia dur i precís, i tota la massa de vidre prenia una significació maligna i obsessiva. Hom hi podia veure reflectides les sedes de les tapisseries que recobrien les parets de domàs daurat, però amb petites taques d'humitat, ja un xic florides pels anys, i la catifa de Bangkok, present de l'arxiduc d'Àustria, quan aquest abandonà escapat Barcelona poc temps abans de la gran catàstrofe. Més enllà, l'ull s'esforçava a resseguir el graciosíssim vol aturat de l'"àurea picuda", tan coquetament adornada de bells colors, o ponderava el pelatge arnat del "simius saltarinus", comprat a Jefuda, el jueu del call, per Jaume Salvador, el gran botànic que començava a burlar astutament, per amor a la ciència, els preceptes del Sant Ofici. L'ull fixava en particular la imatge de l'"otorrinus fantàsticus", petit animal molt ferotge que disparava, a regular distància, unes petites però mortíferes pues, com si fossin sagetes enverinades. Provenia de l'Àsia. Molt més enllà de l'ull, fora del seu abast, hi havia les vitrines dites "macabres" amb restes humanes reduïdíssimes, caps, orelles, llavis estranyament dissociats de l'estructura de la faç, vagarosos records de protuberàncies fàl·liques, tot amb una repulsiva qualitat d'organisme vivent. Provenia de les selves americanes. L'ull, però, exasperava la seva violència davant de les flàccides "tènies intestinalis", que, submergides en un líquid grogós i indefinible, dintre de pots de cristall, es movien amb pausa i cadència a la més petita trepidació. En nits de lluna plena, una ombra es retallava contra els vidres de la galeria i, sense explicació satisfactòria, penetrava a l'ampla estanca del museu, devers les formes viscerals.