Les meves confessions

- 1965 - Tortosa

Autor: Joan Baptista Manyà i Alcoverro
Indret: Tomba de mossèn Manyà (Gandesa)

Heus ací, en resum, la confessió franca i ingènua del que jo sento en aquest particular. Mai no m'ha preocupat si pot considerar- se arribada, o no, a la glòria del talent la meva intel·ligència; ni em pertany a mi de judicar-ho; els qui es prenguin la molèstia d'estudiar- me, tenen el dret de valorar la meva producció intel·lectual i classificar-me on em pertoca. I per si de cas algú benignament em qualifica amb elogi, ja li confesso per endavant, amb tota sinceritat, que un dels pensaments que floten més destacats en l'ambient de la meva consciència és aquest: he estudiat força i algun resultat, encara que sigui modest, hauré collit durant la meva vida; però estic convençut que si molts dels meus companys escolars haguessin estat secundats, com jo, per circumstàncies favorables, haurien pujat més que jo en el cel de la intel·ligència; i viceversa, la meva vida, amb les noses i dificultats que patiren ells en el camí de l'estudi, hauria restat més endarrerida que la de molts dels meus condeixebles.
Opinem que no cal haver assolit un grau elevat de perfecció ascètica per immunitzar-se de certes vanitats; basta tenir alguna dosi de seny i no haver perdut del tot els elements del sentit moral. Els èxits i els fracassos en matèries intel·lectives, si fa o no fa com en les altres matèries humanes, procedeixen, no sols de les qualitats personals i de l'esforç de cada individu, sinó també d'un conjunt imprevisible de contingències que, obrant sobre la personalitat amb una trama misteriosa d'accions i reaccions complicadíssimes, exalten o deprimeixen els valors d'una intel·ligència, la porten al reeiximent o a la fallida. Atzar? Fatalitat? Providència? Com vulgueu.
En tot cas, desinflament implacable de vanitats personals. I això, encara, en el terreny dels valors veritables; car en el de la reputació i de la fama pública, la pedanteria, el partidisme, les simpaties o antipaties, la ignorància i tota la gamma inconfessable de les misèries humanes són, massa sovint, les que donen el títol de savi i reparteixen credencials de talent, amb un criteri tan fals i tan injust com el que impera en tots els altres ordres de la vida humana.

Autor: Joan Baptista Manyà i Alcoverro
Indret: Claustre de la catedral (Tortosa)

Ací em ve a la ment un record de la meva joventut, intranscendent, vulgar si voleu, però que em fou ben alliçonador. Era cap a la trentena ja encetada de la meva edat. Havia obtingut la canongia magistral de la seu de Tortosa, i un dels primers sermons de taula que em tocà fer, fou el de l'assumpció de la Mare de Déu. Calia lluir-s'hi, tant per donar gust als amics i confondre els èmuls, com per esplaiar la sinceritat i el fervor de la meva devoció mariana i l'originalitat del meu ideari mariològic. I vaig dedicar uns dies a perfilar el sermó: valorant arguments, ajustant comparacions, acabant els paràgrafs amb exclamacions de força retòrica, etcètera.

Acabat el sermó, els companys em felicitaven, però un capitular amic i dels de més solvència intel·lectiva em deixà anar aquest comentari: "així m'agrada l'oratòria: ben senzilla, ben clara, ben espontània. Segur que has posat molt poc treball per preparar aquest sermó. Semblava que improvisaves". Calculeu la decepció que em produïren aquestes paraules. Jo que em pensava haver fet una filigrana densa de teologia i vibrant d'emoció mariana, em trobava haver fet una vulgaritat: un sermó que s'improvisa i cau com una perorata anodina. Vaig fer el propòsit de no emprar-me mai més en una preparació com aquella. I efectivament, el sermó següent (també de tema marià) el vaig pronunciar gairebé improvisant. Escamat dels resultats d'aquella preparació primfilada, ara parlava sense un ordre concret prefixat; anava parlant tal com m'anava rajant: incoherent superficial, vulgar... Però vet-ací que aquell mateix il·lustre capitular en féu aquest comentari: "ara sí que has preparat bé el sermó: profunditat, eloqüència, ordenació d'idees! Magnífic, un gran sermó de magistral!".

Autor: Joan Baptista Manyà i Alcoverro
Indret: Antic Seminari (Tortosa)

Els estudis del Seminari es divideixen — o es dividien en el meu temps— en tres etapes: llengua llatina, filosofia i teologia, a base dels estudis que s'hi fan, com a assignatura primària. Ben documentat en coneixements gramaticals com vaig eixir de la meva escola, tenia una bona preparació per a l'estudi del llatí. El primer curs m'hi vaig dedicar intensament i amb èxit manifest sobre els meus companys, la gran majoria dels quals mancaven lamentablement de preparació gramatical, àdhuc de les nocions més elementals. Als dos mesos de començat el curs, es van fer les oposicions a Emperadors. Fórem tres els opositors. Els meus contrincants sucumbiren, l'un per 12 i l'altre per 13 faltes, i jo, amb tres, vaig ésser proclamat Emperador de Roma. El meu rival, l'Emperador de Cartago, era un noi que declinava i conjugava amb una velocitat vertiginosa, que marejava l'adversari. La primera vegada que ens enfrontàrem, m'impressionà d'antuvi aquella rapidesa admirable; però, sense arribar a perdre la serenitat, fent-li preguntes subtils i capcioses, el vaig derrotar completament, i ja mai més no va tenir coratge de plantar-me cara. Vaig restar, doncs, pràcticament sense rival i, mancat d'aquest gran estímul, xerrotejava i jugava tot sovint a la classe. El professor se n'adonà i, per esmenar-me, em feia preguntes, quan li semblava que jo estava més distret. Em confessà, uns anys després, que mai no havia pogut trobar-me distret del tot, que sempre li vaig respondre a to. És un cas d'agilitat, o si voleu pluralitat, de l'atenció, però no té res d'extraordinari.

Autor: Joan Baptista Manyà i Alcoverro
Indret: Santuari de Mig Camí (Tortosa)

Vespertina tardoral (fragment)
Muntanyes del Port nimbades
de colors de sol ponent,
que guaiteu sempre callades
amb quietud amatent
sobre les amples conrades
de la banda d'Orient!
Muntanyes i serralades
que us alceu al firmament,
amb les testes coronades
de la glòria fulgent
de colossals nuvolades
que canten triomfalment
al to d'imponents bufades
la cançó eterna del vent:
del vent que davalla a onades
de frenètica corrent
per les rocoses baixades
xiulant furiosament.
Vent de dalt!, alè de Déu
vibrant com clarí de guerra
que omples de la teva veu
i dels teus xiscles, la serra.
Vent de dalt! que duus aromes
de les muntanyes eternes
i ens baixes de dalt les comes
de nit, claror de lluernes.
Vent de dalt! estrepitós,
que l'esglai al cor ens portes
quan aterres poderós
oliveres de rails fortes.
Vent de dalt! qui és qui et detura
quan davalles furient
com el buf omnipotent
de l'esperit de l'altura?
Vent de dalt! deixeu-li pas!
és la glòria de l'Altíssim,
que mou, perquè la sentíssim,
la potència del seu braç.

Autor: Joan Baptista Manyà i Alcoverro
Indret: Santuari del Coll de l'Alba (Tortosa)

El Carmel de Tortosa (fragment)

Madona, santa Maria,
Senyora del Coll de l'Alba,
jo que faig la vida ací
al peu de vostra muntanya
i a tothora vos contemplo
dalt d'aqueixa serralada
vull dir-vos la meva lloa
de cara a la tramuntana
que passa per eixos colls
i en davalla perfumada
dels efluvis, de l'encís
de la vostra recordança.

Voldria copsar i reprendre
com un ressò, la tonada
que canten eixos turons
que us serveixen de peanya:
la canten a mitja veu
com una remor callada,
com una salmòdia ignota
de litúrgia mariana:
una vaga melodia
portada a través de l'aura
d'allà lluny, des del Carmel
mar endins, de l'altra banda.

El Carmel de Palestina,
com el nostre Coll de l'Alba,
de la mar s'alça a la vora,
de la mar mediterrània.
I a través de la blavor,
tots els dies a trenc d'alba
la muntanya carmelita
i nostra sacra muntanya
com vells amics es saluden
pel reflux de les onades
que a honor de Maria verge
van de l'una a l'altra banda.