Pòrtic - 1969 - Barcelona
Direm, per començar, que aquest local nocturn no té cap precedent a Barcelona. Ni abans de la guerra ni en aquesta postguerra, no ha existit a la nostra ciutat un establiment com la Cova del Drac. En primer lloc, els seus directors han sabut crear un clima. Els llums vuitcentistes amb els seus globus esmerilats, les tauletes, les cadires, els tapissos de les parets, l'empostissat, els mil i un detalls d'una decoració singularment evocadora, ens transporten de sobte a aquella Barcelona del fi de segle, que encara perdura en la memòria desperta d'algunes persones, potser com aquelles fotografies esgrogueïdes i imprecises per la tasca destructiva del temps, per la força de la llum que va robant els contorns i els perfils al paisatge amb la mateixa llum rebuda per la placa.
Així que entrem a la Cova del Drac i baixem l'escala per penetrar a la petita sala d'espectacles, submergida en una ombra imprecisa de nostàlgia, respirem intensament la suau fragància del fi de segle barceloní que, fins i tot en els més vells, és una imatge esvaïda que es deixa veure a penes, sentimentalment, en l'evocador record.
Aquesta atmosfera tan poderosament suggeridora emmarca la poesia actual, rabiosament actual, dels espectacles que s'ofereixen en la petita pista: poemes, pantomimes, la «nova cançó» i el teatre de cabaret, el qual exigeix un breu preàmbul.
No és a Montmartre, antic imperi del cabaret, sota el seu aspecte de cafè-concert, on cal situar la renovació d'un gènere considerat aleshores com «menor», a causa de la seva banalitat i de la seva manca d'imaginació, a desgrat d'un Aristide Bruant, sinó a Saint-Germain- des-Prés i en la immediata postguerra del 39. La Rose Rouge, L'Amiral i La Tomate foren el seti del «nou
cabaret» o «teatre de cabaret». [...]
Ara bé, aquest clima, aquesta atmosfera, que en certs locals nocturns de París i altres capitals europees és moneda corrent, a la Cova del Drac té un caràcter netament català, millor dit, barceloní. No és estrany, doncs, que el públic respongui i que l'establiment del carrer Tuset hagi aconseguit un estil i un públic propis.
Pel que fa a la recerca d'escenaris oberts, la tria del Teatre Grec representa un positiu i innegable encert. El lloc ja constitueix per ell mateix un bell espectacle i s'harmonitza meravellosament amb les grans paraules, amb els gestos i actituds que han fugit de l'escenari tancat. Es pot creure sense desviar-se de la veritat que el teatre s'adiu millor a una sala tancada. No obstant, el marc elegit per als Festivals d'Estiu potser afegeix a les representacions matisos i valors que cercaríem debades en locals teatrals.
El Teatre Grec té una personalitat tan gran, que es converteix en el veritable protagonista de tot allò que s'hi fa. El seu marc obliga a crear una singular combinació d'austeritat i espectacle, de riquesa i economia, de grandesa i equilibri, d'intimitat i discurs.
Dins d'aquest marc, cal replantejar les normes de l'espectacle i resoldre múltiples problemes, tot pensant més en la compensació de treballar en el bellíssim escenari que en el premi en metàl·lic i l'aplaudiment del públic.
La veritat és que el Teatre Grec posseeix una harmonia pròpia a la qual cal supeditar tots els elements de l'espectacle. Cal anar-hi cercant un rigor estètic i social, diferent del que ens serveix per a apropar-nos a tant i tant teatre minúscul de cada dia. Ni estilitzacions ni simplificacions gratuïtes, sinó els elements escenogràfics estrictament indispensables, reduïts a la mínima expressió. I una importància primordial atorgada als llums, que han d'adaptar-se a opulències i subtileses en consonància amb el magnífic marc i les característiques de les obres posades en escena.
Per tal de donar una idea al lector d'allò que era aleshores
la Festa Major de Gràcia, recordarem la que es va celebrar l'any
1934. Va superar les anteriors en tots els aspectes. Des dels
Jardinets a Fontana, no hi havia un metre de terreny que no
trepidés sota els peus dels balladors. El carrer Major estava
materialment cobert de garlandes de papers multicolors i de
banderes. Dels fanals de gas penjaven uns escuts amb els blasons
graciencs, barcelonins, lleidatans i tarragonins. En els escuts, en
les botigues i tot al llarg del carrer hi havia milers de bombetes
elèctriques. Més de setanta carrers afluents o paral·lels al carrer
Major estaven adornats amb una magnificència que no es pot
descriure amb paraules. Per engalanar els carrers —només
engalanar-los— es gastaren, segons una estadística, prop de mig
milió de pessetes (d'aleshores). I això era el menys important. El
paper i els ornaments eren una misèria al costat dels envelats, els
llums, el brollador lluminós, les orquestres, els cors de cantaires,
els focs artificials, etc. Era tot el diner que cèntim a cèntim havia
anat recollint la barriada, allò que es llençava aquells dies a la
plaça del Sol, a la del Diamant, a l'envelat del camp d'En
Grassot, en els milers de bars amb pianola i orxata valenciana.
Cada cançó de Pilar Alonso penetrà en els porus del moment. I no es podien comprendre les màgiques nits de Sant Joan sense el seu Quan s'enlairen els coets... ni tampoc la Pasqua de Resurrecció sense que alguna colla disparés a l'aire blau les caramelles popularitzades per l'Alonso des de l'enyorat Eldorado, gronxat aleshores per les suaus palmeres de la plaça de Catalunya i amb la nota de color de les bigarrades indumentàries de les minyones i els uniformes rebregats dels soldats. Àngel Zúñiga, que fou un dels panegiristes més entusiastes de Pilar Alonso, digué: «Pilar Alonso cantà tot allò que el diari contacte amb la ciutat feia amable. Les Rondes, amb el Pes de la Palla i els reservats de Can Moritz; l'esquerra de l'Eixampla, amb les seves acadèmies de ball; els tramvies d'en Foronda, o el Foment, on anava a ballar amb el seu promès. L'Alonso va elegir el color local, que era el millor que li esqueia. Els tipus del carrer, el lèxic d'una gent que estimava l'humor sa per damunt de totes les coses, i l'enorme força de suggestió de la classe treballadora, li serviren per a mostrar-nos en la superficialitat d'una cançó tot allò que en aquesta hi havia d'humanitat...». I de poesia, afegiria jo. En els anys vint. La Portaferrissa, Els focs artificials, La Font del Gat, La balladora, Els Tres Tombs, Pasqua Florida i altres cançons de Pilar Alonso esdevingueren tan populars com ara el Se'n va anar.
Però tot això no es refereix a les masses que es diverteixen en qualsevol lloc i en qualsevol moment així que se'ls ofereix l'ocasió. A Montjuïc, per exemple, on funciona el Parc d'Atraccions. Per cert que el talent de l'ínclit Carles Bohigas és massa gran per a assumir la paternitat de la fonteta que s'ha projectat a l'entrada del clos de les atraccions, prop de la plaça del Dant. L'autor de les famoses fonts lluminoses de la memorable Exposició Internacional del 29 no pot ésser el mateix que el d'una font que sembla la d'un carrer de barriada adornat per a la festa major.
És molt millor la de l'anomenat Mirador de l'Alcalde, que, per cert, la tanquen a les onze de la nit, excepte els dissabtes i diumenges. Horari totalment impropi, puix que és al voltant de les onze de la nit quan va més gent en aquell sector de la muntanya. I és una llàstima que no funcioni en aquelles hores, per tal com el mirador, a la nit, és potser la millor visió facilitada per Montjuïc. Els llums del sector del port són quelcom meravellós, que deixa bocabadats els forasters i els barcelonins que no els han vistos mai.
Que són molt pocs, perquè a l'estiu, el Parc d'Atraccions i els seus voltants són plens com un ou. Això vol dir que la ciutat ha adoptat Montjuïc, que finalment s'ha produït aquell anhelat i amorós encontre entre Barcelona i l'antigament tètrica muntanya. Encontre que Gabriel Alomar, el poeta mallorquí, va predir en un sonet d'aire clàssic, en el darrer vers del qual un avi deia al seu nét aquestes paraules, al marc d'un Montjuïc rehabilitat i embellit:
«Temps era temps que en aquella muntanya...» I ara parlem nosaltres.
Els cafès-concert del Paral·lel, impròpiament anomenats music halls per la gent, vingueren del mar, de Marsella i d'Alger, i el mar portà llur nom fins als països mes llunyans. Els mariners suecs o americans que arribaven a aquestes platges preguntaven així que desembarcaven pel Novelty i pel Pompeya, per l'Apolo i pel Royal, pel Sevilla i pel Moulin... N'havien sentit parlar en els carrers humits d'Estavanger i en les terres de la reina Carlota.
El públic que els omplia de gom a gom no es distingia pel seu refinament. Eren mariners de vaixells carboners o fustaires, tripulacions de cabotatge, descarregadors del moll i colles d'estudiants i de barrilaires que armaven uns escàndols imponents.
En el cafè-concert no es podia prescindir de la taula de joc, que s'anomenava «pastera», ni del foyer. Eren els dos puntals de la casa. En el foyer es destapaven aquelles fabuloses ampolles de xampany, que costaven dos duros sense propina, i a la «pastera» escuraven les butxaques de la parròquia fins al darrer cèntim. Les raquetes del «trenta i quaranta» i del bacarà s'hi esmerçaven conscienciosament.
En els períodes de tolerància —proximitat d'eleccions o altres esdeveniments polítics — als cafès-concert del Paral·lel es practicava el strip-tease integral i avant la lettre. I es practicava de la manera més crua i descarada que hom es pugui imaginar. Les dones es quedaven en pèl i les actituds deshonestes que adoptaven vorejaven el grotesc. Tots els estrangers que hom acompanyava en aquests barracots sinistres coincidien a afirmar que mai, ni a Marsella ni a Hamburg, ni a Nàpols o a Tunis, no havien vist un espectacle tan brutalment canallesc com aquell. Ni tan impersonal, ni tan rutinari, ni tan mecànic, es podia afegir.
Totes les «artistes», en efecte, feien el mateix. Fabricades en sèrie per les acadèmies de cant i ball del carrer Nou, totes estaven tallades segons el mateix patró. Sortia la primera dona. «¡El primer toro!», bramava un noiet cruel assegut al primer rengle. «¡Al corral!», vociferava el seu veí. I sortia la segona dona. I la tercera. I la quarta... I així successivament fins a una trentena llarga.
La «biosa» (degeneració curiosa d'habilleuse) els posava al damunt quatre drapets estrictes i les empenyia bruscament, gairebé brutalment, cap a l'escenari. I aquesta, i aquella i la de més enllà executaven els mateixos gestos que les precedents i les següents. Aquests: com si s'espolsessin una mosca del rostre pretenien indicar que el reflector els ofuscava la vista. Com que la seva afonia era crònica, intentava fer-s'ho perdonar tocant-se el coll amb la mà esquerra. «Aquesta nit estic malament de veu», semblaven insinuar. I, totalment, d'una manera inconscient i amb desgana, recitaven sense escoltar-se-la la cançó picaresca, tot portant el compàs amb els genolls. No fallava mai. Totes feien el mateix.
Això, pel que feia a les vint o trenta teloneras, naturalment. Perquè hi havia també les «estrelles». I aquestes es dedicaven al cultiu intensiu de la rumba. En aquells anys, als cafès-concert del Paral·lel hi havia rumbes per donar i per vendre. Fins i tot alguns cronistes afirmaven que a Barcelona es va ballar i cantar la rumba per primera vegada. Molt abans que a l'illa de Cuba, afegien. Així, al costat d'uns noms que aleshores resumien la glòria de la rumba —Granito de Sal, Bella Dorita, Condesita Zoé, Lola Montiel—, que ballaven rumbes voluptuoses amb crides urgents als serenos de Cuba, i vestides amb poc més que el somriure d'una dent d'or, hi havia quantitats industrials de rumbistes que donaven peu, o el que fos, perquè es fiquessin amb elles.
A desgrat de tot això, els cafès-concert del Paral·lel eren una cosa única al món, tenien molt de caràcter, l'encís, fins i tot la poesia, gosaríem dir, d'allò autènticament popular. La seva fama va travessar les fronteres i sortien amb molta freqüència als reportatges i llibres de Paul Morand, Mac Orlan, Joseph Kessel, René Bizet, l'acció dels quals passava a Barcelona.
La nit ciutadana és canviant, molt més que en el dia. Cada època té les seves nits. Aquestes són molt sensibles a la moda. En dotze mesos canvia totalment el panorama nocturn de Barcelona. I aquests canvis s'operen sobretot en les nits estiuenques. Sempronio ha tractat aquest tema amb la seva proverbial penetració i al car periodista recorreré una vegada més. Així, doncs, els següents comentaris deuen a l'Artís les seves dades essencials.
A l'hivern es pot dir que la ciutat no surt a les nits. El més que es fa es arrecerar-se en determinats locals, d'una clientela fixa composta d'iniciats. Per contra, quan la calor aclapara, tota la ciutat es tira al carrer. De Montjuïc al Tibidabo, de la plaça d'Espanya a la de Tetuan, una immensa verbena estremeix l'urbs. Ja hem parlat de les terrasses de les Rambles, de les de Calvo Sotelo, de les de la Rambla de Catalunya... No obstant, cada any canvia la fesomia d'aquests centres de noctambulisme. Avui sembla un somni, un producte de la imaginació, aquella Diagonal dels anys quaranta —ja n'hem parlat també—, on coincidien grans jardins amb atraccions i orquestres de categoria internacional: La Rosaleda, El Cortijo, Monterrey... Ara, en canvi, aquesta part de la gran avinguda no té mes bri d'animació que el que li dona un democràtic canòdrom.
Els devots de la diversió estrepitosa i a gran escala han canviat d'escenari. Detesten la ciutat i es desfoguen a la Costa Brava, particularment a Platja d'Aro, que està resultant una mena de Babilònia. La ciutat queda per als discrets, per a aquells el mal dels quals no vol soroll.
La Barcelona dels anys vint i trenta, la Barcelona d'entre les dues guerres, no parava de sorprendre'ns. La mar i Barcelona, heus ací els dos espectacles del món que es renovellaven més. Mai una onada no és igual a la precedent, i en els carrers de Barcelona, abundants en noies adorables, en personatges curiosos, en escenes pintoresques, la mirada no arribava mai a cansar-se.
Aquesta diversitat de cada minut, però, aquesta facultat calidoscòpica dels més petits racons de places i carrers, aquesta mena de perfum d'aventura que flotava sobre les Rambles i els seus encontorns, aquest gran renovellament perpetu de Barcelona, on bastava passejar-se per omplir una existència entera, i aquest temperament de fènix d'una ciutat industrial que cada vespre desapareixia, morta de fatiga, en el silenci i en l'ombra, i que tots els matins sorgia del seu son, jove, palpitant, imprevista, tot això, l'activitat frenètica d'una ciutat lliurada intensament al treball, no era més que fotesa i bagatel·la al costat de la mutació insigne que Barcelona sofria a les nits.
Barcelona, de cop i volta, es metamorfosava. Com l'aigua surt de terra amb impetuositat, formant brolls agitats, sortien dels seus amagatalls els éssers de la nit, els éssers que vivien en la nit, els éssers marcats per la nit. Per això es movien en un univers equidistant del somni i de la realitat. Per això eren poetes. Poetes del clar de lluna. Una mena de fantasmes destinats a commoure una realitat construïda per la imaginació.
La Barcelona nocturna era famosa arreu arreu. Va fer córrer pertot rius de tinta i va motivar la despesa de tones de paper. Principalment a França, entre els literats àvids d'emocions fortes i de pintoresc acolorit amb anilines.
Paul Morand és un dels escriptors francesos que ha dit més nicieses sobre Barcelona. El capítol titulat «La nuit catalane», del seu llibre Ouvert la nuit, està impregnat de prejudicis i de fantasia delirant. Francis Carco, en canvi, és un dels qui n'han dit coses més exactes. Els dos capítols de Printemps d'Espagne que dedica a la nostra ciutat eren una descripció variada i animada plena de color i de pintoresc, i sobretot molt objectiva. No s'apartava gairebé mai de la realitat.
Morand no va veure Barcelona. Carco fou el qui la va veure millor. Pierre Mac Orland fou el qui en va parlar més. Detall curiós: el leitmotiv de tots els seus escrits sobre Barcelona és el carrer del Cid, no així, estrictament, com figurava en el rètol de l'ex-famós carreró, sinó amb l'afegitó de Campeador. «La rué du Cid Campeador», veritable obsessió, apareix en tots els seus textos barcelonins, en els seus llibres Rues secretes, Filles d'amour et ports d'Europe, La tradition de minuit, La bandera...
Voldria tenir més espai per a ocupar-me de La petite Infante de Castille, d'Henry de Montherlant, que passa a Barcelona i que comença així: «Barcelona és una ciutat de 600.000 habitants i només té un orinador públic». Però no puc. Aquest pròleg s'allargaria indefinidament. I resumeixo: Kessel deia que coneixia la nostra ciutat molt malament: els cafès-concerts i el barrio chino. Res més. Això el defineix a ell i defineix els seus col·legues. Per a molts escriptors francesos, en efecte, Barcelona era el districte cinquè. I per a Mac Orlan, el carrer del Cid.
Anys enrere jo em vaig passejar molt per aquells carrers. El meu gust de la via pública ja data de molts anys, i jo era un fervorós enamorat de les olors de Barcelona, dels seus colors, del seu moviment. I de les meves excursions pel districte cinquè, fins en parlaven els diaris.
El decorador que vol estar situat dans le vent, ¿ha de restablir en l'estima de la gent, i fer-lo actual, el modern-style? Potser sí. I, en tot cas, ho demostraria el Bocaccio, un club nocturn que es va obrir recentment al carrer Muntaner. Un cronista el va qualificar de «la millor boîte d'Espanya». Jo diria d'Europa, perquè Bocaccio és una meravella que causa admiració.
Així, Xavier Regàs, fill del popular comediògraf del mateix nom, ha reeixit a presentar allò que permet a unes persones aclaparades pels negocis d'accelerat ritme modern de descansar la vista en la reconstitució d'uns temps que alguns han viscut i que altres enyorem, amb aquella gràcia amable que el record procura al passat, al qual suprimeixen els contorns que no pogueren ésser agradables, tot deixant tan sols aquells que fan néixer la nostàlgia en ales de la fantasia.
En entrar en aquesta boîte creiem trobar-nos a Chez Maxim's. Ens assetja, ens embriaga, ens treu de polleguera, aquell perfum tan particular dels anys anteriors a la guerra del 14, allò tan inefable, allò tan monchalant que s'arrossegava peresosament pels mobles.
Les volutes i les filigranes, els pàmpols dels llums amb serrells i vidres multicolors col·locats com un mosaic, els miralls de sinuosos marcs, les minúscules llotges i les banquetes de vermell, la proliferació de capitonnés, la forma de la cristalleria... Tot a Bocaccio pertany al més pur modern-style i recorda la decoració que regnava en els gabinets particulars del 1900.
Xavier Regàs ha triomfat rotundament en la «resurrecció» que ha fet d'uns temps que tots hem coincidit a afirmar que eren molt feliços. I, un cop això demostrat, l'artista ha decorat un local que evoca absentes de Verlaine o elegàncies pretèrites on els gelats es prenien amb barret de copa els homes i amb esplèndids barrets amb cintes, ocells i flors les dames.
A Bocaccio les nits són amenitzades amb discos importats directament dels Estats Units i Anglaterra, amb les darreres novetats mundials. Han estat emprades les més modernes tècniques acústiques i els assistents poden escoltar amb absoluta fidelitat les peces musicals.
Bocaccio està dirigit per Oriol Regàs, un altre fill del comediògraf, que ha donat proves de valentia i destresa en innombrables proeses esportives, i la direcció artística ha estat encarregada a Xavier Miserachs, un dels millors fotògrafs actuals. Gràcies a ells, Barcelona pot vanagloriar-se de posseir una boîte elegant, distingida, de boatada intimitat, on l'ahir i l'avui s'agermanen per una recreació i una actualització intel·ligents i sensibles del modern-style del 1900.
En els anys vint, no hi hagué cap cantaire tan popular barcelonina com Pilar Alonso. ¿Qui li havia de dir quan en el vell Doré cantava allò de «Ayer, en Recoletos, me senté... » que li bastaria de canviar d'aires ciutadans per arribar a ésser l'ídol del públic català? En passar del passeig madrileny a les Rondes barcelonines, l'Alonso va senyorejar les varietats de la ciutat amb les illes adjacents de Sabadell i Terrassa i altres de tanta o menor quantia, on l'arrossegava la marea dels bolos estivals.
Cada cançó de Pilar Alonso penetrà en els porus del moment. I no es podien comprendre les màgiques nits de Sant Joan sense el seu Quan s'enlairen els coets... ni tampoc la Pasqua de Resurrecció sense que alguna colla disparés a l'aire blau les caramelles popularitzades per l'Alonso des de l'enyorat Eldorado, gronxat aleshores per les suaus palmeres de la plaça de Catalunya i amb la nota de color de les bigarrades indumentàries de les minyones i els uniformes rebregats dels soldats. Àngel Zúñiga, que fou un dels panegiristes més entusiastes de Pilar Alonso, digué: «Pilar Alonso cantà tot allò que el diari contacte amb la ciutat feia amable. Les Rondes, amb el Pes de la Palla i els reservats de Can Moritz; l'esquerra de l'Eixampla, amb les seves acadèmies de ball; els tramvies d'en Foronda, o el Foment, on anava a ballar amb el seu promès. L'Alonso va elegir el color local, que era el millor que li esqueia. Els tipus del carrer, el lèxic d'una gent que estimava l'humor sa per damunt de totes les coses, i l'enorme força de suggestió de la classe treballadora, li serviren per a mostrar-nos en la superficialitat d'una cançó tot allò que en aquesta hi havia d'humanitat...». I de poesia, afegiria jo. En els anys vint. La Portaferrissa, Els focs artificials, La Font del Gat, La balladora, Els Tres Tombs, Pasqua Florida i altres cançons de Pilar Alonso esdevingueren tan populars com ara el Se'n va anar.