Les nits de Lola Pàton

Brau Edicions - 2014 - Figueres

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Indret: Castell de Sant Ferran. Pavelló de l'Estat Major (Figueres)

I te'n vas a dormir i encara queda un munt de feina per fer, però penses que el caldo ja el faràs l'endemà quan et llevis i que abans de recollir la nena a costura ja hi tiraràs els pistons, i dónes gràcies que a les de la Torre Basca els hi vagi bé el negoci de fer senyors, perquè aixó vol dir que seran millors clientes i que així la nena podrà anar més temps a estudi, i sabrà de lletra, que el saber mai ocupa, i ni que mai necessiti un home que l'hagi de mantenir. Els homes són estranys... Mai els acabes de tenir, ni són sempre teus encara que els tinguis a la vora... I una cosa així és millor no tenir-la, perquè és com una joia falsa. La Pàton explicava amb pèls i senyals la nit que va passar amb el rei Alfons XIII al castell de Sant Ferran, es veu que el rei tenia una visita a la vila per convertir el castell en presó, i després de sopar, amb discreció, uns cotxers van venir a buscar la senyoreta. Quan ho va explicar de poc que no m'empasso unes agulles de cap que duia als llavis. Digne nét d'en Paquito Natilles, que es veu que fa el paper, però que es veu que li van les faldilles i és aficionat a teatreres i cantants, diuen que qui el va espavilar en aquests assumptes és la Bella Otero i des d'aleshores... En fi, tan rics, com pobres... Així d'atabalada deu estar Donya Virtudes.

La Pàton ens va fer jurar i perjurar que no explicaríem res, però el rei es veu que ja li ve de jovenet ser insaciable i en una nit la va prendre tres vegades, una d'elles al balcó sota la serena perquè no tenia espera. La Pàton va acabar refredada, no feia més que enviar la Quima a ca l'apotecari a comprar xarop per a la tos; explicava també que el rei en portava més al cap que als peus, i que de seguida es posa a punt només no veu un pit, i que a la tercera vegada abans de quedar adormit li va dir allò de "Lola, cuando vuelva repetimos, tienes un c... de plata, eres una p... de verdad", tot i que es veu que a la tercera ja flaquejava, i la Pàton va acabar xuclant-l'hi amb la boca. Clar que aleshores el rei tenia divuit anys, però es veia que ja apuntava maneres, encara que les males llengües deien, ho va explicar la Pàton, que feia servir cantàrida i que estava malalt de satiriasi i que per això li agradava el cine marrano i no podia deixar d'anar amb dones. I ja es va veure al final, a la pobreta Victòria Eugènia, tan fina, tan elegant, tan enjoiada, tan senyora, tan rossa..., la va fer una desgraciada. I molts per l'estil que no saps com els hi agafa la febrada i ni per què, d'aquí a aquí, "si te he visto no me acuerdo".

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Indret: Torre de la Basca (Figueres)

M'agradava anar a jugar a ca la senyoreta Lola, bé, acompanyar la tia a emprovar, i és que la Torre era una casa divertida, i jo m'ho passava bé perquè era com anar a fires i tot era un joc. A la part de dalt de la sala hi havia dos reservats amb una tauleta i una butaca, tots dos comunicaven a la sala a través de dos miralls i des dels reservats es veia tota la sala. Als dos reservats, s'hi accedia mitjançant dues portes amb accessos diferents. La senyoreta Lola i les seves amigues els anomenaven "els discretoris", i a mi m'agradava ajudar la Quima a fer endreça i espolsar perquè a la Torre tot tenia un aire de misteri i diversió, més fins i tot que les golfes de casa, més que els secrets de la Laura, en Tonet i meus, i és que la casa de la senyoreta Lola era màgica. A la cambra de la senyoreta Lola, damunt el llit, penjat del sostre hi havia un mirall, a mi m'agradava descalçar-me i saltar sobre el llit i provar de tocar-lo mentre cantava:

 

"Si tinguessis

molts diners

què faries, Isabel?

Compraria collarets,

arracades de molt preu,

bons sombrers,

guants de pell

i botines de doré"

 

Però mai hi arribava per molt alt que saltés. La Quima sempre deia:

— Aquesta nena sembla de goma.

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Indret: Torre de la Basca (Figueres)

La senyoreta Lola tenia un gramòfon amb una trompa verda enorme i mentre la tia emprovava les noies ella feia anar la maneta, i com si fes màgia sortia una veu rogallosa acompanyada de música com si estiguéssim davant d'una orquestra de festa major. I és que a la senyoreta Lola li agradava molt de ballar i m'ensenyava passos de ball: vals, rigodó, polca, tango..., fins que totes dues acabàvem ben suades i assedegades. La Quima deia que quan s'està suat no es pot beure fins que t'ha passat la suada, i no ens deixava ni tocar la llimonada fins que la vermellor de les nostres galtes es normalitzava. Cap llimonada, però, treia la set com la llimonada de la Quima amb el punt just d'equilibri entre l'acidesa i la dolçor i aquella olor de llimona acabada d'esprémer...

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Indret: Torre de la Basca (Figueres)

El cosidor anava de baixa i aleshores va venir la Pàton, que s'acabava d'instal·lar a la Torre. De primer no em va fer cap gràcia, perquè sempre havia tingut una clientela de senyores d'allò més selecta. Però les misses feien falta a casa i m'hi vaig avenir, però amb condicions. No volia que la Pàton ni cap de les seves noies passés per l'emprovador de casa. A casa sempre havíem estat gent com cal i no volia malentesos, ni perdre la resta de la clientela. A més, una dona sempre ha de preservar la seva honra i si és soltera, com en el meu cas, encara més. Vàrem quedar que quan calgués ella em faria avisar i jo aniria a la Torre, sempre de bell dia, i vaig decidir que m'enduria la nena. Amb el temps, però, vaig acabar vestint-les quasi a totes. Em pagaven per endavant, perquè jo no tenia temps per perdre, però eren bones pagadores, gens matineres i presumides, és clar que vivien d'agradar... O no, potser això era el de menys.

La primera vegada que hi vaig anar..., no ho sé, el cas és que una servidora mai havia vist una casa com aquella. La nena es va quedar a la cuina amb la Quima i jo vaig passar a la sala, la casa estava en silenci, encara mig adormida; de matineres, es pot dir que no ho eren. Els cortinatges eren de roba bona i jo per dintre estava mig espantada d'haver anat a parar a un cau de perdició, que diria la meva mare, al cel sia, com aquell, i tenia por de ficar-me en un embolic, però ja era tard, el cor em bategava i les cames em feien figa.

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Indret: Carrer Tapís (Figueres)

L'endemà de ser enterrada els seus hereus van procedir a la lectura del testament, em sembla que es diu, però és ben curiós que aquest testament estava datat de cinc anys abans, i això em fa pensar que el suïcidi no devia ser una decisió premeditada sinó un impuls. Això són figuracions meves, eh? Ells sabran què devia passar aquella nit perquè la senyoreta fes el que va fer. És clar que és fàcil d'endevinar quina era la notaria de la senyoreta...

Van nomenar un administrador perquè efectués els tràmits de la repartició de l'herència, que va heretar la seva germana monja, i per tant l'herència va passar al convent de les clarisses i a un seu nebot de Madrid. S'ho van endur tot, fins a l'última cadira, el tocador de la senyoreta, les joies, la calaixera, el canterano on passava els comptes... I entre nosaltres, jo em vaig amagar el quadre de la senyoreta entre la meva roba perquè no vaig voler que anés cremat o llençat.

La Torre la van posar a la venda i ens van donar una setmana a mi i a les noies per marxar i recollir cadascú les seves coses. Vaig oferir-me a ajudar l'administrador en el que disposés.

Quan vàrem veure amb les noies que havíem de marxar de la Torre perquè es venia, vàrem decidir d'establir-nos al carrer Tapís, que era un carrer discret, no podíem pas anar al bell mig de la Rambla!

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Indret: Carrer Tapís (Figueres)

Així que quan La Torre de la Basca (tothom l'anomenava així perquè abans que la senyoreta Lola la comprés havia estat de dues germanes que eren basques i així va guardar el nom) va ser tancada i barrada i posada a la venda ens vàrem establir al carrer Tapis, on vaig comprar-me una caseta, i val a dir que no vàrem tenir cap problema perquè el registrador de la propietat era client de la casa i es va cuidar de la paperassa, que jo, pobra de mi, com que no sé de lletra em va fer un favor. Ara, això ja l'hi dic, el favor se'l va cobrar amb escreix. Llamp me mati! Si se'l va cobrar! Miri, jo, com que sóc una ignorant, vaig signar amb una creu tots els papers que ell em va dir, i encara és hora que no sé com s'ho va fer perquè un cop va venir la guerra tot va ser seu. I ja s'ho pot afigurar que quan venia per casa se li feien tots els serveis que demanava i durant molt de temps no li vaig demanar mai ni cinc, miri si seré ximpleta, que li estava agraïda! I això que també l'hi diré: era un porc i les noies ja n'estaven ben fartes! Perquè ell, això sí, volia carn tendre.