Les nits perfumades

Edicions Bromera - 1998 - Alzira

Autor: Manuel Joan i Arinyo
Indret: Pati de l'Església (Cullera)

Arribarà Na Desconeguda udolant. Terrorífica, rondarà la casa esperant el moment sublim en què et cisellarà la gola amb el seu raor de foc letal. I tu saps, fa moltíssims anys que ho saps, quin serà el record de la infantesa que et revindrà en l'últim segon de consciència, a mode de plena i completa recapitulació.

Aquelles càlides nits de primavera, la suau flaire de la flor del taronger embolcallava la vila, la vida, amb la seua tèbia beatitud aromàtica. Ton pare, ta mare i tu caminàveu de la botiga al pis, una distància inferior als cinquanta metres; just cobrir un curt tram del carrer de la Séquia i travessar mitja plaça de l'Ajuntament.

La mare solia portar un cabàs amb queviures i alguna peça de roba a mig cosir. El pare duia la capsa dels diners, que en el seu origen havia sigut envàs de cigars havans de luxe. Tu anaves amb les mans buides, despreocupat, lliure de cabòries. En fi, una petició sí que exterioritzaves dia sí i dia també: maldaves per ser el portador dels xavos. Però la resposta era sempre negativa:

-Encara ets massa menut i et podrien caure!

El cert és que una nit van tastar les llambordes, aquelles dringadisses i esmunyedisses -semblaven vives- monedes de totes les mides i va1ors, i us passàreu bella estona recollint-les. Oli al cresol: sense que no ho hagueres de tornar a demanar, a partir d'aquell moment vas ser l'únic i exclusiu encarregat de transportar-les. I a plena satisfacció de tothom: no et van caure mai.

Autor: Manuel Joan i Arinyo
Indret: Casa de Manuel Joan Arinyo (Cullera)

El carrer de la Séquia, en el tram que va de la plaça de l'Ajuntament al pati de l'Església, que és on mor, era aleshores eminentment comercial.

Començant per mà dreta i en el sentit apuntat adés, hi trobàvem l'estanc de Ricard, el bar Peris, l'escaleta de la senyora Carme, la meua botiga, una casa supersticiosament deshabitada -el seu últim llogater s'hi havia penjat sense motius aparents- i l'esca1a que pujava a cal practicant -Vicentico, l'Olier- i a la perruqueria de Roseta. Després venia el bar dit de les Rosses -al rètol, Casa Emília-, la llar d'un general de l'exèrcit i la barberia del senyor Navarro, pare del Navarro que va ser davanter del València CF. Quan aquest es va casar, convidà a la boda els llegendaris: Waldo, Guillot, Poli, Claramunt... Quina paciència que van tenir aquests jugadors per signar-nos autògrafs a l'eixida de l'església! jo m'havia comprat un bloquet expressament i quasi el vaig omplir.

Aquesta barberia era al xamfrà format pel carrer de la Séquia i el naixement del que llavors s'anomenava de Burgos. A la cantonada d'enfront teníem la farmàcia de Vallet. Després, Casa Solanes, on venien articles de vímet i de regal. I de seguida, Casa Bernabeu, que era gelateria durant l'estiu i torroneria la resta de l'any. Boccato di Cardinali, tots els seus productes. A continuació estava el domicili dels Lafarga, que eren rics, i en acabant el de dues germanes que vestien sempre de negre i no reien mai. A més, una d'elles, quan em veia, feia carasses per espantar-me. Si fóra ara, la denunciava! Finalment ignore qui habitava la casa de l'últim xamfrà.

Si feies mitja volta i retornaves cap al punt de partida per l'altra vorera, ensopegaves amb la barberia de Millan; després, dues cases particulars i una fruiteria. Anys a venir, el propietari d'aquest comerç es va salvar de la mort imminent a què tots els metges l'havien condemnat gràcies a menjar carn de cavall quasi crua. A continuació de la fruiteria, venia la ferreteria del Poal, la barberia del senyor Pep, l'oficina de don Higini l'aparellador i la barberia del senyor Emili, que queia enfront de la nostra botiga. Pel que feia als cabells, doncs, s'hi comptabilitzaven cinc establiments: quatre perruqueries d'homes i una de dones.

Quant a l'amo de la mansió que hi havia al costat de la barberia del senyor Emili, es mereix una menció a part. Agregat durant molt de temps a l'Ambaixada Espanyola de Roma, trenta anys després de deixar el càrrec, encara gasta el mateix Alfa Romeo tronat que dugué d'Itàlia. Casat en segones núpcies amb una senyora italiana riquíssima, i amb un fill arquitecte, passar per la vora de sa casa era jugar-te la vida: un dia queia un tros de balcó, un altre quatre teules, el de més enllà la pedra de l'ampit d'una finestra... De jutjat de guàrdia, la seua gasiveria crònica.