Editorial Selecta (Barcelona), 1973
Brancal és un poble de secà, de terra aspra i cel esclarissat. Téuna torre de moros, camps de blat i pedreres de sílex. A Brancalhi ha dòlmens de l'edat de pedra, i les abelles hi elaboren la mel més saborosa de tota la comarca. Brancal està dividit en dos grups de cases. L'un, quasi abandonat avui dia, és el que temps enrere es formà a redósdel castell: set o vuit cases velles, apilotades en el pendent d'una muntanyola pedregosa i esquerpa. A sota de tot, hi passa un torrent sec ones troben pedres de mida grosses com rodes de molí. Un camí serpente-ja per l'altre pendent fins al nucli més recent del poble. El camí s'obrepas entre els únics horts de regadiu de la contrada. A mig aire entre e ltorrent sec i la plaça del poble, al bell mig de la pujada, la font i l'abeu-rador de les vaques, bastits amb màgiques i antigues pedres de sacrifici,deixen anar una quasi desconeguda cantarella de l'aigua que raja.Amunt de tot, però sense arribar al cim, el poble s'escampa. A la plaçade l'atrotinada església hi ha la rectoria, la casa d'en Noble, el ric mésric del poble, la taverna i la seu del sindicat pagès. Les altres cases es disgreguen allà d'enllà, muntanyola amunt, muntanyola avall...
No fumi, jo. Hai tingut una sort. De petit vai provar de fumar i em va fer agafar una borratxera que em pensava que em matava. I ja no hi hai tornat mai més. I, encara, quasibé, em va ser una sort, perquè vei que els fumadors, per un seguit, tots tenen disgustos, perden el tabac, perden els mistos, perden això i perden allò. I els quartos! I la salut! Jo, quan em costipi, no hai d'estossegar mai. El tabac a
mi no... Oh! Jo sóc vell. Ja tinc vuitanta-quatre anys. No sóc pas fort. Sóc flac. D'allò... no puc pas fer força, perquè, si fai força, ja em fot mal aquí, al peu del ventre. Sóc algo trencat, penso, tabé. M'hai de resgordar de no fer gaires esforços. Però per gordar les vaques i, allò, una mica, tabé, de vegades, cavar, no gaire estona, bé ho vai fent; però es pot dir que sóc inútil, ben inútil. I així es viu disgustat, sempre, entre una cosa i atra. Però, de totes maneres, jo, amb vui-tanta-quatre anys, ja he fet la fadiga. Jo, la tem-porada que segàvem, que s'havia de segar amb volant, a braços, prou que ho havia seguit; i que no guanyàvem re! Tres pessetes i el gasto i encara! Això fent de segador. I encara trobar feina, perquè tot era gent, amb tantes cases com hi havia en aquests pobles. Sí, mira, quan teníem feina a segar, a perseguir el segar; després d'haver segat venien les veremes. Aquí tenim el Rosselló. Perpinyà, que hi ha una gran plana, i vaia, i bona. I tot és ceps! Sortir de segar d'aquí i cap allà baix a arreplegar la collita d'allí, dels francesos, de cap al Perpinyà, que hi ha uns masos furiosos. Hi havia masos que tenien trenta-sis cavalls per treure els raïms de les vinyes, sí! És un terreny bo perquè sí... I en acabat, a l'hivern, a fer carbó cap a Girona, carbó de fusta. Com que aquí, a l'hivern, no s'hi pot fer re —hi ha hiverns que hi cauen quatre o cinc o sis pams de neu, aquí— ens anàvem a treballar allà baix; allà baix no hi neva, hi ha la mar a prop... Sí, així hem passat la vida.