Impremta Palàcios - 1992 - Sueca
Muntanyeta dels Sants
Que nostra que et sentim, i tan menuda,
varada en el marjal, sens companyia,
que nostra i que tranquil·la en ta alegria
severa i mineral, de penya ruda!
Menysprea el teu perfil l'aspresa aguda
i l'alçària impassible. Simple, pia,
l'ermita, amb tensa alerta de vigia,
presideix l'arrossar perfecta i muda.
Escapat del ponent, l'ocell s'acosta
a buscar-te el seu niu en l'olivera
que tu li has preparat senzill i a posta.
Ets completa. En la branca reposada
la vida es redueix, tendra i lleugera,
i mor una claror recomençada.
Arrossars incipients
Aigua feliç, estesa en la planura,
feta mirall simètric i lleial;
espai per a la joia vegetal
que el temps ha de portar amb sa ventura.
La nit sobtada, contrafent l'altura,
cobreix les estrelles noves la marjal:
cada estrella una brinca cereal;
cada brinca, una prova de llum pura.
Un núvol passa, i s'estremeix el vel
d'aquesta dolça calma: fuig, i al cel
es desperten lleus ecos de temor.
I hi ha en l'aire molta primavera
acumulada, i una flor que espera
que l'alba li aconselli el seu color.
El riu
Xúquer de l'abundància i el costum,
pare nostre que vetles el destí
del solc, de la llavor i el camí,
i abraces ma ciutat, germà en sa llum.
Et donaven fronteres i volum,
en els cims on vas nàixer, neu i pi:
a l'hort que ha volgut ser el teu veí,
ara, immòbil, li prens ombra i perfum.
La set de nostra terra t'ha guanyat
i transcorres lentíssim i esgotat
amb l'alè lívid, últim, generós.
L'ona del mar t'espera eternament
i t'acull inclinada. Sota el vent
final, ets ona ja o mar poderós.