Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida), 1987
La prosperitat de Mollerussa i la seva transformació, en poc temps, en una ciutat dinàmica i florent van lligades a una sèrie de dates claus en la història recent d'aquestes contrades. Abans que, en 1820, la creués la carretera Madrid-La Jonquera, no era més que un llogarret de pas enmig d'una plana desèrtica i polsosa. Els viatgers d'aquells anys, com Gaspar Barreiros o Norberto Caino, coincidien a destacar l'exigüitat de la població. I el cronista Lorenzo Magalotti, que acompanyava Cosme de Mèdicis en els viatges arreu d'Europa que aquest príncep renaixentista emprenia contínuament, fugint de la seva esposa, Maria Lluïsa d'Orleans, amb qui s'havia casat per raons d'Estat, indicava, sense embuts, que «Mollerussa è un picol ridotto di poche case, disposte intorno a una piazza che ha più tosto aria di cortile», això és, un poblet de poques cases, disposades a l'entorn d'una plaça que més aviat té l'aspecte d'un corral. Era l'època que per les comarques limítrofes feien befa de la petitesa d'aquells vilatges del Pla d'Urgell:
Si voleu que us les diga
les quatre ciutats del món:
Mollerussa, Fondarella,
Miralcamp i Sidamon.
Amb l'arribada de la carretera i, el 1854, el ferrocarril, la cosa va prendre un altre tombant. L'estació anava destinada, en un principi, a Fondarella o Golmés, però aquests municipis la van rebutjar perquè els seus habitants estaven convençuts que per greixar les rodes de les locomotores es feia servir mantega extreta del greix dels infants. A Golmés, una colla de jovenalla, va arribar a posar un rodet travessat enmig de la via.
El cert és que, amb l'estació del tren, Mollerussa va convertir-se en focus d'atracció de les poblacions del voltant, fet que s'accentuaria quan, amb l'obertura del canal d'Urgell, el 1861, hi van fixar la seva residència les oficines de la Companyia i el Sindicat General de Regants. El 1902 s'inaugurava el ferrocarril de via estreta fins a Balaguer, el popular trenquet.
Afavorida per la vinguda de la llum, dos anys després, que va permetre la instal·lació de les primeres indústries –ja en la dècada anterior s'hi havia establert la Forestal d'Urgell, dedicada a la fabricació de cartró i paper–, l'empenta adquirida per la vila va possibilitar la convocatòria d'una fira anual, coincidint amb la diada de sant Josep, que als nostres dies gairebé pot passar la mà per la cara a la de Sant Miquel de la ciutat de Lleida.