Editorial Virgili&Pagès - 1989 - Lleida
Sou a les fonts del Cardener. Impetuosos dolls d'aigua brollen d'entre les roques per tots els costats. Precisament d'aquestes roques o quers del seu naixement prendria, en opinió de Torras, el seu nom el riu. Dels quers o cars derivaria Cardener.
Les diverses deus que salten dels topants més insospitats, algunes com si sorgissin de sota terra, es van ajuntant per donar lloc a una llera més o menys estable i cabalosa. El riu al nàixer forma ja una forta i ampla corrent que es llença tumultuosa, escumejanta, brunzenta, joguinejant entre grosses roques, formant escaients saltants y sovint amagada sota sostre de verdor. El lloc és atraient, reconeix Torras. L'aigua es molt freda i bona i es tanta l'abundor de son tou que un no sap materialment a on decidir-se a collir-la.
El camí del santuari ascendeix lleugerament i, a pocs centenars de metres des que heu deixat la carretera, es representa davant vostre una escena encantadora. La bufoneta ermita de Sant Cern, envoltada per davant per una rústega cleda de pedra, es destaca damunt dels cantelluts serrats de Busa. Dins del recinte tancat de la part davantera del templet hi ha un fossar ja sense creus però amb mitja dotzena de nínxols. L'ermita, elemental i romànica, d'una deliciosa simplicitat, és rematada per un campanar de cadireta. El seu emplaçament és incomparable, i tocant de la porta de la tanca de pedra hi ha un pilaret amb un sant Bernat sota teulada. La perspectiva que des del camí es disposa d'aquest conjunt és excepcional. Formen, ermita i teló muntanyós del fons, una imatge de postal. Un dels racons mes plàstics d'aquesta regió, d'un tendre i anacrònic ruralisme, tocant d'un punt de melangia.
D'aquell vetust monestir, embrió de l'actual vila del Piteus, en queda només a hores d'ara un esbalandrat casalot, el petit claustre i l'església. És aquesta un notable exemplar del romànic català de l'onzena centúria, declarada monument historicoartístic en 1976. És formada per tres naus, amb la porta en un costal de la de l'esquerra, i és molt probable que hagués disposat d'una cripta. Félix Ros confessava que els retaules que es conserven en l'obscur interior d'aquesta fàbrica anonadan. N'hi ha un de Lluís Borrassà, de l'any 1419, titulat de l'Esperit Sant, exposat en una capella lateral, magnífic. Es va salvar justet de les flames del 36 i va haver de ser evacuat a Ginebra, d'on seria retornat a Sant Llorenç a través del museu del Prado de Madrid. No va tenir tanta sort el retaule de l'altar major, construït en 1713 per l'escultor de Vic Joan F. Moretó.
Però en realitat el tresor més valuós d'aquest temple de Sant Llorenç és la indescriptible, sensacional, capella xorigueresca de la Mare de Déu dels Colls, riquíssima obra, de molt bon gust en son estil y que sorprèn l'esguard, essent una de les més notables de Catalunya per sa riquesa y bon treball. Aquesta exuberant capella barroca, que sorprende al observadora [Torras, Cèsar August] s'il·lumina des de la porta mitjançant un mecanisme de peatge. Que no us sàpiguen greu els cinc duros. Els vostres ulls, incrèduls i embadalits, els amortitzaran. Resulta difícil de seguir amb la mirada, pam a pam i una per una, tanta escultura plena de vida que diríeu es mou com si rebés l'alenada d'un suau oratjol entre àngels i núvols, i el visitant no pot estar-se, fins i tot professant tendències artístiques adverses, de dedicar un tribut d'admiració a l'escultor que li va donar forma [Segret i Riu, M.]. Aquest escultor va ser Josep Pujol, que va treballar en l'obra entre 1773 i 1784, amb resultats, pel que es veu, d'allò més satisfactoris. Era fill de Folgueroles, el poble dels poetes.
La decoració ideada per Pujol abastava tota la cambra, no només l'altar sinó també les parets, els pilars i el sostre, sense deixar ni un pam quadrat erm. Bé que realitzat en una època en què ja s'imposava l'academicisme, el treball és encara d'un rococó popular, fantàstic, a voltes ingenu i tot, amb detalls pessebrístics, que deia César Martinell. Subratllava Torras que els dorats són finíssims y no estan gens desmerescuts y les escultures són molt ben dibuixades. Més que d'arquitectura o escultura, un està temptat de parlar d'orfebreria, a la vista de tot aquell daurat bé de Déu de sants, arcades, pilastres i angelets entremesclats. Però, atenció, aquí tampoc no és or tot el que lluu. Davall de la capa d'or només hi ha fusta. Però, això sí, una fusta especial. Dels troncs de pi negre tallats a la muntanya només se n'aprofitava el cor, matèria més forta i no tan exposada a la corcadura.
Una mica més endavant, el camí travessa una robusta cinglera per un túnel. És l'anomenada Roca Foradada, estret de roca conglomerada obert entre dos penyals molt rectes produint un pintoresc cop de vista. Torras se sorprenia, amb tota raó, de l'efecte especial que provoca creuar l'enlairat entall. A l'altre costat del túnel apareix un paisatge enasprat i silenciós, com si acabéssiu de franquejar una porta que separa dues cambres de la mateixa casa però completament diferents. A un costat d'aquesta raconada abrupta s'avança el serrat de Sóvol, darrera el qual pressentiu ja el misteriós clot de Vilamala. I enfront de vosaltres el camí va faldejant el boscós tossal de Vall-llonga fins que arriba un punt que s'acaba i heu de deixar el cotxe per continuar a peu. No us espanteu, no gaire més de deu minuts de marxa.
Damunt vostre —s'ha de dir inequívocament damunt— gravita una muntanya imponent, rocallosa. Aquest mont de Lord, conegut normalment com la Mola, qui sap si per causa de l'explicació que aventurava J. Ferrando que aparenta una forma de muela o queixal, presenta un aspecte que Torras definia com d'entonació enèrgica que causa bella sorpresa al vianant. Especialment a aquell que no està avesat a trescar muntanyes. Narciso Camós reconeixia que aquesta roca de Lord sembla inaccessible en la seva pujada, hasta que con maravilla satisface su camino. Amb meravella però amb cansament. Com que l'ascensió és molt sobtada, sembla que us falti l'aire i heu d'aturar-vos sovint, mentre que el cor us glateix desbocat.
A mesura que la graonada va tramuntant la carena de la mola, emergeix al vostre davant una capelleta molt senzilla. No patiu, aquest no és pas el santuari. Es tracta simplement d'un oratori de parets blanques i nues amb un quadre de rajoles de sant Pere Màrtir. Al costat, apuntant a l'infinit, hi ha un vell canó de bronze. Aquesta peça d'artilleria abandonada ens parla de la utilització d'aquesta muntanya com a plaça forta en algunes de les conteses bèl·liques dels passats segles.
La carretera d'Àger, salvat el trencall d'Os de Balaguer, s'enfila per entremig de la desolació de la serra del Convent. Giragonses i més giragonses fins que després d'un revolt apareix davant del parabrisa la inesperada estampa d'un robust edifici amb tot l'aire d'un gran casal camperol. Si us hi fixeu detingudament, per algun detall arquitectònic i sobretot per l'esquifit campanaret, deduireu que ja heu arribat a les envistes del monestir de Bellpuig de les Avellanes.
Aquesta edificació d'aspecte gens arcaic, d'una innegable compacitat, que trenca a primera vista amb la idea que portàveu d'una casa d'origen tan reculat, reposa en un repetjó d'un serrat, asomándose y presidiendo un vallecito asaz alegre y productivo. La construcció, que certament fa el seu efecte, especialment si la considereu enmig d'aquella devastació, isolada de qualsevol nucli poblat, és situada en un fondal, fet que no obsta perquè s'elevi per damunt dels turons circumdants. Eduard Corredera assegura que des dels seus finestrals i galeries es pot arribar, en dies clars, a albirar la taca negra de Lleida i bona part de la plana d'Urgell, però en tot cas, en lo que más se goza la vista es en el vallecito cercano y el monte frontero, repletos de verdor y paz no menos que de una rica y variada colección de pajarillos. Això no és exactament el que deia Jaume Caresmar en el seu apreciadíssim De robus ecclesiae Santae Mariae bellipodiensis Avellanorium um Catatonia ordinis canonicorum regularium San Agustini Praemonstratensium, publicat l'any 1773, on sostenia que Bellpuig de les Avellanes es troba envoltat per unes muntanyes no tan altes com perquè tapin la visió, ni tan baixes que la deixin estendre molt lluny. Com quedem, doncs? Tal vegada que Caresmar era curt de vista o que Corredera posseïa una imaginació exuberant. Sigui com sigui —interessant exercici pel viatger, esbrinar quin dels dos autors tenia raó o si és que els dos—, el monestir disposa d'una saludable i privilegiada ubicació. Si no, els monjos medievals, que entenien molt d'aquestes qüestions, no l'hi haurien bastit.
El treball de Caresmar era ordenat, sistemàtic, basat en la seva poderosa erudició. Es mostrava caut i alhora crític, però mai, ni en els punts més obscurs, es deixava endur per allò que Jaime Villanueva qualificava de tentación terrible para los anticuarios, a saber: l'abandonar el rigor en benefici de la golosina de conjeturar. Tot amb tot, l'autor del Viage literario a las iglesias de España retreu al primer dels membres d'aquell triumvirat de les Avellanes la mala lletra i la deficient presentació dels seus papers: escribía pésimamente y con mezquindad, protesta el pare Villanueva, no dejando margen alguno en las planas. Yo le llamaría el Greco de los diplomáticos.
Caresmar no es va limitar a desempolsar els patracols de l'arxiu de Bellpuig. Era un home inquiet, encuriosit, que va arribar a remoure tones senceres de paperassa en els diferents arxius d'arreu de Catalunya. Alguna vegada, la seva honestedat intel·lectual li va reportar problemes. Potser el més aparatós li va sobrevenir arran de l'estada que va fer a Barcelona, a partir de 1772, convidat pel capítol de canonges a ordenar el fons de l'arxiu catedralici. Es trobava el frare muntanyenc immergit en aquesta feina quan li va ser demanat el vist-i-plau per a l'edició d'un nou ofici a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. Dominat per la rigorositat que caracteritzava la seva labor, l'investigador no va admetre la inclusió de mèrits —entre ells els famosos tretze martiris d'Eulàlia— que no constessin degudament provats. Aquest plantejament va ser pres com una ofensa per part de determinat sector del clergat. Un dominicà, fra Domènec Ignasi Bòria, fent-se eco de la indignació suscitada, va publicar un pamflet destinat a atacar Caresmar, titulat Discurso Apologético-histórico contra un Disertador catalán. Nuestra patrona titular Santa Eulalia vindicada en la mayor porsión de las glorias de su pasión y triunfo. Avivat per libels de tan baixa estofa, el foc de la demagògia va calar entre el poble senzill. Pels carrers de Barcelona, Caresmar va ser escarnit i apedregat. Diversos fulls volants van ser llançats per infamar la seva persona:
Un blanquillo con valona
Sujeto de poco seso
Está deteniendo el rezo
de Eulalia nuestra Patrona.
Con motivo Barcelona
Dirá de este gran jumento
Que se vuelva a su convento
Pues que todo esto dimana
De ser él una avellana
Que no tiene nada dentro.
Els versots, als quals no es pot negar un maleït enginy, eren rematadament cruels per a la persona de l'historiador. No cal dir que eren anònims.
Tu que amb cara de malalt
Has mogut tantes disputes
Si los escrits no refutes
Quedes com un animal:
I puix sembles un fanal
Apagat en lo carrer,
Previnc a ton cap lleuger
Se imprimesca en la memòria
Que té molt més sal la història
Que un pobre avellaner.
Immediatament recuperada del trauma que va suposar l'assalt del convent pels soldats felipistes, la comunitat de Bellpuig, que a poc a poc veia retornar els germans fugitius, va entrar decididament en una etapa florent. Va coincidir, aquesta revifalla, amb l'accés a l'abadiat, el 25 de juliol de 1728, de l'inoblidable Daniel Antoni Finestres.
De família summament religiosa (tenia un germà canonge a Lleida, un a Girona, un altre de monjo a Poblet i encara un altre de professor a Cervera), el pare Finestres va arribar a Bellpuig després de doctorar-se en la recentment creada universitat segarrenca, fogar que abastiria d'elements valuosos i d'alta preparació les promocions subsegüents d'abats bellpuigencs. Quizá sea la Universidad de Cervera quien haya de apuntarse un tanto en este renacer bellipodiense, constata Corredera, no pas sense gran part de raó. Finestres va morir relativament jove, a 42 anys, víctima en part del disgust derivat del cisma produït en el si de la comunitat per causa de la commutació d'una sanció que anteriorment havia estat imposada a un germà, disgust que li va anar debilitant una salut ja de per si prou malmesa. Els seus escrits, malauradament, van ser cremats per un frare irresponsable, que pretenia així conjurar el perfil d'una possible infecció de la tisi que va acabar amb la vida de l'abat, pensant que calant foc als papers i llibres del difunt aniquilava els microbis. Però unes noves generacions de frares erudits i pietosos vindrien aviat a substituir dignament el restaurador de l'esplendor de Bellpuig. Noms prestigiosos de prudents administradors i formidables estudiosos com els dels pares Caresmar, Pascual i Martí centrarien en el convent de les Avellanes la mirada de tota la Catalunya culta, que emprenia balbucejant els primers passos de la seva renaixença.
Jaume Caresmar, Jaume Pascual i Josep Martí, que havien de compondre la cèlebre tríade de les Avellanes, els frares muntanyencs, com eren reconeguts en els cercles acadèmics i culturals, van situar el monestir en un lloc preeminent en l'àmbit científic, especialment en el camp de la historiografia.