L'ombra d'en Jacint Vilosa (Fragment)

Tu que vius en desmesura
i pots menjar del bon pa,
si, quan mires cel endintre,
saps veure’l encara clar,
comença a fer penitencia
i Déu que et vulgui escoltar,
que el català que està en gràcia
i es comença d’enyorar,
el veu com un bosc de forques
de tants penjats com hi ha!
Al cel de Vic, Bac de Roda,
en Carrasclet al de Valls,
el cap de Josep Moragues
reflexant-se al fons del mar,
al de Cambrils en Vilosa,
n’Armengol, en Bertrolà,
dos jurats i el senyor batlle,
que al cel puguin reposar.
L’ombra que fa més feresa
de les sis ombres del Camp
és la d’En Jacint Vilosa,
la d’ulls mes esbatanats,
la de la cara més verda,
la de més color de llamp,
la de la boca més negra,
la deis llavis més morats,
la que branda, com un pèndol,
una vegada cada any,
en memòria i recordança
d’aquell desembre de sang,
que a Cambrils capitulava
a l’exèrcit dels tirans.
No en tenen prou amb sang d’homes,
que en volen també d’infants,
de mares i de donzelles
i de vellets els més blancs.
Als cabdills que capitulen
els tracten bé de germans,
els donen garrot i els pengen,
que els corbs se’ls vagin menjant.
Ai Castella castellana,
quins fills tens més castellans!