Onada Edicions (Benicarló), 2016
5.
Les xemeneies
Ací i allà les xemeneies
quan romp el dia trauen fum.
Fan llur respir despentinades;
és pel carbó que s'hi consum.
Són uns gegants nostàlgics, símbols
fets d'estridència i treball.
Tota la sutja que al cel llancen
és de la indústria embolcall.
Tètrics espectres que glatixen
angoixes vives de xiprers
tenen remors i aquells silencis
d'una ciutat de pàlpits vers.
Benicarló que ja va omplint-se
de xemeneies fumejants
obri les fàbriques que creixen
de cara al món, brollants, brollants...
4.
La mar
Benicarló s'emmiralla,
s'emmiralla en l'ampla mar.
Ixen les barques pesqueres
per uns camins fets de blaus.
Les gasolineres brunzen;
llisquen veles triangulars.
Les xarxes que ara s'escampen
cullen peixos sens descans.
Escates d'or i de plata
i bocins de lluna, blancs,
com els pits de la sirena,
sireneta de la mar.
***
Benicarló s'emmiralla,
s'emmiralla en l'ampla mar.
Els pescadors que naveguen
entre mar i cel tot blau
riuen glòries de peixos,
de peixos que es van pescant.
El port espera les barques,
les acull en un abraç
seguint els sospirs de llum
del dit índex que és el far.
***
Benicarló s'emmiralla,
s'emmiralla en l'ampla mar.
La riquesa marinera
és una cançó eternal.
6.
Els sorolls industrials
Les màquines de ferro giravolten;
es mouen a compàs tots els motors;
hi ha una música estranya, sens cadències,
de corretges, de palanques i tambors.
Trepiden les parets i els bancs de ferro
i els volants demoníacs i dentats;
les sirenes gemeguen en les fàbriques
per damunt dels ferratges engrassats.
Hi ha pertot eixos himnes inharmònics
del martell i l'enclusa que retruny;
hi ha el soroll infernal que arbora l'home
que esbufega i s'embruta cara i puny.
Engranatges bateguen l'encanteri
i els molls tensen les peces sens parar...
Quan les màquines semblen de misteri
surt a dolls la riquesa, el benestar.
I
La partença
Benicarló tot dorm. Dormen les hortes
i dorm la mar, al lluny sota la lluna.
Camí del tren tancades són les portes
per places i carrers. No s'ou ninguna
veu ni soroll. Un jove amb sa maleta
comença a anar pel món; sembla que fuig.
De qui? Per què? La vida li és estreta
en aquest poble humil que li fa enuig.
Son esperit és jove i inquiet,
i ell vol trobar amplíssim horitzó
per a apagar en ell la noble set
que té son cor d'humana ambició.
L'estació, en silenci. Tot és calma.
A dalt, al cel, la lluna i les estrelles.
Passen els àngels bruns portant la palma
de la foscor per entre llums vermelles.
Ja queda al lluny la casa on s'ha naixcut
l'emoció als ulls aguaita intensa
quan ve el carril i xiula un punxegut
fibló d'acer, al punt de la partença.
Trepida el tren, trepida i esbufega;
ix de la fosca amb ull esperitat;
un gris corser de baf els lloms rebrega
i un fum en l'aire es mou descabellat.
Benicarló, adéu! Una campana
fa el seu senyal, un crit que surt del puny
i, a poc, el tren fa el bram que s'encomana
i lentament -xif-xof, xif-xof- s'esmuny.
Cara a la vida va i cara a la vida
va el jove amb cor obert i amb pensament
que no ningú ha pogut posar-li brida
i el duu a la mà vibrant, vital, calent.
-"Benicarló! Seràs tu ma infantesa;
retornaré ja ric o cauré mort;
conquistaré pel món l'alta grandesa
i per a mi seràs el far del port."
Adéu, Benicarló! I una mirada
sense amargor, ni fel, sense plorar;
de sentiment, però, tota anegada
fa dirigir son cor al Crist del Mar.
IV
El retorn
Vacil·len peus i cors que s'esgarrien
per no trobar un tast, flor de dolçor.
Els sentiments retornen si fugien
buscant plaers, bonança i abundor.
Per l'Ideal els homes es congrien
i l'Ideal no obtenen ni amb dolor.
Els pensaments són llums que no tenien
prou claredat per viure i prou clamor.
I és allavors quan l'hora és més propícia
al bon retorn, i l'ànim té clarícia
del que ha de fer sens lluites concordants.
Puresa als ulls i al cor cançons amigues
i ens llevarà la terra les fatigues
i tornarem a ser uns nous infants.
1
El campanar
Alt, símbol de fortitud
per damunt de les teulades;
el guaita no mai vençut
que amb veus de bronze estimades
crida a clams la multitud.
Somriu en la llunyania,
guarda la porta barroca,
té càntics trists i alegria
la seua ànima de roca
i silencis quan somnia.
-Campanar! Oh, corpulent
arbre de pedra vibrant;
jo t'estime eternament
car tu em dus amb crits de vent
el goig d'estar-te mirant.