Edicions 62 (Barcelona), 2012
Sarkozy va decidir que ja s’havia esperat prou, i va avançar cap al passadís, sense himnes ni fanfàrries. La síndica general i el cap de govern, desprevinguts, van haver de fer una bona corredissa per no quedar enrere. En veure’ls entrar, alguns es van mig aixecar, i molts d’altres, la majoria, es van quedar asseguts, ves si m’he d’alçar, jo. Una onada de vergonya va planar sobre la platea. Per sort, els músics que acompanyaven la Bruni van saber reaccionar bé i van començar a tocar així que el cul coprincipesc va acomodar-se a la butaca. Ella es va esperar un parell de minuts abans de sortir a l’escenari, vestida amb texans de pota d’elefant i una camisa blanca escotada, amb brodats a les mànigues. La van rebre amb una gran ovació, Bon-soir, l’Andorre, merci beaucoup, je suis très contente d’être ici. Va seure al tamboret de bar que hi havia al mig de l’escenari, va agafar una guitarra acústica i va començar a cantar un blues lent, en anglès. La maternitat li havia canviat la veu, la tenia més plena, amb més cos, embolicada amb una capa de vellut. Continuava tenint aquella calidesa carregada de sensualitat, com la d’una Jane Birkin més madura, encara més pertorbadora, i aconseguia mantenir un equilibri gairebé impossible entre innocència i provocació. Grans èxits. Des de la cabina, com que no teníem feina, ens vam entretenir a potinejar amb el zoom de la càmera fixa que enfocava l’escenari. Si la coprincesa s’hagués descordat un botó més de la camisa hauríem tingut unes vistes prou interessants. El coronel Roussel s’estava immòbil en un raconet.
Era una sort que no tinguéssim exèrcit ni banda de música, perquè així ens estalviàvem el tràngol de passar revista i escoltar himnes. Això sí, mossèn Sàrries havia engegat a repicar les campanes de Sant Esteve. El copríncep Sarkozy va sortir del cotxe oficial fresc i somrient, i va avançar enriolat cap a les autoritats mentre es cordava l’americana, com si fossin amics de tota la vida i no se’ls hagués trobat a tots feia encara no mitja hora al pas del Baladrà. El seguien tres armaris humans ben a la vora. De seguida se li va afegir la coprincesa Bruni, a la qual se la veia més lleugera i conformada: havia vist botigues, edificis moderns, una mica de cultura urbana. Potser no s’havia fixat en els cartells de lloguer, en els aparadors tapats amb paper d’embalar, víctimes de la crisi ferotge. Però eren botigues, ni que fos en potència. Així que va sortir del cotxe, la massa que es concentrava a l’altra banda de la plaça la va saludar amb uns grans ohs i una pluja de clics digitals, de càmeres barates i telèfons mòbils.
Els funerals els feien a Sornàs. L’església amb prou feines podia acollir la família, i tota una gentada s’escampava pels carrers del poble. Sense poder entrar, s’agrupaven en grups petits, buscaven l’ombra dels ràfecs dels llosats per evitar el sol del migdia, que queia a plom, i comentaven en veu baixa els detalls que n’havien anat transcendint, i els magnificaven o modificaven a gust. Quan va arribar la ministra, acompanyada pel director de la duana, la van deixar passar perquè pogués entrar a l’església. Els cònsols d’Ordino i d’Andorra la Vella els esperaven dins, i ja no hi cabia cap més autoritat. Amb la Madeleine, que m’havia volgut acompanyar, vam estar mirant la desfilada funeral des de l’entrada del poble, on hi ha l’aparcament. No valia la pena que patís enfilant-se pels carrers costeruts de Sornàs. Des d’allà li vaig ensenyar on hi havia la roca dels gravats prehistòrics, el roc de les Bruixes, que havíem anat a veure feia molts anys mig d’amagat amb el professor d’història del Lycée. Ens van fascinar perquè eren incomprensibles, no sabíem què volien dir els que els van gravar damunt de la roca. N’hi havia un que tenia forma de barca, vaig recordar. Una barca? I tres o cinc o vuit mil anys després, els descendents d’aquells que van fer els gravats potser continuaven vivint allà a la vora, a Sornàs, i qui sap si enterraven els seus morts amb la mateixa càrrega ritual.