L'escala del dolor

Edicions 62 (Barcelona), 2012

Autor: Albert Villaró i Boix
Pàgines: 216-217
Indret: Església de Sant Pere del Pas de la Casa (Encamp)
Les autoritats s'esperaven al davant de les instal·lacions conjuntes de la duana andorrana i francesa. Del Despatx de Control Nacional Juxtaposat, com l'havien batejat, en un rampell d'alta inspiració poètica. El cònsol major d'Encamp i el cap de govern havien entrat a dins, a fer un cafè amb els duaners. A l'esplanada hi havia un faristol per als discursos i, en un lateral, una mena de pleta feta amb tanques de circulació dissimulades amb una tela i que tenia com a missió principal contenir els nois de la premsa. Els periodistes eren els únics que s'havien atrevit a fer l'excursió fins a la frontera i encara perquè el govern havia noliejat un microbús perquè poguessin acompanyar el seguici durant tota l'estada. Estaven tots agraïts pel trencament de la rutina, esvalotats com si els haguessin portat d'excursió.
—Pst! Que ja vénen.
Un helicòpter volava alt, amb prou feines un puntet per damunt de les carenes. Obrien pas uns motoristes de la gendarmeria que, en travessar la ratlla de la frontera, van apartar-se a una vora respectant el canvi de sobirania: a partir d'ara serien els motoristes de la nostra policia els que obririen el pas.

Autor: Albert Villaró i Boix
Pàgina: 244
Indret: Centre de Congressos (Andorra la Vella)

Sarkozy va decidir que ja s’havia esperat prou, i va avançar cap al passadís, sense himnes ni fanfàrries. La síndica general i el cap de govern, desprevinguts, van haver de fer una bona corredissa per no quedar enrere. En veure’ls entrar, alguns es van mig aixecar, i molts d’altres, la majoria, es van quedar asseguts, ves si m’he d’alçar, jo. Una onada de vergonya va planar sobre la platea. Per sort, els músics que acompanyaven la Bruni van saber reaccionar bé i van començar a tocar així que el cul coprincipesc va acomodar-se a la butaca. Ella es va esperar un parell de minuts abans de sortir a l’escenari, vestida amb texans de pota d’elefant i una camisa blanca escotada, amb brodats a les mànigues. La van rebre amb una gran ovació, Bon-soir, l’Andorre, merci beaucoup, je suis très contente d’être ici. Va seure al tamboret de bar que hi havia al mig de l’escenari, va agafar una guitarra acústica i va començar a cantar un blues lent, en anglès. La maternitat li havia canviat la veu, la tenia més plena, amb més cos, embolicada amb una capa de vellut. Continuava tenint aquella calidesa carregada de sensualitat, com la d’una Jane Birkin més madura, encara més pertorbadora, i aconseguia mantenir un equilibri gairebé impossible entre innocència i provocació. Grans èxits. Des de la cabina, com que no teníem feina, ens vam entretenir a potinejar amb el zoom de la càmera fixa que enfocava l’escenari. Si la coprincesa s’hagués descordat un botó més de la camisa hauríem tingut unes vistes prou interessants. El coronel Roussel s’estava immòbil en un raconet.

Autor: Albert Villaró i Boix
Pàgines: 225-226
Indret: Consell General (Andorra la Vella)

Era una sort que no tinguéssim exèrcit ni banda de música, perquè així ens estalviàvem el tràngol de passar revista i escoltar himnes. Això sí, mossèn Sàrries havia engegat a repicar les campanes de Sant Esteve. El copríncep Sarkozy va sortir del cotxe oficial fresc i somrient, i va avançar enriolat cap a les autoritats mentre es cordava l’americana, com si fossin amics de tota la vida i no se’ls hagués trobat a tots feia encara no mitja hora al pas del Baladrà. El seguien tres armaris humans ben a la vora. De seguida se li va afegir la coprincesa Bruni, a la qual se la veia més lleugera i conformada: havia vist botigues, edificis moderns, una mica de cultura urbana. Potser no s’havia fixat en els cartells de lloguer, en els aparadors tapats amb paper d’embalar, víctimes de la crisi ferotge. Però eren botigues, ni que fos en potència. Així que va sortir del cotxe, la massa que es concentrava a l’altra banda de la plaça la va saludar amb uns grans ohs i una pluja de clics digitals, de càmeres barates i telèfons mòbils.

Autor: Albert Villaró i Boix
Pàgines: 257-258
Indret: Santuari de Meritxell (Canillo)
I després, cap a Canillo. Oh, Canillo, primera parròquia del país en ordre protocol·lari. El gran maldecap de l’organització, objecte de llargues i delicades negociacions, que van estar a punt de fotre enlaire la visita, amb amenaces de boicot i fins i tot de sabotatge. D’entrada, des de Govern els havien convençut que l’antiquíssim privilegi de la parròquia quedaria reconegut i encara reforçat si acollia el darrer acte públic de la visita del copríncep en terra andorrana. Potser sí, van raonar els cònsols, potser sí, però sense quedar del tot convençuts. I digueu-nos, quin acte hauria de ser? És evident que la nostra parròquia no pot acollir un acte qualsevol. No valia que baixés del cotxe i digués, a peu de carretera, apa-siau, canillencs, canillenques, nosaltres toquem pirandó, i que us bombin, fins a la propera. No, havia de tenir un significat especial, un vernís simbòlic. Ah, mira, ja ho tenim. Volem, van dir, que pugi al santuari de Meritxell, que és l’ànima espiritual del país, el reservori de les seves tradicions ancestrals, l’expressió del pacte entre el passat i el present, la garantia de la unió entre les set parròquies, set, que formen el país des del temps de Carlemany i els moros o potser de més lluny i tot. De cap manera, impossible, els van dir. On s’ha vist, quina ocurrència. Sabeu que França és una república laica, laiquíssima, que el president, per norma general, no va a esglésies, ni a mesquites, ni a sinagogues, van objectar. Ep, és que Meritxell no és una església qualsevol. I Sarkozy no ve a Andorra en qualitat de president, sinó de copríncep, a veure si ho comencem a tenir clar, això. Què compta més, ser president o ser príncep? De president, perdonin, en pot ser qualsevol arroplegat. Ser príncep és tota una altra cosa, no s’hi arriba així com així. Donques això. I signa al costat d’un bisbe totes les lleis que s’aproven en aquest país, ves per on. Com que totes les objeccions eren contestades amb arguments que cada vegada tenien més calibre, al final van haver de claudicar. D’acord, l’acte final seria a Meritxell. No pas a dins de l’església, sinó al claustre. No es morirà per entrar a dins. No farem ni misses ni rosaris, no l’ensulfatarem amb encens ni li farem asperges ni res de tot això. I tindrem mossèn Ramon sota control. No: al claustre o passa de llarg i us feu fotre. Innegociable. Però si el claustre de Meritxell no és un claustre. És un espai tot estrany, un pati malgirbat, un decorat com de la guerra de les galàxies. Tan estrany com vulgueu. Allà o enlloc. I sobretot el bisbe lluny, que ni s’hi acosti. Van posar-hi una mica de morros, però al final totes les parts van arribar a un acord plausible, que no suposés la claudicació pública dels principis fonamentals.

Autor: Albert Villaró i Boix
Pàgina: 161
Indret: Antic refugi Calones (Encamp)
El Pas sempre m’havia provocat sensacions incòmodes, amb la seva artificialitat, el seu servilisme francòfil, justificat, això sí, per l’anomalia històrica, amb aquell tros de solana que, seguint la sempre incerta lògica geogràfica, hauria de formar part del departament de l’Arieja. L’aura heroica dels pioners ja feia temps que s’havia esvaït. Havia conegut uns quants, els emprenedors que als anys cinquanta del segle xx van atrevir-se a convertir una barraca de pastor en un perfecte poble de frontera, el far west andorrà, on convivien en equilibri inestable els compradors compulsius de pastís, els primers esquiadors, que pujaven amb un camió eruga, i un grapat de personatges pintorescos que vivien allà dalt fora del món i de les seves normes. Eren els dies heroics de la cerimònia de la rompuda del port, els esforços titànics per garantir el pas de vehicles pel port de muntanya més alt dels Pirineus, quan queien aquelles nevades impossibles de dos metres i calia obrir la carretera, tant sí com no, a cops de pala, perquè les primeres màquines llevaneu no van arribar fins als anys seixanta.

Autor: Albert Villaró i Boix
Pàgina: 218
Indret: Església de Sant Pere del Pas de la Casa (Encamp)
Un dels agents que havien saltat del cotxe que anava al davant va obrir la porta, per on va sortir el copríncep. Nicolas Sarkozy va aixecar la mà, en un gest reflex, perquè ben poc públic hi havia per ser saludat, i es va cordar l’americana mentre avançava, decidit, en direcció a la primera línia institucional. Em pensava que era més baixet. No vaig poder evitar de mirar-li les sabates, a la recerca d’aquelles famoses alces que el feien semblar cinc centímetres més alt. No les vaig saber veure. 
Carla Bruni va sorgir, radiant, per l’altra porta. Es va aixecar del seient com si fos ingràvida, amb una lleugeresa d’ectoplasma. Allà on els mortals havíem d’esbufegar i contorsionar-nos, ella lliscava. Duia un vestit gris perla i una jaqueta llarga de color malva, molt elegant. Algun assessor amb una mica de senderi l’havia avisat que a la frontera, a dos mil metres d’altura, sempre hi feia fresca.

Autor: Albert Villaró i Boix
Pàgina: 45
Indret: Caldea (Escaldes i Engordany, les)
Era impossible que sabés que havia anat tres vegades al llit amb la seva dona. Tres vegades, tres. La darrera a Caldea. Tècnicament sense llit. Potser això era un eximent. Havíem quedat per anar-hi cadascú pel seu compte. Vam anar coincidint, com qui no vol la cosa, a les piscines d’aigua calenta, a la zona exterior, a les cassoles-jacuzzi. Ens tocàvem per sota l’aigua, li resseguia amb el dit la veta del biquini, arribava fins allà on podia, al naixement del cul, a la part inferior dels pits. De la superfície en avall tot estava permès, sempre que els caps que sobresortien de l’aigua observessin una casta circumspecció. Ens vam quedar sols en una de les saunes, i sort n’hi va haver que de seguida va entrar algú, perquè encara l’hauríem feta grossa. Sense poder-nos aguantar més vam sortir del recinte, ens vam canviar en un moment i vam baixar al pàrquing. Al seient del darrere del seu BMW familiar, que vam haver de moure per deixar-lo en una plaça més discreta, vaig posar les banyes al comissari Aiguadé per tercera vegada, el mateix que m’estava donant conversa davant del seu cafè amb llet com si res no hagués passat. I res no havia passat, és clar. Jo no li ho diria pas, i la Mei tampoc.

Autor: Albert Villaró i Boix
Pàgines: 129-130
Indret: Església de Sant Roc de Sornàs (Ordino)

Els funerals els feien a Sornàs. L’església amb prou feines podia acollir la família, i tota una gentada s’escampava pels carrers del poble. Sense poder entrar, s’agrupaven en grups petits, buscaven l’ombra dels ràfecs dels llosats per evitar el sol del migdia, que queia a plom, i comentaven en veu baixa els detalls que n’havien anat transcendint, i els magnificaven o modificaven a gust. Quan va arribar la ministra, acompanyada pel director de la duana, la van deixar passar perquè pogués entrar a l’església. Els cònsols d’Ordino i d’Andorra la Vella els esperaven dins, i ja no hi cabia cap més autoritat. Amb la Madeleine, que m’havia volgut acompanyar, vam estar mirant la desfilada funeral des de l’entrada del poble, on hi ha l’aparcament. No valia la pena que patís enfilant-se pels carrers costeruts de Sornàs. Des d’allà li vaig ensenyar on hi havia la roca dels gravats prehistòrics, el roc de les Bruixes, que havíem anat a veure feia molts anys mig d’amagat amb el professor d’història del Lycée. Ens van fascinar perquè eren incomprensibles, no sabíem què volien dir els que els van gravar damunt de la roca. N’hi havia un que tenia forma de barca, vaig recordar. Una barca? I tres o cinc o vuit mil anys després, els descendents d’aquells que van fer els gravats potser continuaven vivint allà a la vora, a Sornàs, i qui sap si enterraven els seus morts amb la mateixa càrrega ritual.