Les autoritats s'esperaven al davant de les instal·lacions conjuntes de la duana andorrana i francesa. Del Despatx de Control Nacional Juxtaposat, com l'havien batejat, en un rampell d'alta inspiració poètica. El cònsol major d'Encamp i el cap de govern havien entrat a dins, a fer un cafè amb els duaners. A l'esplanada hi havia un faristol per als discursos i, en un lateral, una mena de pleta feta amb tanques de circulació dissimulades amb una tela i que tenia com a missió principal contenir els nois de la premsa. Els periodistes eren els únics que s'havien atrevit a fer l'excursió fins a la frontera i encara perquè el govern havia noliejat un microbús perquè poguessin acompanyar el seguici durant tota l'estada. Estaven tots agraïts pel trencament de la rutina, esvalotats com si els haguessin portat d'excursió.

—Pst! Que ja vénen.

Un helicòpter volava alt, amb prou feines un puntet per damunt de les carenes. Obrien pas uns motoristes de la gendarmeria que, en travessar la ratlla de la frontera, van apartar-se a una vora respectant el canvi de sobirania: a partir d'ara serien els motoristes de la nostra policia els que obririen el pas.