(), 0
Aquesta terra que antigament era coneguda com el "desert de l'Urgell", i on els límits eren imprecisos entre la Segarra i el riu Segre, on la gran extensió buida de cultiu deixava pas a una pastura dels ramats quasi nòmades de les èpoques, i que durant un temps s'havia constituït en franja fronterera entre els cristians de la Catalunya Vella i els sarraïns establerts a les terres més de ponent, amb l'arribada de les aigües del canal d'Urgell, donà pas a la configuració definitiva del que fou l'estany des de 1861 fins a la seva dessecació.
Un estany que assolí pràcticament una llargada d'uns tres quilòmetres per un d'amplària, amb uns cinc metres de fondària al punt més profund, i que representa un nucli de vida divers i abundant, a causa del fet que es formà tot un sistema biològic òptim per al desenvolupament de diferents espècies animals.
A més a més, segons ens conten els nostres interlocutors, aquesta acumulació d'aigua a l'estany afavoria els recs d'estiu de moltes hectàrees de terreny que afectaven els termes de Linyola, el Poal, Bellvís, Vilanova de la Barca i els Arcs, la qual cosa representava tenir un embassament per regar la contrada. Per aquest menester els pagesos posaven taulons a la sortida, que feien de comporta.