Edicions Destino (Barcelona), 1986
Ben arrapat al límit superior de la platja, Sant Salvador, barri marítim del Vendrell, era un llargarut baterell de sols, llunes i vents. Alineades enfront del blau marí, aclofades sota la volta del cel —les muntanyes eren ben lluny—, amb ses blanquíssimes façanes emparant el bell sorral, somio i veig les quaranta-tres casetes que hi havia els anys quaranta, totes acarades al sud, rebent la humitat continua de la mar. I les duc sempre al cervell, com tanta altra gent que en aquell lloc tranquil de la costa de ponent hi va viure o hi va fer bones estaries. Dels il·lustres —i en anys més allunyats— en Pau Casals, l'Apel·les Mestres, amic seu, o bé l'Àngel Guimerà, ens han deixat delicats, mal que minsos, testimonis escrits: poesies, fragments de cartes —records antics de quan l'indret era encara més immaculat i genuí; trenta casones, vint-i-dues, fins i tot divuit —imagina't— sense incloure, pla de mar endins, l'Ermita, can Sangüessa, cal Tadeu i la Bolla.
Dones bé, arran de sorra, aquella tira de cases —les gavines la sobrevolaven mil cops— era tallada per quatre curtíssims carrers que seguien, com la nostra inalterable il·lusió, el rumb nord-sud o vinyes-mar, i dividien el caseriu en cinc illes de cases. El carrer del darrera, paral·lel a la platja, es comunicava prest, per un o altre d'aquests carrerons, amb les terrasses del davant, vorejades de pedrissos. I, equidistant dels dos extrems de la colònia —ni fet exprés—, el Casal Garbí, rovell de l'ou de la vida social estiuenca, s'alçava en sa modèstia, blanc i hospitalari.
La preciosa finca dels Casals —amb cent metres de façana a mar— s'allargassava en profunditat per vinyes i sembrats. I a un tir de fona del carrer del darrera —que la tallava en dos— pujava de nivell, a causa d'una llarga margenada de l'alçada d'un rompent en dia de temporal. Allà a sobre hi verdejava el Bosquet, s'alzinaven els xiprers que voltaven la masieta i la bassa, i s'allunyaven, serpejant, els jolius caminets del rerefons, entre oliveres i vinya, fins a can Papelet, no gaire lluny de la via del tren. Tot això s'estenia a la nostra dreta, terra endins. En bici o a peu hi havíem passat cent cops. Però del cantó de mar, allà mateix, els tres reixats que se succeïen en el mur de tanca arrodonien i eixamplaven directament la nostra visió: un, sobre el jardí del Sentiment, tancat i solitari, un altre, dins l'entrada de la casa d'en Pau —o d'en Lluís— i el tercer, pel parc encantat, fins a la llarga galeria del fons amb pas de ronda a dalt, que és on ens dirigíem aquella tarda l'amiguet i jo.
Tota aquella heretat —terra plana i lluminosa, pletòrica d'ocells piuladors— tenia un estrany propietari que no havíem vist mai, però del qual tothom parlava: en Pau Casals —aquell músic que exhibia el seu art pels salons de l'univers— i un, diguem-ne masover, que sempre hi era, en Lluís Casals, el seu germà, que també era un artista, però dels que treballen, com els terrissaires, el material més comú, que ens sustenta a tots. Vull dir que en Lluís Casals no era pas un pagès corrent, ni un masover qualsevol. El seu saber —estudià agricultura a Bèlgica— i la seva gran sensibilitat feien que treballés els camps com en Pau tocava el violoncel; i les harmonies aconseguides amb ceps, fruiters, marges i flors eren semblants a les del músic. El recordo parlant de collites i ocells, dels canvis del temps o de la vida en general. No tenia rival: ell tot sol era una veritable escola a l'aire lliure.
Juliol al calendari quan se celebrava la primera missa d'estiu i, al voltant de l'Ermita, es produïa el cordial retrobament dels estiuejants. Aquell agregat de cossos d'edifici —l'Ermita de Sant Salvador— ens creava una plaent il·lusió conjunta de vida sencera i reeixida: capella, llar, cantina, jardí, fonda, hort i tot el que vulguis. Encara, en qualsevol moment, la puc reveure amb detall, perquè me la sé; podria examinar-me sobre ella i treure excel·lent: lluminosa sota el cel blau, acarada a l'oest i no gaire lluny de mar; a quatre passes de la carretera del Vendrell i al mig d'aquell petit oasi de plàtans que li matisaven la claror. Fins i tot, amb en Carles i en Josep Andreu, la vàrem reproduir en petit amb sorra humida. Imaginar: cinc esglaons de pedra ens pujaven a una menuda plataforma rectangular a l'aire lliure, vorejada d'un pedrís molt alt. I aquest mirador, sempre tan animat, ens abocava a la façana principal, blanquíssima i arrodonida pels alts, de l'alçada casolana d'un pilar de tres. Em refereixo als que aixecaven, per la festa gran, els castellers allà mateix, i que arribaven a la campana que hi havia a dalt de tot; l'anxaneta la feia voltar, graciosament dins la u invertida de pedra —un campanaret de cadireta— que s'elevava sobre la paret del frontis. I a baix, sota la porta principal, d'un to de terra fosc, sempre hi recordo alguna pinya de gent alçant els braços o la mirada vers el finestró de vidres de caramel que il·luminava el cor. Ja ho veus, tot era com de joguina, a l'Ermita —adient a un pla de mar de vegetació tan menuda i suavíssim declivi—. Per això, sota el seu aixopluc es lligaven tantes converses, s'hi feia tabola i, de debò, qualsevol cosa que s'hi portés a cap prenia de seguida un aire d'estar per casa molt agradable. En resum, una joia de l'arquitectura espontània.
I a tal peça aital mestressa. Puix, com una sacerdotessa antiga, la Teresina de l'Ermita —així l'anomenava tothom— era l'ànima d'aquell espai complex, un argent viu. La veies a la terrasseta rebent algú o llançant acudits, la senties a dins, entre aixetes, cassoles i fogons, o be a dalt, al pis, donant una ordre a algun familiar. Ella ho lligava tot i donava a l'establiment el dring, la força, la continuïtat.
De color de mantega rància, s'aixecava la baluerna del Sanatori, a tres tirs de pedra de les botigues de mar de Calafell. Edifici solitari, majestuós, estès davant del mar, dominant el somni rosat i canyella de l'entorn. El frontis —o més aviat frontispici, que li sona més adient— sumava cinc cossos d'edifici amb llargues galeries i obria finestrals i portalades sobre una gran terrassa un xic elevada, de mosaic blau lilat, des d'on es contemplava el platjar net, bastant més ample que el de Sant Salvador, sense arribar al de Coma-ruga. I, en lloc de madeler i de reraduna i els camps amarinats que pertocaven, allà reposava sobre pilons, per evitar humitats, aquella enorme casa de salut; i els dies excepcionals de diluvi i barrumbada veien els de Calafell com planava sobre aigües de tota mena com una obra miraculosa. Habitualment, als matins, sobre la terrassa violàcia, els pobres infants malalts prenien el sol i l'aire iodat a cura dels frarets. Quants dies, mesos, anys, aquells xicotets contemplaven els dos pendissos de palets que descendien fins a l'areny desert! Quantes hores veient els escassos passants del sorramoll —que per aquell indret no s'entretenien gaire—, i el mar guspirós al fons, sempre el mar davant dels seus ulls... Xif, xaaaaaf, massa bé devien destriar el mormoleig del trencanell al voramar de l'esclafit o l'espetec del primer trencant o, quan s'esqueia, del bram i la brogidera del segon rompent, que mig es desplomava mig s'arrossegava sobre els secallets. Quines vides obscures, quins somnis que es perdien no sé on, tal vegada seguint una vela menuda al lluny...?
Recordo com els tres amics ens hi acostàvem feixugament i arribant fins als dos cartells, clavats a la sorra com a les pel·lícules de l'Oest, que demanaven als vianants moralitat en el desert amb llenguatge hiperbòlic, sols distingíem, sobre la balustrada, les innombrables pantalles que coronaven els llits dels infants i els feien de para-sol. Em semblaven, llavors, diminutes i blanquíssimes veles, místicament il·luminades, de barquetes encallades allà dalt per misterioses malaurances del destí. I, Déu meu!, més amunt, al cim de la façana, sempre aquell àngel de pedra –protector però impotent- descansant, majestàtic, dins la llum crua del matí, amb les llargues ales rígides que li queien a plom. Mai no l'he pogut oblidar. "Tot àngel és terrible", em va remembrar Rilke deu anys més tard.