Les ales esteses - 0 - Barcelona
Per descriure aquella nit al santuari del Mont, hauria d'escriure un llibre. Un dels mossos del monestir es deia Pau; la criada, Paula. En Pau s'havia batut diferents vegades amb les bruixes; una culatada que li donà el fusell carregat amb bales beneïdes, el rebaté per terra i encara en duia els senyals. Fins a la matinada estiguérem contant rondalles de la famosa legió d'embruixades que habiten a les balmes del Canigó. La Ciseta, amb sa mare, estones feia que dormien a la cambra de preferència, quan nosaltres donàvem corda, al folklore primitiu dels mossos del santuari, que ens feren passar una nit deliciosa.
Al matí següent, ja abans de la sortida del sol, ens estàvem amb la Ciseta guaitant cap al Mediterrani, i succeí una cosa molt distinta de la que esperàvem. La broma baixa entrava pel coll del Pertús, envaïa l'Empordà, seguia amb preferència tots els rius, es ficava per les cloterades, pujava pels recons de la muntanya, cercava les parts més fondals, deixant innombrables illes; i cosa rara, no es ficava mai a l'estany de Banyoles. Tocava ses vores, l'enrotllava, desapareixia i tornava, avançant cap a Mieres, Santa Pau i el Torn, i sempre l'indret de l'estany restava net com un mirall, orientant la vista de l'espectador com un far en un món nou. Fins al migdia, exceptuant breus moments per esmorzar, assaborírem les variacions del panorama de l'Empordà i la Garrotxa, tot transformat en rius colossals, muntanyes fantàstiques, balmes horribles, capricis estranys, que es formaven i desapareixien en un moment, reproduint-se a cada instant amb noves i variades formes, fins que començà la broma baixa a evaporar-se, a fondre's en les altures, condensant-se en nuvolades espesses que cobriren l'horitzó per totes parts. Semblava que la Verge del Mont volgués mostrar-nos el millor que en la dita època es veu des de son tron de Sous.
Mentre tals idees i records anaven passant per la meva imaginació, arribàrem al pont de Besalú, on el cotxe es parà a la vista d'un espectacle feréstec; feia horror de passar-hi; el Fluvià anava tan gros que tota la població eixia pels afores per contemplar-ho. Tots baixàrem i passàrem el pont a peu, amb certa mena de terror, com si tremolessin els fonaments. Me n'aní a can Felip, on m'esperava el mosso del Puig de Llobinera, però amb el temps que feia amb el llevant que tornava a revifar-se, no tinguérem més remei que quedar-nos a Besalú.
Vaig debutar en un poble pintoresc de la Garrotxa, l'església del qual, situada a l'extrem d'enlairada cinglera de noranta metres d'alçària, té per fonaments, apilonada, multitud de prismes basàltics de colossal figura, banyats d'un costat pel Fluvià, que baixa en tal indret quasi sempre turbulent i avalotat, i d'altre pel Turanell, més modest, però fressós i repetani, ajuntant-se ambdós i confonent-se al peu del cingle per córrer cap a mar amb més punt i fatxenda.
I mentre els capellans resaven, Os habent et non lagentur; oculos habent et non videbunt, etc., etc., ambdós baixàvem a la feixa enrotllada d'arbres fruiters, curada pels reverends amb singular predilecció, i després de passejar-nos, ensenyar-me el més notable i donar-me explicacions sobre les diverses fruites, ens assèiem a la paret de la vora del cingle, fonamentada sobre l'immens precipici basàltic, i des d'allí jo li ponderava la feréstega escabrositat d'aquell terreny, la fondària esgarrifosa d'aquell abisme, les runes d'un castell que s'afitava, com gegant amagat dins la boscúria, l'accidentació pintoresca del Turonell, que als nostres peus serpentejava, alegre i juganer, saltant marges, transformat en cascades, vorejant roques, deixant illots plens de sorra, fent tal fressa que, a voltes, transportada pel vent, molestava; a voltes pel vent contrari, s'allunyava en ondulacions graduals fins a perdre's, i freqüentment, per un canvi d'aire sobtat, feia la remor d'una ruixada travessant un camp de blat de moro.
Ella, sovint dreta, el davantal trossat, la falda plena de flors, sostenint-la amb una mà, l'altra estintolada a la cintura, el mocador del cap caigut enrere, ostentava una figura plena de gràcia, de sentiment i dolcesa, un cos tornejat, unes mans fines, blanques com la neu, una testa meravellosa, model d'una Verge de Murillo.