Edicions Proa - 1982 - Barcelona
Maymó Cresques, entre els divuit i els vint-i-tants anys va sentir la fiblada agradosa d'escriure, gairebé com tots els erudits de la seva època. Tenia una sòlida formació literària i religiosa, amb coneixements de filosofia i de ciències naturals, sobretot de medicina. Havia estudiat la Tora, la Mishnà, la Gemarà i els comentaris, tant a l'escola rabínica de Girona com amb el seu pare, un gran coneixedor de la llei i dels costums i un home savi i recte. En una època de polèmiques fortíssimes entre els diferentes corrents del judaisme, Selomó Cresques va educar el seu fill en una filosofia oberta i integradora, damunt els fonaments de l'estudi de la Tradició oral que havia iniciat a Girona Isaac el Cec i que havien recollit tants d'altres, entre ells, Mossé ben Nahman, el seu avantpassat, de beneïda memòria. Aquestes belles expansions místiques les volia barrejar Selomó Cresques amb la seva admiració personal i profunda per Maimònides —el nom de Maymó del seu fill era un producte directe d'aquesta admiració— i per qui pels camins marcats per Maimònides havien volgut aportar les innovacions racionalistes. Així, Maymó Cresques havia llegit, ja des de ben aviat i per indicació expressa del seu pare, obres de tots els corrents i totes les posicions, des dels innombrables escrits amb les idees d'Isaac el Cec fins la Guia dels Perplexos; des del Llibre del Signe, d'Abulafia, fins la Meditació de l'Ànima, d'Abraham bar Hiyya.
I, dintre del call, la casa. Vella com sempre. Més vella que mai, amb la façana gravada de pluges, amb dibuixos atzarosos d'humitat. La casa de Maymó Cresques, de Selomó Cresques, de Samuel Cresques, la seva casa d'infant, coneguda pedra per pedra, rajol per rajol, rajola per rajola. La casa alçada a força d'anys, permanentment canviada, modificada sempre, agençada sempre i tornada a agençar als impulsos de la humitat, de les calors, de les pluges, dels freds... La casa sòlida, ferma, certa, única. La casa on Maymó Cresques havia nascut, on havia vist morir els seus germans, la casa plena de la presència del pare, de les paraules de la mare, de la mort dels germans, de les descobertes, de les petiteses de Maymó Cresques quan era infant.
Maymó Cresques no va gosar entrar, encara. Va passejar un moment pels carrers estrets del call, sense parlar amb ningú, callat. Va descobrir a mig camí que la passejada no tenia altre objectiu que retardar l'entrada a casa, allargar-la, ajornar-la. I, en definitiva, no tenia altre motiu que la por al retorn. Maymó Cresques volia ser-hi ja dins, viure a dins, sense més. El que li feia por o li provocava un altre sentiment més difícil d'explicar i de definir era el fet d'entrar, de travessar el llindar, de dirigir els primers mots al pare, vell; a la mare, vella.