L'home de l'estació

Edicions Bromera (Alzira), 2005

Autor: Joaquim González i Caturla
Pàgines: 51-52
Indret: Plaça de l'Ajuntament. Bombardeig (Alacant)

El vell encara recorda el primer bombardeig. Fou a la primeria de novembre del 36. Per fi arribava el càstig anhelat, per fi es feien realitat les paraules esperançades que repetia el Pàter: «Déu és lent per al càstig, fidel en l'amor». Aquella nit sonaren per primera vegada la sirena del port, la de la fàbrica de tabacs i les dels autos dels bombers. Això va ser tot el que pogueren fer, mentre queien les bombes sobre la ciutat, encara sense defenses, i els vaixells alemanys i italians hi afegien el sarcasme, mantenint encesos els llums.

Llavors, a l'ajuntament de la ciutat, començà el judici contra José Antonio que, quatre dies després, moria afusellat la matinada del 20 de novembre. I al cap de vuit dies, la ciutat del crim rebia el seu càstig com la Jezabel bíblica: vuit hores de bombardeig, des de poqueta nit fins a les quatre de la matinada, en onades de quinze a vint minuts. I el cel es pintà de roig amb l'incendi gegantí dels dipòsits de combustible. I no quedà racó de la ciutat on no arribara la devastació.

L'endemà nasqué un mati primaveral. Entre la ràbia i l'espant, la gent recorria els carrers per conèixer l'abast de la venjança amb què havia amenaçat Queipo de Llano des de Sevilla, i per un moment, només per un moment, Tomàs Forner va sentir llàstima pel mal fet a la ciutat petita i daurada, la ciutat de cúpules blaves i cel esmaltat.

Autor: common.nocontent
Pàgina: 107

Però el dia de la ira, el dia del desastre gran i terrible que vaticinava el Pàter, arribà a Alacant el 25 de maig de 1938. Fou a les onze del mati. Potser no va sonar la sirena, potser hi havia massa soroll, massa gent, al mercat, però ningú no hi va sentir res, ningú no fou capaç d'imaginar que, a mitjan matí, entrarien pel port nou avions italians carregats de mort, ni ningú arriba a pensar mai que l'odi poguera assolir aquell extrem de crueltat.

De sobte, van sentir-se unes explosions. Dins el mercat, la cridòria del pànic fou ofegada per l'esclat repetit de les bombes que queien. No hi hagué temps ni de fugir. S'obriren les comportes del cel i la mort plogué damunt el mercat i la llotja de fruites durant deu minuts apocalíptics. La terra es tornà infern. Els crits fugien entre cossos sagnants i fumarades fosques i roents. L'angúnia es precipitava buscant eixides desaparegudes mentre el terra tremolava entre la follia i la desesperació. S'acarnissaven els voltors amb els fugitius aterrits, abocant més càrrega mortífera pels carrers del centre de la ciutat.

A la fi, els ocells de foc se n'anaren per l'aire abrasit i brut de fums, deixant arrere vora tres-cents morts, la sensació real de derrota i la certesa que no hi hauria cap mena de perdó.