Columna Edicions - 2011 - Barcelona
El jardí de l'hotel Trias estava esplèndid, no només perquè aquella primavera de 1961 estava resultant força humida, sinó també perquè el seu propietari havia canviat els parterres que donaven al passeig. Josep Colomer havia fet plantar pins, oliveres i xiprers que aportaven un estil més mediterrani a la terrassa. L'hotel començava a tenir clientela i, com que era finals de maig, aquesta era majoritàriament barcelonina. Capote va saludar Anna Maria Kammüller, l'esposa del propietari, que estava prenent el te amb unes amigues a la glorieta, i va decidir asseure's en una altra taula a l'exterior de l'hotel, perquè la temperatura era prou agradable i no feia gens de vent. Va demanar un JB, amb un glaçó i una rodella de llimona, i el cambrer n'hi va servir un de generós. Capote va pensar que en cap dels bars de Manhattan servirien un got llarg tan ple. L'escriptor semblava força distret, mirant la gent que anava amunt i avall pel passeig, sens dubte un dels entreteniments de l'establiment, i més un dissabte a la tarda, quan les noies es mudaven i els nois es posaven la camisa nova.
A mitja tarda del 26 d'abril de 1960, el Chevrolet que quatre dies abans havia desembarcat carregat fins als topalls al port de Le Havre s'aturava davant de l'hotel Trias, al passeig del Mar de Palamós. Capote, Jack, el buldog vell, el caniche cec i la gata siamesa no s'havien afanyat gens. Cada dia, mentre creuaven França, feien un picnic a l'hora de dinar, amb pa, formatge i vi fresquet a dojo; al vespre, en canvi, preferien sopar opíparament als restaurants que anaven descobrint camí de la Costa Brava. Van agafar habitació a l'establiment palamosí, mentre els posaven a punt la casa de la Catifa, una torreta davant del mar, propietat del diplomàtic nord-americà John Y. Millar. L'amo de l'hotel, Josep Colomer, es va posar al servei de l'escriptor i del seu acompanyant per resoldre qualsevol problema de la seva estada. [...]
L'hoteler els assignà la suite 704, que tenia una terrassa sobre la badia que convidava a quedar-s'hi per sempre més. Des d'aquell setè pis sobre el passeig es podia veure, al front, la corba de la platja pràcticament despullada de banyistes. A l'esquerra, les cases petites i emblanquinades que el carrer Major semblava abocar sobre la sorra, el moll amb les barques de pesca bellugant-se al ritme cadenciós de les onades i, darrere, la llotja del peix amb gent que hi entrava i en sortia amb carretes. Al fons a la dreta, la platja de còdols menuts d'es Monestrí i la Torre Valentina, una antiga torre de defensa que sembla un sentinella situat al peu d'un pujol vestit de pins. Capote era un enamorat de les grans ciutats, i sobretot de Nova York, per a ell la més estimulant de les metròpolis del planeta, ja que era com viure dins d'una bombeta que il·luminava cadascun dels moments del dia. Però va saber apreciar la bellesa d'aquella vista, que asserenava l'ànima. En realitat, era això i no una altra cosa el que buscava amb el seu exili en aquell poble de pescadors i comerciants que començava a descobrir el turisme. Mentre escrutava amb la mirada el paisatge va pensar que si una vegada va dir que Manhattan era una illa feta d'argila modelable, perquè pots fer-te-la al teu gust, Palamós era una aquarel·la destinada a ser el cenobi salobre d'un escriptor esdevingut monjo per poder transsubstanciar unes pagines en blanc en una obra mestra de la literatura.
El poble de Palamós és a la planura del Baix Empordà, a l'oest de les Gavarres, una zona costanera que els altres habitants del país anomenen la vila. A més de cent quilòmetres de Barcelona, el camp, amb el nítid cel blau i l'aire pur com el d'un dia de tramuntana, té una atmosfera que sembla més pròpia d'un conte llunyà que d'un paisatge proper. L'accent local té una aroma de mar, un deix nasal de pescador, i la majoria d'homes porten pantalons ajustats, gorra de feltre i espardenyes d'espart i punta rodona. La badia és ampla i les vistes inacabables: les dones assegudes que cusen les xarxes sobre la sorra, els mariners que porten les caixes de peix fins a la porta del Pòsit per a la subhasta diària i, en una punta, la Torre Valentina, que s'alça com un temple, són visibles molt abans que el viatger hi arribi.
Palamós no és Holcomb, va pensar Capote mentre escrivia el segon paràgraf de la primera plana de la novel·la. Ho feia ajagut al llit, envoltat de desenes de fotografies dels solitaris paisatges que rodejaven la casa dels Clutter i d'imatges dels protagonistes del terrible crim que havia trasbalsat l'estat de Kansas. Les imatges que semblaven inspirar-lo eren de Richard Avedon, un bon amic amb qui havia col·laborat a Observations, un llibre de retrats fotogràfics del qual havia redactat els seus propis retrats. En efecte, la Costa Brava no tenia res a veure amb Kansas; certament no hi havia gran cosa a veure en aquella localitat de mala mort del Mitjà Oest, perduda entre camps de blat, mentre que aquella vila marinera on el destí l'havia empès havia estat fundada per Pere el Gran, cap al segle XIII, i el foraster podia descobrir-hi edificis de pedra amb molta història. Holcomb «...és simplement un conjunt d'edificis sense objecte, dividits en el centre per les vies del ferrocarril de Santa Fe...», segons la descripció que en va fer després Capote. Aquella població marinera on s'havia retirat tenia 6.000 habitants i, encara que hi havia unes vies que recordaven que fins feia pocs anys es podia anar amb tren fins a Girona, resultava molt més vital que el poble dels terribles assassinats de la família Clutter. A Holcomb, el banc havia fet fallida el 1933 i les antigues oficines havien estat transformades en apartaments, si bé conservaven un cartell daurat col·locat sobre una finestra escantonada. El saló de ball, en un extrem de la localitat, era una estructura d'estuc amb un rètol lluminós que feia anys que no s'encenia perquè tampoc hi ballava ningú. I l'únic hotel decent era una mansió coneguda com «el col·legi» perquè s'hi allotjaven la major part dels professors del liceu local. En canvi, a Palamós hi havia diverses oficines bancàries, la més activa de les quals semblava que era la de la Caixa de Pensions; un casino, anomenat «dels senyors» per la seva distingida clientela, situat al passeig marítim, on es podia anar a ballar, aquí sí, els diumenges a la tarda; i uns quants hotels, el millor dels quals era el Trias. També resultava prou confortable l'Alba, on s'allotjaven força turistes als mesos de juliol i agost.
L'endemà, al 70 de Willow Street (Brooklyn), Capote va baixar a comprar tots els diaris al quiosc de la cantonada. Era unànime l'admiració per la festa de l'hotel de la Cinquena Avinguda, encara que una columna de The New York Post considerava que era ridícul que els diaris s'extasiessin amb una celebració burgesa i que col·loquessin les fotos dels famosos amb màscares al costat dels morts de la guerra del Vietnam. Capote estava encantat que la premsa li dediqués tant d'espai. A l'escriptor li va fer especialment gràcia una tira del dibuixant Russell Baker, a The New York Times, en qué es veia un personatge que deia que els sociòlegs encara estaven debatent si va ser o no la festa mes gran del segle i un altre li contestava: «Els escriptors se sentiran orgullosos en saber que un dels seus col·legues ha arrabassat a Mrs. Astor el paper d'àrbitre social». La tira retallada la va guardar en un llibre dels últims incorporats a la seva biblioteca personal, que per aquelles casualitats va resultar ser Guia de la Costa Brava, de Josep Pla, l'obra que li va fer arribar Josep Colomer, de l'hotel Trias. No l'havia obert fins aquell moment i es va adonar que l'obra incloïa fotografies virades al blau, una de les quals era una vista de Palamós amb les Gavarres al fons.
—Has vist? És Palamós, el nostre Palamós —va cridar Capote a Jack, que estava llegint Tennessee Williams.
—Per cert, no em vas dir mai si vas arribar a sentir el cant de les sirenes mentre hi vivíem.
—Encara ho dubtes? Les sirenes em van acompanyar tots i cadascun dels dies. Vaig notar la seva presència des que ens vam instal·lar a la casa de la Catifa. Sabia que eren a prop i em sentia empès a crear sense parar perquè m'adonava que em transmetien una força interior com mai abans havia experimentat. A mi no em va caldre que em cantessin res per seduir-me. El seu silenci era la meva harmonia.
—Després d'escoltar-te penso que cada vegada t'assembles més a Ulisses. Des que has tornat ets el mateix de sempre i a la vegada completament diferent. Com ell, ara tothom proclama la teva glòria immortal i fins i tot jo em sento una mica Penélope, havent-te recuperat després del llarg viatge. Les coses en aquesta Ítaca transatlàntica retornen a la normalitat, però ara fins i tot l'aede de la crítica t'incorpora a l'olimp dels déus de la literatura.
—Puc dir-te una cosa sense que te'n riguis, Jack? Te'n recordes del dia que va venir aquell periodista amb la seva novel·la?
—Sí. Per què?
—Després d'acomiadar-lo em vaig quedar una bona estona a la gandula del jardí i em vaig mig endormiscar. No sé el temps que vaig estar amb els ulls tancats però una veu de dona em va despertar. Cantava el que semblava una cançó de bressol en un idioma que desconeixia, però jo diria que era grec. La veu venia de la cala de davant de casa i em vaig abocar des del pedrís de la terrassa, des d'on vaig mirar a la platgeta i, malgrat que la lluna era plena, no vaig saber veure-hi res. Fins i tot vaig baixar les escales que duien a la cala i a mesura que anava avançant esglaons avall, la veu s'anava apagant. Durant una bona estona vaig estar donant voltes per l'arena com ho fa el calador sabent la presa a prop. Ja me n'anava quan vaig llegir a la sorra una paraula: galena.
—Galena? Quin sentit té aquesta paraula?
—És el terme amb què els grecs definien la calma absoluta, on era impossible sentir cap soroll. Era el que les naus sentien quan s'acostaven a l'illa de les sirenes. No havia acabat de llegir aquell mot que ignoro qui va escriure que una onada el va esborrar de la sorra.
—Amic Truman, ets tan llegenda que et creus les teves pròpies invencions.
—Per què creus que es falsa aquesta història?
—Doncs perquè coneixent-te, si hagués passat de debò t'hauria faltat temps per venir-m'ho a explicar sense esperar fins avui.
—T'equivoques. No ho vaig fer perquè... no duies cera a les orelles i hauries pogut ser víctima de les sirenes.
—Falsari.
—Per què no tornem a Palamós? —va suggerir Capote—. M'agradaria tornar a menjar un d'aquells suquets de pescador, veure de nou ballar sardanes al passeig, fer una capbussada a la platja de la Catifa. I poder dir-li a Iglesias que em va agradar la seva particular A sang freda a l'espanyola.
—Diu Heràclit que un no s'ha de banyar dues vegades a la mateixa aigua, perquè mai és la mateixa —va replicar Jack—. Colomer em va escriure no fa gaire perquè et felicites per l'èxit del teu llibre i va aprofitar per dir-me que estaven aixecant dos gratacels al passeig de Palamós i que hi havia més turistes que mai...
—Potser tens raó. Però em promets que si anem a la Costa Blava hi farem una escapada encara que només sigui per saludar els amics?
—T'ho prometo.
—Encara que només sigui per recordar això que diu Pla aquí. Mira, escriu que la gràcia de la vila és que està encarada a ponent i «això fa que les tardes, els capvespres, els crepuscles de la badia de Palamós tinguin en la seva infinita diversitat un prestigi inoblidable». De debò que no hi vols tornar?
Van arribar a Palamós cap al tard, sense saber on passarien l'estiu, així que van adoptar la solució de sempre: es van allotjar a l'hotel Trias i van buscar la complicitat del seu propietari, Josep Colomer, perquè els trobés una casa que poguessin pagar i que satisfés les seves aspiracions. Era la seva darrera estada a Catalunya i Colomer va parlar amb Félix Gubert, el propietari d'una petita immobiliària, que disposava, entre d'altres, d'una casa magnífica davant del mar perquè els seus propietaris anaven a passar una temporada al Sàhara. Colomer va saber aconseguir-los la millor casa que havien tingut mai a la Costa Brava. Es tractava de la mansió que el matrimoni Woevodski havia construït feia més de trenta anys per encàrrec de l'armador anglès Lord Inkscape a cala Senià, camí de cala Estreta i al costat de la cala dels Canyers, si bé la guerra civil, primer, i la mort del ric aristòcrata britànic, després, van fer que no arribés a estrenar-la. Era una finca formidable, amb platja particular, un gran jardí, un petit xalet annex per als masovers, i fins i tot un embarcador privat. La casa, inspirada en la tradicional masia catalana, disposava de dues plantes i unes golfes. L'entorn era espectacular: tres hectàrees de pins i mimoses, que es precipitaven sobre uns penya-segats, si bé una escala de pedra permetia baixar fins a una caleta de sorra que donava nom a la finca i que era la platja particular del mas. L'esclat de la guerra havia fet que no es pogués habitar fins al 1941, quan Luis Urquijo, marqués d'Amurrio, la va ocupar durant els estius següents, encara que alguna temporada en què no venia a la Costa Brava la llogava.
Quan Colomer els va acompanyar en el seu cotxe per veure-la, van quedar-ne meravellats. Van entrar a la casa per la porta del darrere i després del rebedor van contemplar a l'esquerra una cuina amb una gran llar de foc i a la dreta una gran sala d'estar amb dues confortables butaques. L'hoteler els va fer pujar per l'escala fins al primer pis, on hi havia els dormitoris, separats per una mena d'estudi que donava a una terrassa. Van obrir les portes de la balconada i se'ls va oferir una vista extraordinària sobre el Mediterrani, amb els pins arrelant amb força a les roques per no caure al mar. Les 150.000 pessetes pels cinc mesos que els demanava el marqués d'Amurrio els van semblar les més ben gastades dels darrers tres anys.
Capote no es va resistir a fer una frase: «Si a Napoleó l'haguessin desterrat a cala Senià ho hauria celebrat amb xampany. Ens en podria buscar una ampolla per brindar per la troballa, amic Colomer?».